Així, plantada

Així plantada
com aquesta llavor,
soc dona dempeus
sobre la terra ferma.
lliure com el garrofer.

Montse Assens
(Maçanet de la Selva, 1960)

Escrit en una placa commemorativa del 25N, a Premià de Dalt, 2018.

De Arboribus

Montse Assens

Es troba en el llibre:

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 96

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

Després d'una nit d'insomni

Després d'una nit d'insomni, el cos és feble,
esdevé amable i ja no és meu —ni de ningú.
A les venes lentes encara bateguen les fletxes—
i, com un serafí, a tothom i tothora somrius. 

Després d'una nit d'insomni, les mans s'afebleixen
i confonen completament l'enemic i l'amic.
A la gebrada hi ensumes, tot d'una, Florència,
i amb cada so que sents neix un arc de Sant Martí.

Brillen suaus els llavis, i és més daurada l'ombra
que els ulls ha enrevoltat. Fou la nit que posà llum
en aquest radiant rostre  —i, de la nit fosca,
tan sols ens enfosqueix una cosa  —els ulls.

                                           20 de juliol de 1916

De: A Akhmàtova

Marina Tsvetàieva. Fites. 2023. P. 96

Traducció de Laia Malo.
Pròleg de Miquel Cabal.

Cronologia. P. 177-183

21è Premi de traducció Vidal Alcover.

Arbres alts

Arbres alts
àlbers
les males herbes
les herbes altes
que el vent les dalli
la commoció
al sot que es diu
sot de l'infern
el foc ho cremi
t'estiraràs sobre el rostoll
a contemplar el més enllà
blau d'ultramar
i un bosc de núvols acarminats
repararàs que hi ha cel alt
i calma alta
esfilagarses de remembrança
per sobre teu
divagaran
altes mudances cauen del cel
plomalls d'espasme
s'haurà fet hora de nedar
al codolar
com si ningú volgués mai més
saber de tu
enlloc els ulls
que han de mirar-te
nocturnament
al roquissar flamíger i alt
de paret alta.

De: De arboribus

Josefa Contijoch. Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

També es troba en el llibre:

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 36

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

Infinits universals

Si penses que ets petit i que el somriure
encara no és per a tu, que et cal saber
com envestir el futur que tu vols ser,
afanya't a alenar, sumar, fer viure.
Si creus que cal llaurar, que cal escriure
mil somnis cada dia per poder
trobar el desig exacte, el sant voler,
practica'ls per morir, glatir, reviure.

Cal avançar, fer, dir, esplomissar
les pors que et fan cridar i et fan sofrir.
Si cal, pispar a qui es vol lucrar. Errar,
contravenir, burxar o malferir.
Lluitar, boixar i no doldre's ni acatar.
I esdevenir. I sí, desobeir.

Carles Rebassa

Es troba en el llibre:

Nit de poesia al palau : Barcelona poesia 2012 : 
XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2012. P. 9

Palau de la Música Catalana, 8 de maig de 2012.

Amb la col·laboració especial de Frederic Amat i Agustí Fernández.
Il·luminació i espai escènic: Cube.bz

Escoles

Recordo l'ús del datiu,
i calculus, un mot romà que volia dir pedra,
i com els romans utilitzaven una pedreta blanca
per assenyalar els dies millors.

Però tu ets una llengua diferent,
un mot que utilitzen als turons
per designar espècies que no apareixen
en les guies de camp,

un nom per al fil
de música aigualida que van sentint els forasters
mentre caminen per l'erm,

una gramàtica pagana esborrallada en la pols
quan cauen els imperis
i es perden els monestirs.

John Burnside. El Món Impossible : antologia 1988-1995.  1997

Traducció de Francesc Codina i David Pujol.

Es troba també en el llibre:

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018. P. 153

A l'apartat: Aprenentatges.

Edició: Antoni Tort Bardolet.

Totes

A la terra
de la meua llavor
li regale el ball fèrtil,
al sol de la llar el solc,
la cavitat,
el ball orgànic,
el buit que escarbe
amb més buit,
el que m'ompli
i em dona forma
del que soc,
llibertat, moviment,
cerque l'espai
per seure i escriure
el bé que m'acompanya,
l'ocre morat que ens acull;
hem lluitat i recollim els fruits,
la bonança em sacseja els braços
amb música i l'aigua em balla el tempo,
trec fora el dolor de totes, de totes.

