Abans de ser biblioteca va ser un hospital.
El sostre superb i gòtic i nau central, voltes
i nervis de pedra talment una caixa toràcica
de gran balena. Els malalts morien als llits
mentre veien aquell costellam de Leviatan
colossal que, glopada rere glopada, els digeria.
La llum feria els ulls sensibles dels moribunds,
humils precursors de les càmeres fotogràfiques.
Va ser un hospital, abans de ser biblioteca.
Els espasmes cediren l'espai als gestos suaus.
On retrunyien gemecs, ara s'exigeix silenci.
On es posaven pacients en renglera, avui dia
fileres de volums restaurats, sans i estalvis,
i un bell "Tractat de malalties dels artesans"
(De Morbis Artificum Diatriba. 1713, Pàdua).
Que s'obrin els llibres i els fulls esdevinguin
ales del cor d'àngels que reten honor als malalts
illetrats, tan sols savis en dolor. Morir enmig
de tanta bellesa no és morir menys, ni millor.
Carrer de l'Hospital, 56, Ciutat Vella, Barcelona.
Les passes de la bibliotecària llisquen pàl·lides
com batecs somorts d'un cor que ve de lluny.
Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024
emoció i potència transformadora
de la vida l'amor el trajecte.
Quan els dies es tornen brillants,
líquids, surant dins ca meva ambulant.
Sons esdevinguts benestar i afecte
terres gironines prevalença.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
Estens la mà al fred de la nit,
al plor de l'infant que fores
i que retorna en la soledat.
Aquí gemega la vida i es plany
de si mateixa, de tanta vida
i del desastre que engendra.
O reivindica un clam,
i reverencia una emoció,
un tendre i desconcertant gest,
la fragilitat o el foc d'un invisible misteri,
la llavor que germina novament
en amor.
Nora Albert. Fràgils naufragis. 2015
Pròleg de Jaume Pérez-Montaner.
XXXIV Premi de Poesia «25 d'abril» de la Vila de Benissa 2014
ara mateix
hi ha algú que espera en una sala d'hospital
mira amb angoixa el pom aquell rellotge
i en els seus ulls ens hi veiem nosaltres
la seva por és la nostra com ho és la seva súplica
que s'acabi l'espera i arribi un desenllaç la coda el punt final
un plor creua parets el passadís tot l'hospital
però no hi ha manera tampoc així recordarem
que l'emergència pot ser un brot el voler néixer
les contraccions
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024
Epíleg de Pol Guasch.
Premi Carles Riba 2023.
Homenatge a Botticelli
Els focs follets de la mar
en l'airecel fan corranda,
la garlanda sura arran de
clarors tendres del pinar.
Pinzell, perfil, caminar
senderols de sucre i mel...
T'atures en la fidel
beatitud de la vora:
Venus et somriu enfora,
vestida d'or i d'anhel.
Josep M. Llompart. Mai no et deturis : homenatges de Llompart. 2018
Epíleg: #Breu notícia sobre els poemes, de Cèlia Riba.
Nota: a #retorn, hi trobareu deu poesies de deu poetes que,
amb la seva veu poètica, han retut homenatge a Llompart.
Impàvid i orgullós llueixes
la força originària, testa fèrria
de guerrer de glòries antigues.
Tems la força desfermada
de l'escomesa i el neguit
previ a la batalla,
quan el pols batega fort
a les temples, el cor s'accelera
i la fúria esclata
salvatge en un crit
De: #ofici de vida
Bel Granya. Escullera d'acer. 2024
Ignorar que descobrir el món
amb ulls d'infant,
que disposa d'amor menjar
somriures plens i una
complicitat d'horabaixa
vindria a ser no gosar
ni imaginar ni voler,
una pau mundial
jardins de bonança
gatzara, calitja d'estiu
Atureu-vos del tot
que s'apaivaguin patiments
impedim terror gana
destrucció orfenesa mort
Sí avant incondicional
que es concordi la vida
amb la música i, la terra
commoguda tingui cura
de tots els infants del món.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
També un camí cap als afores.
Una mena de fe.
Un senyal.
El cirerer s'esfulla. Resplendeix
la fruita
sense explicació
i vosaltres,
polpa que en tibar-me la pell
m'abrillanta.
De: Rostoll. 2009
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 569
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
Sense tu, no hi ha tornada. L'heroi,
que Homer va imaginar, s'enyora
dels teus ulls aquest ponent d'estiu,
mentre el sol declina sobre les platges.
Tots han pensat en ell, i a tu van oblidar-te.
És cert que a l'illa on et reclous
el temps sempre és més lent, i l'arena
s'estén com un tapís daurat
on desfilen les marees altes.
Per això et volen forta com el marbre,
digna en el teu paper de renúncia,
allunyada de l'amor que en altes platges
s'enyora del teu cos. Ignoren
que de nit ell s'oculta a la barca
i escriu, a cop de rem, un nom que l'aigua
calla. No saben que al morir la tarda
la teva solitud es vessa al mar.
