Mediterrània

No em ve de grat aquest vell cel de plata
sense el mirall d'un mar que hi pari esment;
els terrejants no saben re d'onades,
la gent de mar la mou la veu del vent.

Surto de nit per sentir les entranyes
de l'areny blanc on mor el darrer déu;
m'omplo de blat la bossa i les butxaques
i ballo amb por si se m'obre la ment.

Ai de l'enyor del tremolor de l'aigua
si ets terra endins sense clarors de platja
ni garrofers salats a cor de nit...!

Un peix daurat, lluerna de fondària,
crida vidents a la fosca prenyada
de pous marins i presagis humits.

Teresa d'Arenys

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

De parella amb el vent

De tots els camins en podem treure
alliçonament. Però des del cim
d'una muntanya es fa difícil
de reconèixer les fronteres.
I continuo escrivint; no tinc temps per perdre.

Joan Brossa. Sumari astral i altres poemes. 1999

hi ha alguna cosa imperialista

      «¿Cómo es este eje, que desde los genitales a la boca me atraviesa,
          este eje en el que definitivament tendré que engendrar el mundo?»

                                                                           CHUS PATO

hi ha alguna cosa imperialista
en engendrar el món

en dir com es dirà     allò
l'acomodes a tu
el   doblegues   a la parla
submís a les teves expectatives
i a la mesura pròpia de les coses

l'inabastable ens anihila

per això el delimitem
atorgant-li unes grafies
hi associem uns fonemes
en fem regles i normes
que fixem en gramàtiques
fent llei de la necessitat
i ordre de la nuesa

per això l'esgarrifança
del que encara no té nom
                 salvatgia i escarni
d'allò per desembravir
                 esglai i tara
del que encara
                        no

Maria Antònia Massanet. Aus de ramat. 2019

El dels troncs i les flors

Us espanten les flors perquè sou troncs.
Troncs vells i fibrosos
o tiges que voldrien ser troncs.
Car sempre us han dit que el que val és la rudesa
de la fusta grossa escorçada i plena de nucs,
que pot fer mobles, que pot fer jàssenes,
que pot apuntalar altres arbres.

I ens ho feu saber, sobretot ens ho feu saber.
Que les flors són fràgils, i que ser fràgil
no és res en aquest bosc.
Que qui vol insectes voletejant-hi,
que qui vol nèctar, qui vol vellut.
Qui vol perfum si pot suar reïna,
qui voldria les seues multiplíssimes belleses?
Espanta el teixit flexible de les flors,
la claror que requereixen,
la paleta infinita que lluen
des d'aquest sotabosc.

Els arbres, per créixer, alcen les llambordes,
desnivellen el sòl.

Les flors, en canvi, neixen en l'esquerda que volen.
D'entre la neu i entre la lava.
També de les parets i en els terrats,
també en els testos.
Minúscules criatures de poder.

Alba Camarasa. Corpus. 2021

Primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila.

Mans de Poeta

Hi ha un deix en les teves mans

-mans de vehement poeta-
del desig que he esmerçat
a les boques de tants homes.
Amb quins ulls de nina il·lusa
he gosat corrompre
l'essència dels teus versos?
Ni tan sols soc espurna
de simulacre de musa
-rastre de bes prudent
preludi d'ombra muda-;
tu, poeta de mitja tarda,
carn de prodigi oníric,
subtil tast de maduixa.
Ara, mentre llegeixes,
aquest cant va relliscant
pel palmell que em dibuixa
proeses i utopies mètriques
a les entranyes del llençol.
Per un instant, em tindràs
i ferrenyament et tindré
en els versos d'un poema
que neix, viu, sagna i creix
dins un preludi de silenci.

De: Mans de poeta

Laura Gonzàlez Ortensi. Preludis de silenci. 2009

Pròleg de Vicenç Ambrós i Besa.

Dictat d'abril

Si deixes aprimar l'amor
se`t faran feixucs els dies i les hores,
et fiblarà el corcó de la covardia
d'haver triat una egoista orfanesa,
d'haver tancat el més bell finestró,
ofegant a gratcient la llum.

