Veles

Dues veles, tot just i de sorpresa
nades en l'horitzó, mentre els ulls bada,
clars, el matí del món en el meu rostre,
un temps d'albada de bell cop instauren.
I si a un lleu joc em reduí el silenci,
com un vel d'aigua enmig de dues pedres,
em bastava només, per fer-me càndida
la vida, aquell parell aeri d'ales
entre dos cels aparegut de sobte.
El passat s'exilia, S'esvaeixen
dols antics del meu cor en aquesta hora,
com la sal dintre l'aigua que s'arrissa.

Aldo Capasso

Traducció de Tomàs Garcés.

Es troba en el llibre:

De Leopardi a Ungaretti : un segle de poesia italiana en versions catalanes de poetes-traductors. 2001. P. 348-349

A cura de Gabriella Gavagnin.

Traducció de Tomàs Garcés.

El Port de la Selva

Al Port de la Selva, d'arreu es destria
la mar que conjuga els grisos i els blaus,
S'Arnella i la Lloia tanquen la badia
on baten les ones i dormen les naus.

Sortim mar enfora, vers la Tamariua,
-la mar hi fa ondes, l'escuma serrells-
segueix la Cativa que el sol encaliua
i l'aiguamarina de cala Fornells.

Són guaites o patges de cala Galera
l'illot del Marquès i el del Bergantí,
més enllà Talabre i la Tavellera
a les ones donen mortalla i coixí.

La barca s'endinsa envers cala Prona,
a cala Sardina no hi deixa record,
a la del Molà reposa una estona
toca Galladera i retorna a port.

Les cases fistonen la riba i la platja,
d'altres, atrevides, pugen pel serrat,
la calç les abriga i els ret homenatge
amb el blanc insomne de la castedat.

El moll d'en Balleu, donava sortida
als vaixells mercants, i als llaguts repòs;
i dins Port de Reig, amb justa embranzida
els braus pescadors calaven l'Art Gros.

Si el vell monestir, vençut, no l'empara
com abans solia, no en perd el costum
la Selva de Mar que li va ser mare
i encara l'abriga amb la seva llum.

Ones i gavines, vinyes i oliveres,
la mar i la terra, la fruita i el peix,
barques a l'encesa i veles lleugeres
i a cada alba nova el Port que reneix.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 92-93

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Clam per Barcelona

La meva ciutat era ben bonica,
una petxina vora el mar.
Als barris vells
feia olor d'espècies i llegums.
Tenia places rialleres
i carrers vius vestits de xicrandes.
Va créixer i va eixamplar-se
en ocasió dels Jocs Olímpics,
i a poc a poc es va cobrir d'asfalt...

Ara és més grisa,
les places endurides ja no riuen,
però encara hi podem veure gent de casa...
Els qui ara la governen
són freds i no l'estimen;
n'han fet quasi un desert que sovint plora,
en comptes d'un oasi rioler,
i l'han sumida en una nit negrosa
centrada en els diners...
És un mercat destinat al turisme,
una mena de llotja de compravenda,
un parc temàtic
i poca cosa més...
La violència hi creix i s'hi escampa
com taca d'oli indeturable.

Tanmateix, l'art que serva
es resisteix a veure's corromput.
Els carrers gòtics
encara ens aixopluguen
amb els seus carreus protectors
i les gàrgoles juganeres.
Els monestirs
continuen respirant pau i natura,
i el temple de Gaudí
reflecteix tota la llum i la joia
de les celestials promeses.

No la vengueu
ni la profaneu més,
la nostra Barcelona!
Mantingueu-ne l'essència,
mediterrània i vigorosa,
per a les nissagues que encara han de venir!

                                                                  2023.

Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 21-22

Pròleg d'Anna Comas i Mariné.

Sang

Jo tenia la carn tèbia
com la llet de l'àvia,
els pits de mel i mató,
un ventre solitari, sense pinyols,
i un cor que em pesava com un fill.
Se m'obrien clivelles a les venes
cada cop que bategava.
I l'olor de la sang atrau els taurons.

Tània Soler. Escames. 2023. P. 39

Pròleg d'Àngels Marzo.

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.

En la dolçor

En la dolçor del pètal
i les ditades de núvols gris i malva,
ben en silenci
sento les veus de l'invisible.
Un foc antic que malda per volar
m'arrela arran de mar.
Desabrigada, espero noves hores
mentre les ones, fredoses, llauren l'esperit.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 11

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

La bota

    En homenatge a les víctimes de la dana
    de l'octubre del 2024 a València.

On són els peus que un dia van calçar-te?
On és el riu que embolcallava colls?
On és la veu capaç d'enllustrar un salze?
On és l'amor que abrivava l'amor?

On van les flors vestides com espases?
On van els camps negats pel desconsol?
-On vas, amic, surant entre les canyes?
-Busco repòs al llit dels sequiols.

