Convivència d'aigües

Convivència d'aigües, el meu paisatge.
El vol de les gavines confon les superfícies, espills
de rogenques nuvolades ponents, riu amunt.
Davallen els camins vers la planícia reverberant de sol.
La lluna s'emmiralla, basses de nits salobres.
El teu alè m'apropa la fragància dels grèvols odorants,
aspre vent de dalt tallant entre el rocam esquerp.
Els voltors vinclen el vol en mòbils espirals.
Al fons el barranc, lluent silenci, els còdols.
De les últimes cendres, foc vespral, un poema
arrapa àvidament les més lleus engrunes de càlids epitelis.
Metafòric redós, alquímia, l'escriptura. Humides cavitats,
esclat, a l'alba, d'irreals colors i llavis líquids,
demoren la immediata urgència d'atresorar imatges.

De: Reflexos. V. Amb una brasa als dits

Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017. P. 132

Edició d'Andreu Subirats i Toni Cardona.

Pròleg d'Andreu Subirats.

Notes, p. 33-43

Epíleg d'Albert Roig.

Conté il·lustracions de diversos autors.

Estenc el mapa

Estenc el mapa
dels cinc sentits    M'envolo
Camins inèdits

De: Postals no escrites (2001). Pòrtic



Felícia Fuster. Obra poètica 1984-2001. 2010. P. 315

Edició, pròleg i nota sobre l'edició a cura de Lluïsa Julià.

Apèndix: pròlegs de Francesc Parcerisas; pròleg d'Albert Ràfols-Casamada; Epíleg de D. Sam Abrams; i pròleg de Felícia Fuster.

Nota: Obra publicada, p. 519
Índex de poemes, p. 521-535

Per aspera ad astra

Serà com perdre la calma
o trobar-la del tot
pels carrers i pels ulls
i una mica esclafada
i agafar-ne el garbuix,
que encara batega,
i dir-los «mireu:
pel camí més difícil,
amb la llengua ferida,
amb els cors barrejats
i amb res més a les mans
que altres mans i una pregunta,
però a les estrelles s'hi va
i són aquí a terra »

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018. P. 80

Postfaci de Mercè Ibarz.

Retrat en blanc

Res no tenyeix la fe
dels teus marjals obscurs,
plens de moreres negres,
sintaxi dels insectes;
no puc deixar de creure
que els meteors que es mouen
als pensaments que amagues
recorren l'avarícia
de sediments poblats,
resolen l'aventura
d'allò que queda en tu
quan beses refundant
un vell amor invicte,
i la llum que ens separa
és l'istme inesborrable
dels nostres continents.

Susanna Rafart i Corominas
(Ripoll, 1962)

De: Morera (Morus alba)

Es troba en el llibre:

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 173

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

Pinets

El pare, fa trenta-tres anys,
va plantar uns pins menuts,
que ara són oneig i teulada
d'esquirols i verds fumejants.

Als estius, a cops de galleda,
entre el so aspre de les cigales,
aquells branquillons, amb nosaltres,
han anat creixent, s'han fet grans.

Profunditat de la terra,
aigua pouada per la mare
que ha enlairat les arrels i braços
dels arbres, les dels seu voltant.

Tònia Passola

(Barcelona, 1952)
Inèdit, 1998

De: Pi pinyoner (Pinus pinea)

Es troba en el llibre:

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 220

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

Genève

             (1)

Il neige sur le lac
bourrasques de glace
sous le ciel sans horizons
le cou des cygnes a un éclat de plomb
et la neige tombe sur l'eau si noire

一一一一一一一一

neva sobre el llac
borrasca de glaç
sota el cel sense horitzó
el coll dels cignes té una ufanor de plom
i la neu cau damunt l'aigua tan negra

 

          (2)

traces de pas qu'emporte le vent
que les vagues défont
et la neige enfouit
et cette phrase de lumière arrachée à la page

toutes enluminures désormais d'un livre d'heures
hors du temps

 一一一一一一一一

rastre de passos que el vent s'endú
que les onades desfan
i la neu colga
i aquesta frase de llum arrencada a la pàgina

des d'ara totes les il·luminacions d'un llibre d'hores
fora de temps 

            (3)

au bout de la pluie un tracé d'horizon
le filet d'un pécheur au bord de la nuit
ce pont d'or sur les eaux
tant de lignes fragiles sur la page du matin

 一一一一一一一一

a la fi de la pluja una retxa d'horitzó
el fil d'un pescador al límit de la nit
aquest pont d'or sobre les aigües
tantes línies fràgils damunt la pàgina del matí