Un cop afeblit l'amor,
començarà un romiatge sense orient.
Llavors, en miralls o en gorgs profunds,
dansarà, fantasmal, el teu rostre,
nosa de tu, esperit balder,
agrós i enfredorit.

Ressec i desvalgut, sense saó ni saba,
carregat sols de basarda,
sabràs com és d'eixorca la soledat,
i esgarrifoses la buidor i la tenebra.

No deixis que l'amor s'aprimi!

                               Sant Jordi 2011

Josep Vallverdú. Argila. 2014

Pròleg d'Albert Turull.

Núria

Narcís fa mutis, a Queralbs.
Vidre velat dels cotxes, que dormiten,
abandonats en un racó de plaça.
Tothom s'enfila al tren. Pel camí, ran dels boscos:
aigua que cascadeja, cingles aspres.
La cremallera tanca el vestit únic
i solidari; tots, en la frescor de l'aire,
compartim el misteri de les altes muntanyes:
xiquets bellugadissos, homes de cara greu,
dones i bells somiadors, que guarden
als ulls, policromada, aquella Verge tosca,
voltada, en altre temps, de soledats.

Jordi Pàmies i Grau

Es troba en el llibre:

Vall de Núria : paisatges i poetes. 2012

Edició a cura de Miquel Sitjar i Serra.

I també a Narcís i l'altre. 2001

Una sola salut

                                                                   One Health

                       Accions bàsiques per viure en plenitud 

Accionem estímuls que ens facin bones persones

Conduïm les nostres emocions vers una atmosfera sense agents contaminants

Elaborem polítiques amb perspectiva de gènere en tots els àmbits

Encaminem activitats del nostre jo poètic, perdurables, en la memòria

Fem de l'amor, la sostenibilitat i l'esperança instruments saludables i creatius

Visquem les experiències negatives com instants d'aprenentatge per transformar
                  el que estigui al nostre abast

Induïm a mirar i escoltar més enllà de nosaltres, activament i responsable

Respirem, obrim els ulls, descansem, si podem, és clar, somrient,
                 amb un somriure conscient,
                 conscient dels perills.

                                                                                       8 de març de 2025

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Cant de març

Cor meu, que dins del pit
estàs tan arraulit
covant records i penes,
eixampla't tot seguit
purgant-te de neguit,
que ve la Primavera.

Eixampla't bé, mon cor,
al benfactor calor
de l'estació benigna,
que estant lo bosc en flor,
propici n'és l'amor,
i fresca i lleu la vida.

Eixampla't bé, cor meu.
S'estén al voltant teu
serena la Natura;
sota el cel, blau arreu,
somrient està el bon Déu,
que et porta la Fortuna.

            III

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

mai no tornaré a tenir

mai no tornaré a tenir
aquesta versió de mi mateixa
deixa'm afluixar el ritme
i estar amb ella

ーsempre evolucionant

De: desperta

Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021

Traducció de Bel Olid.

Museu

El dol  -d'una sala a l'altra-
reptant cridaner:
les serps no tornen antigues.
El sacrifici concentrat al pedestal: roig
                                                       amb esborralls.

Ells resen:
enceta, Pare, oblida, desmembra.
Usen llengües insegures.
Compulsius en el pelegrinatge a l'estàtua:
per fregar-la, pedra rasposa,
i acaronar-la, vidre.
El ciri del melic parteix:
desgraciat el cap
màrtir l'entrecuix.
Àvids a l'espera del miracle

d'una marmòria caiguda
                                     eixordant.

De #aigua i cera

Lucia Pietrelli. Violacions. 2017

Epílegs de Pau Vadell / Miquel de Palol.

Nota: La primera edició de Violacions de Lucia Pietrelli va rebre el
premi Bernat Vidal i Tomàs 2011.

Mare

                              A la meva mare

Parla'm de la vellesa, mare;
de com admetre la caducitat del iogurt;
del glaucoma insistent
que m'entela les venes i l'ossada;
o del mal vent
que encara trigarà
i ja m'esguerra l'aquarel·la
dels paisatges de sol.

Em tremola l'esguard, mare,
emmirallat als teus cabells de fil.

Lali Ribera. Temp(teig)s. 2014

Pròleg d'Oriol Izquierdo.