De: Llum als arbres

Isabel Garcia Canet. Els afores. 2025. P. 40

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels LIII Premis Octubre, l'any 2024.

Caldrà la pluja

       Si tanmateix vens per mi,
       embarca'm tot de seguida.
                 JACINT VERDAGUER

Han crescut flors als peus
i ara la llum els llepa.
Cap torb s'instal·la al ventre
perquè la pell, avivada de records,
suporta el gebre.
Llestos per viure,
sargits amb foc,
batem la nit amb punys d'acer.
Caldrà la pluja a l'herba
abans que no s'esborri el món.

De: Llum freda

Carme Cruelles. Caldrà la pluja. 2025. P. 31

Pròleg d'Albert Gavaldà.

42è Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes, 2021.

Odisseu

Entre les columnes
entreveia llençols de mar.
S'assecaven.
Havia de caminar dies
per banyar-se
de cos sencer.
Si no quedava mar,
ell no tornaria.
Ho sabia.
Entre les columnes
ella entreveia siluetes
de peixos agonitzant
i talls de petxines
obrint la sorra.

                            L'horitzó eixut.

S'excavà el cos
per trobar-hi la memòria.
Extirpat el dol,
havia de caminar dies
per mullar-se
dins d'un record sencer.

De: #enlaire

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021. P. 43

Al desert

Al desert habitat per éssers
-infants, ancians, nois, dones-
el vent empeny la violència més que violenta
cap als fossats.
Arriben aquells que desenterren les restes
medalles de verges, sabates, roba
petits feixos d'ossos de cranis molts.
Tots els noms soterrats en l'horror.
Arriba l'assassí que mira.

De: Diari de la ciutat de les mortes

Élise Turcotte. El que ella veu. 2022. P. 87

Traducció: Ricard Ripoll i Villanueva.
Fotografies: Paula de Palau.

Mentre segueixin passant

 «Woman breathing, just an ordinary
   woman breathing.»
                   SHARON OLDS

Mentre segueixin passant
concentrats
i sense desesperació
els trens d'Öresundstâg,
mentre dia rere dia
el futur sigui el lloc
on vaig estar tan sola,

no tindré cap perspectiva
de la cendra.

Avui respires la ciutat
on vas creure que hi havia
una altra realitat i te'n vas sabent
que cap altre foc no podrà
cremar-te mai més.

No t'amoïnis,
no fugis, no cridis,
no ploris si descobreixes
que amb el pas del temps
no has escrit res més que silencis.

A fora t'esperen
tots els retrunys del món.

De: # 2. intrusa a Babel

Raquel Casas Agustí.  El foc dels heretges. 2025. P. 71-72

Epíleg de Lídia Gàzquez.

XL Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2025.

Amb la fúria

Amb la fúria
de les coses
enfurismades.
El magma, els meteorits i les campanes!

L'embat de les onades,
l'escomesa de l'oreig,
l'envestida del senglar
punyent.

De: Gràcia



Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009.  P. 75

XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009.

Canvi d'estació (equinocci)

Fons d'armari
ーconverses per tenir.
I el dia de la tria constatar
que ja ni una paraula no fa la teva mida.

I cal ventilar l'estança.

De: esvorancs

Montse Gort. Anem camí de casa. 2021. P. 50

Proemi

He de reconèixer:
Que la poesia és el que em duu al món veritable, al contrari
del que em fa la vida real, que m'empeny als límits de l'engany.
Vaig creure que tenia germans, amics i una casa, que no hauria
de beure'm el suc de les ruïnes.

Que no he enderrocat el meu temple i que les meves experi-
ències hi resten ben custodiades. Tinc experiència en l'ofici
de viure.

Que vaig creure, vaig fer el paper que em tocava i, ara. caic.

Només la poesia em diu qui soc. Crec en la poesia.

Enas Sultan. Collage per passar el diumenge. 2025. P. 10

Traducció de l'àrab de Margarida Castells Criballés.

Premi de Poesia Roissy-en-Brie 2024 per a persones refugiades a Europa, convocat pel
PEN Català en el marc del projecte europeu Be (P) Art Grow With Arts.

Text bilingüe en català i àrab.

La sargantana de Posidònia

 Nua, senyoreges vells murs de pedra
      al baterell del sol.
L'home t'ha mostrat la bellesa
de columnes indelebles. Estàtica,
t'inventes la porositat de l'ordre dòric,
  díscola i sinuosa ondina de secà,
en un mar de llum sense temps.