            (4)

là où commença ce voyage qui remonta le cours des fleuves
  jusqu'aux sources vives
  et sur la rive bleue
  la silhouette-fleur de l'impératrice assassinée
confins et fins d'un monde aux marges des pays d'enfance

                                                             Genève, hiver 2005

一一一一一一一

allà on comença aquest viatge que remunta el curs dels rius
   fins a les aigües vives
   i sobre la riba blava
   la silueta-flor de l'emperadriu assassinada
confins i fins d'un món en els marges dels països d'infantesa

                                                         Ginebra, hivern de 2005

Mireille Gansel. Llàgrimes de neu = Larmes de neige. 2026. p. 76 - 83

Introducció "Acoblar pensament i emoció" i traducció d'Antoni Clapés.

Epíleg de Mireille Gansel, 4 d'abril de 2026.

Notes.

Un moment de descans

 Comencem  a fer-nos grans i cada un de nosaltres recorda ara
que tenia mare, pare i germans. I que té dues cames, igual com
un pardal o una gralla, i la ment a la mesura del que ha assolit,
i talent a la mesura del que ha malbaratat.

 La bondadosa naturalesa ens posa ja les finestres amb vidres mats,
ens tapa l'oïda perquè aquesta no copsi els insults, les malediccions
i els retrets.

 Tan sols que l'interior no és una llar que s'apaga, on uns petits ferrers
forgen en la flama de l'esperança unes monedes no falsificades,
aquesta habitació clara en què deliberen importants legisladors, i una
nena petita que, de bocaterrosa, busca sota la butaca, en una vella catifa,
la pilota que ha perdut.

De: UN MOMENT DE DESCANS  = CHWILA POSTOJU (1980)

Julia Hartwig. Una falena als dits. 2025. P. 54

Prefaci "Julia Hartwig, De l'estranyesa a l'esperança", selecció i traducció de Xavier Farré i Vidal.

Text en polonès i català.

Arrel

Estenc la mà: el buit que la desmesura esborra
entre dos cossos i la runa,
la llum, el nacre, la boscùria,
i l'arrel del teu ventre al meu ventre consumida.

De: I. Vol de cendres

Jaume Pont. Vol de cendres. 1996. P. 11

Avançar

Avanço.
Avanço en terra estèril
amb la punta dels peus sobre el rostoll;
als dits hi duc cosits els fils del vent
i m'esborro en les gleves
per fer-me pols, tornar a avançar
entre la pols, filtrar-me en una gota d'aigua
i volar fins als núvols,
cosir-me al vent i refluir avançant,
sempre avançant, en terra estèril.

De: I. Terra de nit

M. Rosa Font Massot. Un lloc a l'ombra. 2011. P. 18

Premi Carles Riba 2010.

Lletres, senyals

Lletres, senyals, damunt la pedra fosca
marcà l'unglot del vent.
Llibres misteriosos, d'ampla fulla,
els grisos espadats
arran de mar l'antic secret proclamen
i jo no el sé llegir.
El dia blau, el miralleig de l'aigua
m'han embenat els ulls.

Mes quan la nit despengi veles negres
entorn del meu illot
i el bassiol adormissat enyori
l'espurna d'un estel,
a les palpentes, a la roca freda,
retrobaré els senyals
i en copsaré el missatge,
ni que les mans em sagnin, com un cec.

De: «Viatge d'octubre» (1955)

Es troba en el llibre:

Tomàs Garcés. Només els somnis són veritat. 2021. P. 102

Selecció i pròleg "Mil gruixos de somni" de Josep Pedrals.

Llaurar el món amb els ulls

Llaurar el món amb els ulls.

Sembrar l'espai
de pedres voladores.

Que rebrosti l'ordre i maduri el temps
                                         en l'eix de rotació.

I tot això per a què?

Perquè les parpelles
caiguin,
es dissolgui la llum,

s'aixequin els arbres abraçats sobre les dunes

i ocells naixents
tornin

a conversar
interminablement    amb l'univers.

De: II. Universum

Empar Sáez. Òrbita. 2020. P. 52

Souhait

De tout ce monde ensoleillé
je ne désire qu'une chose : un banc dans le jardin -
un chat s'y prélasserait...
Là-bas je m'assiérai
avec une lettre,
une seule, une toute petite -
tel est mon rêve...

_______________________________________

Desig

De tot aquest món assolellat,
només desitjo una cosa : un banc al jardí -
un gat s'hi quedaria...
Allí m'asseuria
amb una carta,
només una, una de petita -
aquest és el meu somni...