Marques d'humitat

Com és la pluja per dintre?
Quin color pren més enllà de les parpelles
i el negre pansit dels paraïgues del món?
Fins on arriba l'elasticitat de la gota
que s'estira,
s'ondula
i tiba
al final de la fulla
com un cos al final de l'amor?
Durant molts anys
la pluja va estar prohibida,
com el mar, com la nit,
com els llibres i les ungles
que creixien d'amagat de les carícies.
No és senzill desaprendre,
no ho és
oblidar-se a posta el paraigua
i tornar a casa xopa
quan fa dies que no plou.

Gemma Gorga. Mur. 2015

Premi de la crítica de poesia catalana 2016

Desamor

Com si de cop abolissin
el fonoll de l'estiu, la raconada
que cobegen ones
agitadíssimes;
cop si de cop
prohibissin l'Óssa Menor, les taronges,
el seu cos nu en el capvespre d'assutzenes;
com si sense avisar
els coloms morts enllotessin tot el gris de l'alba;
com si les campanes
es negassin a repicar, com si la barca
ja no volgués sortir mai més de la nit de la cala;
com si la torre de Pisa
s'ensorràs finalment un cap al tard de flautes;
com si les llàgrimes
ja no poguessin emmelar-te l'esguard,
com si definitivament
et morissis en el cap de cantó de la memòria.

Josep M. Llompart. Poesia completa. 2018

Dia Mundial de la Poesia, 21 de març del 2025.

Tu a la barana

Tu a la barana
del llac, encís de lluna...
I aquells poemes
que en les fulles de lotus
tots tres vàrem escriure!

De: El lliri blanc

Akiko Yosano. Cabells enredats : una tria de tankes de Midaregami. 2014

Traducció, edició i epíleg de Mercè Altimir Losada.

El dies en què no et sentis

els dies en què no et sentis
para una mica per
deixar que la teva ment i el teu cos
es posin al dia

ーquietud

De: desperta

Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021

Traducció de Bel Olid.

La meva força

La meva força et pertany.
Ho he sabut des de sempre.
Des que les mans dels que et precedeixen s'obren a la calor de
        les teves per acariciar una altra vida.

De: Coure

Sobren mans, falten veus i calen colzes per sostenir les caigudes.

Clara Peya. Liti-o. 2020

Il·lustracions: Wara de Ormaechea

Textos en català i castellà.

Noció de llibertat

Retrocedir a un segle concret
amb la dalla del temps furtiu
i un cop allà, esmolar la destresa
de ser sempre a un indret arrecerat,
i voler-te pres en altres infàncies.

Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021

Quan

Quan el meu cos es corrompi i jo sigui morta
continuarà el jardí, el cel i el mar,
i com avui igualment han de ballar
les quatre estacions davant ma porta.

A l'abril altres passaran pel verger
per on jo vaig passar tantes vegades,
hi haurà llargs crepuscles sobre el mar,
altres estimaran les coses estimades.

Serà la mateixa lluentor, la mateixa festa,
serà el mateix jardí davant ma porta,
i els daurats cabells de la foresta,
com si jo no fos morta.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

Si puc, cada dia

Jugo amb follets i fades.
Cuino grapats de sabors.
Exploro la mare Terra
        amb mapes de molts colors.
Aprenc de totes les aus
        el seu cant i el seu vol.
Pujo a la clara Lluna
i -ves per on-,
                tot d'una,
   als estels i a l'ardent Sol.
Nedo tallant l'escuma
                dels feréstecs oceans.
M'adono d'antigues cultures:
        egipcis, grecs, ibers, romans...
Visc les grans aventures,
viatjo a països llunyans
tenint personatges fantàstics
         com a amics i bons companys.
La biblioteca m'espera
(la pública o la de l'escola).
Divertir-se, descobrir, estudiar...
Un lloc ideal per aprendre
           i, fins i tot, per sorprendre!

Del llibre: Poemes per... 2015. Il·lustracions de Marta Gimeno.

També es troba en el llibre:

Els poemes de la Lola : recull de poemes de Lola Casas. 2023. P. 220

De: Quaranta anys d'escola : Poemes sobre tota mena d'elements i fets escolars: mestres, espais, estris...

Il·lustracions de Mercè Galí.

Pròleg de Miquel Rayó.