S'ha fet la nit al fons de les sabates.
Moro dos cops, dins del riu, dins del llot,
parlant tot sol mentre l'aigua m'assota
com un bergant que flagel·la un ninot.

La mort bressa un llençol que no ens enganya
quan sembra les roselles de la son:
som l'últim episodi d'una bota,
som l'última pestanya del record.

(Inèdit)

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 78

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha

La casa

Deixem que l'herba creixi pels camins
i esborri el pas del vianant cansat.

Tot el que és bell incita a la bellesa.

No dol l'oblit, que en cada gest hi ha tota
la immensitat del voler i el desig
de fer-lo perdurable.

De nosaltres depèn que el pas del temps
no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres
i que l'hoste que els anys anuncien no trobi
la casa abandonada, i fosca, i trista.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021. P. 43

Pròleg de Salvador Espriu.

Casa teva

«En algun lloc, la lluna dorm sota els ponts.»
                                               Agustí BARTRA

 

Casa teva era un camp de batalla;
il·lesos i ferits compartien taula.
I la pica plena, com la lluna.

De: Volen ombra.

Montse Aldrufeu Vinardell. He esponcellat els versos com si fossin dàlies, pare. 2022. P. 83

Il·lustracions de Montse Aldrufeu Vinardell.

"Un pròleg de parets blanques, eixides i pètals" de Teresa Pera i Hospital (Vilassar de Mar, agost del 2022). P. 11

Primavera

Fràgil
és el que teixim,
el que nuem
el que fem nostre.

Som fràgils
i ens pertany
tanta feblesa...

Podem envalentir-nos
i fer-nos còmplices,
els uns als altres,
d'aquest mirall
de cossos joves.

Sabem
que demà, plegats,
voldrem retenir aquelles flors
que moriran
a les acaballes del seu cicle.

Rodolarem, després,
per tots els camins possibles
fins a perdre'ns en l'oblit.

De: Abstraccions.

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016. P. 28

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí.

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016.

L'eternitat selectiva

«Creu-me, t'estimaré eternament»
li repeteix a cada instant la mort
a l'eternitat

i ella, protestant
per aquesta desgraciada certesa

Ah, tant de bo mentissis!

la maleeix.

De: Ens hem traslladat al costat (2007)

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 275

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

"Una gota de calmant en un oceà de tristesa" de Kikí Dimulà. P. 13-15

Edició bilingüe.

Prefigurant

                  Qui sap?

Jo diré, jo diré, jo diria
      si avui fos el dia:
     «No temo la nit;
que al matí Déu m'ha estat a la vora
      -benastruga l'hora!-
   i m'ha beneït.

Ja no soc la donzella poruga
    que cerca l'espluga
per fer-s'hi un caliu;
soc la dona que es sent tota forta
     al pas de la porta
     i guaita i somriu.

Jo voldré, jo voldré, jo voldria
     que ja fos el dia
     i en ser l'endemà,
per fer tal com l'infant que la mare
     deixa i dubta encara
     si sap caminar.

Com l'infant que en llançar-se vacil·la,
    i son ull vigila
    si troba un company:
i en haver-lo, sa passa és segura,
    i ja no té cura
    de tort ni de d'any.

Jo seré, jo seré, jo seria,
    en ser ara el dia,
    com nau en el port,
que al record de passades tempestes
    tem noves conquestes,
    i pensa en la mort.

En la mort que fa poc jo burlava
          -que no l'enviava
          pas Nostre Senyor-
i pressento a la joia més pura
      un «Sempre no dura:
      la mata un dolor» .

Que no sé què faré ni diria
       si avui fos el dia.

                     1915-1916

Cançons i elegies. 

 Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica  1913-1972. Ed. 2026. P. 36-37

Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba. P. IX-XXIII

També es troba a:

«I aprenc a dir que no» 

Empoderament

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 67,73 i 74

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Com que som

Com que som
una poeta sènior,
no sé a quina fila
em tocarà anar,
si a la que van
directament al forn
o a l'altra.

De: Xampú xampany

Antonina Canyelles. Xampú Xampany. 2025. P 127

Portada: Helena Tarrés.

Casa

La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...

Casa dels jocs de la filla petita,
casa que ens fa, casa que fem.
Casa curculla, casa niu,
l'únic recer quan perdem un amor.

Quedar-se sense casa,
sense aixopluc sota el sol,
és quedar orfe
de somnis i futur.
És l'aturada i la caiguda sobtades,
el desplaçament forçat,
la solitud interior i el recompte
dels anys que han deslluït parets i mobles,
alhora que s'han anat enderrocant
i reconstruint els passadissos interiors.
És perdre olors i colors que ens acompanyaven
com amics habituals.

Quedar-se sense casa és quedar buit
per dins, tal com en queden els armaris
quan en traiem la roba ja gastada.
És adonar-se que en la vida
tots vivim en part mancats de sostre.