(poesia traduïda al català per a aquest blog)

Edith Södergran

Es troba en el llibre:

Edith Södergran, Karin Boye. Deux voix. 2011. P. 26-27

Presentation et traduction du suédois: Elena Balzamo, Caroline Chevallier.

Dessins de Turi Arntsen.

L'art de la constància

En l'art de la constància
les dimensions de la vida
prenen consciència transparent.
Hi pots descobrir un bosc
de calma plàcida i un riu
de sentits oberts a tot.

En l'art de ser constant
es construeixen
arrels de permanència i
camins que fan créixer
el sentit de la història.
Hi pots descobrir un
caminar ferm de decisions
preses, que evolucionen
amb el pas del temps.

És l'art de la constància
el que transforma
el dubte en passa.
El que aprèn de
la incertesa i
n'edifica
murs d'esperança.
El que venç
la mandra i
s'omple de la suma
d'esforços compartits.
El que s'emmiralla
en la por i
l'assumeix com
el més gran
dels aprenentatges.

De: Pensar-te

Muntsa Prat. Els secrets de les paraules. 2016. P. 81-82

Pròleg amateur de Roger Cònsul. 

A dolls

Soc qui soc.
Atzar incomprensible
com ho és tot atzar.

Podria haver tingut
altres ancestres,
haver abandonat volant
un altre niu o, amb l'escata,
haver-me arrossegat
per sota un altre tronc.

Al camerino de la natura
de vestits no en falten.
Vestits d'aranya, gavina, ratolí.
Cadascun s'ajusta a la mida
i es porta amb obediència
fins que es fa malbé.

Jo tampoc no l'he escollit,
amb tot, no em queixo.
Podria haver sigut algú
molt menys aïllat,
Algú d'un formiguer, eixam, mola de peix,
una part del paisatge agitada pel vent.

Algú molt menys feliç
que es cria per fer-ne pells,
o objectes per a una taula de festa,
o una cosa que neda sota un vidre.

Un arbre clavat a terra
quan hi arriba l'incendi.

Un bri trepitjat per la cursa
d'esdeveniments incomprensibles.

Algú feroç i fosc
que per a d'altres brilla.

I si fes por a la gent
o tan sols fàstic
o tan sols pietat?

I si hagués nascut
en una tribu errònia i davant meu
es tanquessin camins?

Per ara el destí
m'ha estat bondadós.

Podria no haver-me estat donada
la memòria de bons moments.

Podria haver estat privada
de la tendència a comparar.

Podria haver sigut jo mateixa
però sense sorprendre'm
i així seria algú del tot diferent.

Wisława Szymborska. Instant. 2018. P. 18-23

Traducció: Joanna Bielak.

Títol original: Chwila.

Text en català i polonès.

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia».

Nodesnonar

Si la mort et ve a prendre el teu fill
quan encara és un sac dins de l'úter
petit, el desprens amb el cony
i el reculls, gatzoneta, amb les mans.
Feu un puny atordit.

Si un mal home et ve a prendre la bossa
amb la clau, el telèfon, estalvis...,
te l'arrapes, berruga a les mans,
la bossa de pell. I la coves al pit.

Si el futur et ve a prendre la llum
dels records, els escrius al dietari
amb cinc dits arrupits fent escala de mà.
I els abraces, els mots en la nit.

Però si els voltors planen per prendre't
allò que no pots retenir
amb aquestes dues mans de dona
sola amb fills, ¿què fas per defensar-ho?
¿Hi poses la resta de la carn?
Les cames estirades, els braços
en creu, l'esquena l'obres com una
pista d'aterratge, les urpes llargues...
¿Com te'n surts per protegir aquesta llar
que et volen prendre si no la pots abastar
ni amb el cos sencer?

¿Caldran potser altres cossos
que l'apamin pujant tanca de palmells?
Caldran.

Caldrà potser encongir-la, aquesta casa,
per saber així embolcallar-la com el fill,
com la bossa i els records. Quin gran consol
estrènyer amb les mans allò que és teu i estimes.
Caldrà potser arrupir-la, aquesta casa,
convertir les parets altes en pedreta filosofal.
Concentrar-la al puny: llaor de casa, brot
de casa, fruit petit de casa,
palleta d'or de casa, caseta, capseta,
i així fer resistència de recer, recolliment.
Fer la revolta, amb aquest puny
que va ser adés una mà estesa.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 30-31

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

Remolí

Què dirà la pedra foradada?
Aquella pedra màgica sanadora de l'ànima.
Parlarà de la meva paciència de dona,
dirà que estic dreta, que sé esperar...
Veig la lluna passant sobre l'herba.