   Al riu Evros,
noranta-dos homes han nedat nus
per por d'una frontera: cada minut comptava,
   en la memòria dels temples destruïts.
T'escapoleixes, solitària i muda,
  igual que el món,
  igual que el món.

(Inèdit)

Susanna Rafart

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 46

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Vilademires

Mires, mires, mires, mires,
–sembla que mires en va – ;
–On s'escau Vilademires,
si és tan fàcil de trobar?

Masos, masos, masos, masos,
embastats d'en un en un;
boscos enlairats, camps rasos
i el camí que se'n va amunt.

Branques, branques, branques, branques,
d'alzines, roures i pins;
l'arç fa un núvol de flors blanques,
flors malves els romanins.

Calma, calma, calma, calma,
–camines a poc a poc–
el silenci és el reialme
de Sant Mateu i Sant Roc.

Sola, sola, sola, sola,
la solitud es manté;
l'home passa, l'ocell vola,
immòbil resta el xiprer.

Mires, mires, mires, mires,
i ja no mires en va.
Quan trobes Vilademires
la comences a estimar.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 39

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Escriptures

                 Padrí i padrines, Teresa i Núria

Escriptures
que tremolen,
lletres
que fremeixen.

Mossegades de corc
a les mans
i a les boques.

Traçau línies de pols,
escriptura llenyosa.

Llaurau la terra blanca
de la pàgina,
posau llavors de tinta
dins els solcs.

Habitau
el que no es pot anomenar
i que tant crema.

El temps escriu
cruel
violent
salvatge
sanguinari
damunt els cossos,
damunt el paper.

XIX.

Júlia Febrer Bausà. Arrel inoïda. 2025. P. 47-48

Imatge de Joan Bauzà Nigorra.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2025.

Un poema de riu

Dins el riu hi ha el cel,
el núvol, el sol fred.
El riu, a la cassoleta de les meves mans.

Si alço les mans
el riu s'escampa en gotes, i m'escampa cel, núvol i sol per sobre.

Si em bec el riu de les mans
llavors dins meu hi ha
el sol, el núvol, el cel.

Digue'm, doncs, qui és dins de qui?

De Rain Again. (2025)

Mamta Sagar

Traducció de Míriam Cano.

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 58-59

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Per apercebre

Per apercebre
tots els estrats
del color negre,
té els ulls tancats:

En plans diformes
fins l'horitzó,
un seguit d'ombres
fan la foscor.

Unes són tones
d'opac profund,
altres, somortes
vetes de fum.

Les mou la febre
recalcitrant
d'una tenebra

d'ull de caiman.

La por es desvetlla,
el pou extens,
la gran escletlla
d'etern descens,

i una barbàrie
d'ofec futur
fonya fondària,
fa vast l'obscur...

De: El cor del poema

Josep Pedrals



Exploradors, al poema! : taller de poesia amb Josep Pedrals. 2014. P. 65

Fer camí

De la terra soc hoste,
mineral filla, amalgama
de les seues arrels, les meues,
camine i cerque la joia austera,
la joia plena de totes elles
i de tots ells, que m'ensenyaren
a assaborir el fet d'escriure
i de llegir el seu llegat i relligar-lo,
a parir a poc a poc, volent-me,
fent aquest camí de la vida
en la meua llengua: la paraula.

Isabel Garcia Canet. Els afores. 2025. P. 16

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels LIII Premis Octubre, l'any 2024. 

Verds

Així com quan, colgats en la natura,
xuclem els verds als ulls amb l'avidesa
dels qui respirem gris i somniem roig
i el blau ens és només teló de fons,
i en xuclar els verds sabem com de pobra és la llengua
que no és capaç de dir-ne tots els tons
perquè hi ha verds d'un fort regust de menta
i verds del clar dels sons del clarinet
i apagats verds de pols que no s'aixeca
i verds d'un fosc de vent que es gronxa lent,
em passa a mi, que la vida m'assalta
amb els tons inconcrets de tants matisos
que no els sabria dir, però sé lluny
del sí segur i el no rotund, tan monocroms,
del molt i el poc i del calent i el fred,
perquè enllà dels colors es despleguen els tons
que ens tenyeixen els dies. No voldria
repetir els noms del roig, el groc, el blau, i sí cantar
la paleta del temps que ens els barreja;
els tons dels diferents verds de la natura
que ens tornen aigualides les paraules.

Josep Maria Ripoll

De: joia de les fulles altes, p. 11

Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.