És baixar al fons del precipici
i no trobar-hi cap àlber de ric fullam,
sinó les cendres de la desolació,
les incerteses acaramullades,
quan tot s'enfonsa,
l'ofec i el nus a la gola i al rostre...
I és detestar 
     amb la força de Samsó
qui ens vulgui provocar l'espoli.

La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...

Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 76-77

Pròleg d'Anna Comas i Mariné.

Llegir

llegir amb els ulls clucs els teus mots
escrits amb lletres de coratge
amb rimes xifrades
en la tinta invisible
en els mots de cada dia
i dels més indefensos.

          16 d'abril-2 de maig de 2020

—————————————

les yeux fermés lire vos mots
écrits en lettres de souffle
en chiffres de rimes
dans l'encre invisible
dans les mots de tous les jours
et des plus démunis 
        
          (16 avril-2 mai 2020)

De: El temps dels arbres (2019-2020.

Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021. P. 83

Edició i traducció d'Antoni Clapés.
Prefaci de Dolors Udina.

Tinc la paraula en la natura

Tinc la paraula en la natura

Desplegaré la pluja
i com la sal d'onada
escombraré amb delit pedres i fulles seques

no caldran ja agulles ni vidres,
tan sols el batec als ulls d'infant.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 53

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Voldria dir

Voldria dir-ho ben alt
perquè el meu pou s'omplís d'aigua
i entraren les pluges i els canals,
perquè s'il·luminaren totes les estances
de la cova, perquè s'obriren totes les finestres,
totes les portes i cobertes.

Voldria dir-ho ben alt
i que es poguera veure des de lluny,
sentir la remor dels meus crits descalços,
dels meus peus distrets, del meu cor indòcil:
la meua flama, senyal de fum persistent.

Voldria dir-ho ben alt
i centellejar pel resplendor dels mots
aquests que cisellen i habiten i fecunden
la nit més amarga.

Que sense desdeny vull preguntar-nos
perquè hem renunciat feroçment al canvi,
a la revolució i a la metàfora,
a la guspira encesa de la benaurança i del desig,
al recer i a l'abraçada inevitable del mot i de l'estigma,

del mirall i de la dissidència, de l'estima i del neguit;
per què el repte ens esguarda i ens fereix
al cor càntic de la nostra vida
mentre la vivim i la sentim.

Voldria dir-ho, afirmar-ho, aclamar-ho,
i soc tota preguntes i súpliques.

De: II. Els símbols sòlids.

Aina Garcia-Carbó. El vast domini. 2024. P. 35-36

Imatge de la coberta: El Bosch.

Premi Festa d'Elx de poesia.

Premis Literaris Ciutat d'Elx 2023.

Com l'oculta flor d'un cactus

 De les dones com nins surten,
 flamarades sortiran.
           JOSEFA CONTIJOCH

Des que em vaig obrir de nit
com l'oculta flor d'un cactus
i vas treure el cap de dins
del silenci de les aigües,
penso més en el futur
i en aquest món desbocat
de tot fre corrent al trot
que cavalca vers l'abís,
el desordre dels estius,
la natura escopetada,
l'edat fosca. La barbàrie.
Tu, capoll de papallona.
Jo, filat d'alta tensió.
T'he parit i això és salvatge,
també electrocutador
com un crit de matinada,
com la llengua dels llampecs.
També una revolució
i no l'acte resignat
—posat dòcil de xaiet—,
on tenia por de caure.
Tu, voliana voladora,
jo, flameta crepitant,
farem del nostre devora
un despertar groc flotant:
groc que enllumena i encén,
groc de guspires, centelles,
com un gran eixam d'estrelles
dins d'aquesta nit tan negra
que resplendirem arran.
De les dones, com nins surten
cuques de llum. Volaran!

De: Animares

Gemma Casamajó i Solé. Com l'oculta flor d'un cactus. 2025. P. 87-88

Benvingut

Tu, ple d'anhels, trepitjaràs la terra
quasi sense ungles. Nosaltres serem
sols les petjades que t'han precedit.

Tu t'aventuraràs per senders màgics
amb peus descalços. Nosaltres serem
el recer de la mà i de la carícia.

Tu mesclaràs la pell neta amb el fang
dels altres homes. Nosaltres serem
l'aigua fresquíssima per al repòs.

Tu grimparàs per arbres sense escorça
per ser un poc lliure. Nosaltres sabrem
que és ben bé això i que ens has de deixar enrere.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 97

Pròleg de Feliu Formosa.

Auba

Sentir-nos
a través del buit
i imaginar-nos xopes
dins del futur de l'altra riba.

Que s'obri la mar
si és perquè
hi alenis tu.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021. P. 56

Tornarà l'alegria

Tornarà l'alegria. I aquella
                                     escuma lenta
que penetra el viure de totes les coses.

De: #quadern de branques

Odile Arqué. Frontal. 2020. P. 53