Aquesta nit tan nit, bufa amb força el vent del sud.
Què dirà la pedra foradada?
Aquella pedra màgica sanadora de l'ànima.
Ara en soc dues sobre l'herba.
El cel està tan fosc, i al voltant està tot cobert de neu,
blanca és la neu i blanca és la lluna.
Veig la lluna passant sobre l'herba.
Què dirà la pedra foradada?
Aquella pedra màgica sanadora de l'ànima.

Fa un vent arremolinat
(no és bon auguri).
Passa sobre els turons baixos,
passa sobre la terra àrida,
passa sobre els pebrers bords.
M'emprenyo amb raó.
Vent, no t'emportis el nostre idioma.
M'emprenyo perquè no vull oblidar.
Vaig arribar aquí amb la meva gent.
Vent, emporta't amb el remolí
els mals esperits.
Ja es va ponent el sol.

De: Argentina

Idioma: Mapudungu

Carina Carriqueo

Llengües vives : mostra poètica de llengües indígenes d'Abya Yala. 2025. P. 66-67

"Agraïments" del PEN Internacional. 
"Llengües vives. El procés" introducció.
"Cada paraula en llengua aborigen és una bala per la llibertat" d'Urtzi Urrutikoetxea.
"A tall de presentació" de Miguel Ángel Oxlaj Cúmez, editor.
"Introducció a l'edició catalana" de Laura Huerga.

Traducció d'Octavi Gil Pujol.

En una pinzellada

En una pinzellada
voldria recollir
el cep i l'olivera
que hi ha vora el camí;

Aquella vella casa
i aquell balcó florit,
la broma de la Mola
que esguarda fi a fit
no sé si amb la paraula,
no sé si amb el color
hauré sabut transmetre
el crit de l'avior.

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011. P. 33

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.

Direm

No apel·lem a la sort sinó al coratge
de guanyar-nos el dret de tenir sort.
La sort d'estar ben vius i obrir les ales
del verb i dir les coses pel seu nom.
Dir-ho també si el vent ens ve de cara,
si ens amenacen amb lleis i barrots,
si ens sobrevola l'ombra d'una espasa,
si voldrien apagar-nos el so.
Per tots els altaveus i sense pausa,
direm els versos que ens reclami el cos,
direm els mots que diuen l'estimar-se,
direm la llum que puja del subsol.
Direm l'orgull bàrbar de ser nosaltres,
direm que a poc a poc ens 'nem fent forts,
direm que cap paret serà prou alta
si una abraçada amiga ens porta a port.

Direm que anem omplint carros i barques,
que no ens espanten gens ni llamps ni trons,
i el més bonic de quan siguem a plaça
serà venir donant la mà a tothom.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 113-114

Pròleg de Feliu Formosa.

Ciutadana soc de nit

Ciutadana soc de nit
més que de dia.
La ciutat és per a mi,
amb ningú l'he de partir
ーl'ànima em guia.
I no temo què serà
si la llebre va a caçar.

Amb la lluna jugo a fet
entre les cases;
anuncien les parets
plomes, films i colorets
com bales rases.
Quan la llebre passarà,
no sabrà on és que va.

Per la nit plena de llum
deixeu-me sola.
Escenari tot a punt;
dansarí fa un salt amunt,
direm que vola.
Quan la llebre mirarà,
tot s'esbalairà.

                       1956

De: És a dir. 

 Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica  1913-1972. Ed. 2026. P. 235

Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba. P. IX-XXIII

Reconstrucció

 Així vivim nosaltres, a cada pas
                                  dient adeu.
                    Rainer Maria Rilke

Als ulls de la infantesa vas a protegir-te
del brunzit de dies estrets i humits, de vells
carrers rovellats, de polseguera antiga
i aspra, de la incertesa, tan certa.

I a les finestres de l'ànima, enfiles un clam íntim:
la lluita de ser-hi en l'avui                   i més enllà.

Que no s'hi val morir-se sense reviure.
Que res no s'acaba i tot de nou recomença.

De: III. Renéixer de la cendra = Errautsetik birsortzea

Lluïsa Etxeberria. A recer de les paraules = Hitzen aterpean. 2025. P. 132-133

Pròleg de Francesc Parcerisas.
Il·lustracions de Maragda Cuscuela.
Traducció a l'euskera de Jon Elordi.

Text paral·lel català-euskera.