Àngels Marzo
De: Les grues. 2009
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 739
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
Sents el pit buit?
Sents el pit sord?
Felícia Fuster
obren incisions
despertes
mossegat el pit
salvat avui
cares ressons
no d'objectes intentes
estimar-te és difícil
penses el desig
no saps
si entenen la teva nova
expressió facial
ーsens dubte
no ha estat violació
Mireia Vidal-Conte. 5 cm : (la cicatriu). 2012
També es troba a:
«Solcada pell, cap fil no et guareix»
Dones i malalties
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 130
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
Si passes pel dret
i vas a Siurana,
pots veure la plana
des d'un pujolet.
Com la gent se'n va
i com la gent torna
mentre el sol s'enforma
com si fos un pa.
Si el poble és petit
no li dol pas massa;
de la terra grassa,
sap treure'n profit.
No vulguis mai, no,
créixer. Què en trauries?
Deixa caure els dies
sota l'horitzó!
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.
Em regalima la solitud al ventre.
La mare, la mare segona, la mare tercera.
La mare, l'àvia, la tieta.
Ànima.
Entranya.
Llàgrima.
Les meves tres mares han mort.
Sé que el dia que pariré,
i pariré,
podré reviure't, mama.
Em regalima la mel al ventre.
De: Després dels esbarzers. 2018
Meritxell Gené
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 791-792
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
En el mercat de La Seu vam comprar dos pollets.
L'un tintat de taronja, l'altre de blau.
El meu era el taronja.
El del meu germà va morir l'endemà.
Estava encarcarat amb les ales esteses.
Al pollet taronja li vaig posar Charlie.
Corria per la terrassa.
Dormia en el quarto de la calefacció,
sota un respirador, al balcó del darrere.
Era estiu. Tal com em llevava el treia del caixó.
Em seguia pel pis. Si no em veia
estirava el coll i emetia uns pius aguts.
Mentre dinava se'm quedava a tocar.
Li agradaven els espagueti
i que li alcés els testos per cruspir-se les formigues.
El plomissol taronja va donar pas
a plomes blanques i a una cresta incipient.
Era un gall.
Creixia.
Les vacances s'acabaven.
La meva mare el va regalar a una dona
que tenia gallines però que no se'l menjaria.
A la tardor ens la vam trobar al forn del Serafí.
En saber qui era vaig interrompre la conversa
i ella va fer memòria.
"Els galls dindi el van picar des del primer moment.
No va durar gaire".
El forn del Serafí feia una olor de pa
agradable.
Poema inèdit
Teresa Colom
Es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 677
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
Estimo la vida petita
de seure a l'entrada
per veure com passa la gent,
com es mou un pardal,
com s'inclina la tarda
en les cases del cos.
Ja sé que em moriré
molt abans que s'hagin mort
els arbres que m'estimo.
Però no m'amoïna gens,
perquè en l'instant
en què se'm trenqui l'últim fil
seré només aquella dona
que s'asseia a l'entrada
per mirar simplement
i ser fulla i arrel.
De: Caure. 2011
Laia Noguera
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 770
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
Un sol ocell, molt a prop,
va donant cos al silenci.
Un únic toc de campana
i un plor d'infant. El temps dorm.
És bo de creure-ho així,
ara que el poble es desperta
i ens va retornant la lògica
d'aquests primers sons vivents.
Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000
El cant de les aloses al cim del Lance, al final de la nit
del solstici d'estiu: aquesta embriaguesa en el fred glacial,
aquests coets com per cridar el dia en què només havia de
veure l'esblaimat reflex pintat molt lentament, lleument, a
les roques.
Per bé que havien sorgit de la brosta propera, no les
distingia, les aloses: només les sentia elevar-se cada vegada
més amunt, com si ascendissin pels graons negres de la nit.
Magnificat anima mea...
————————————————
Sur les degrés montants
Le chant des alouettes au sommet de la Lance, à la fin de la nuit du solstice
d'eté : cette ivresse dans le froid glacial, ces fusées comme pour appeler le jour
dont je ne devais voir que le reflet blafard peindre, très lentement, vaguement,
les rochers.
Je ne distinguais pas, bien qu'elles eussent jailli des herbes toutes proches,
j'entandais seulement qu'elles s'élevaient de plus en plus haut, comme si elles
gravissaient les degrés noirs de la nuit. Magnificat anima mea...
Fragment.
Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021
Traducció d'Antoni Clapés.
Textos en català i francès.
Soc la magrana
dolça i amarga
que esclata
del magraner
que sobreviu
en aquell pati
de l'Espluga.
De: Després dels esbarzers. 2018
Meritxell Gené
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 793
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
La foscor ve a galop,
trotant.
Dins el meu llit badalla,
trotant.
Carrega gep i dalla,
trotant,
trotant.
La foscor de ciclop,
m'escup i després salla.
Ona Rius
De: Anatomia de l'Elodi. 2002
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 725
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
[homenatge a Joan Guinjoan]
Si recorrent la nit fosca
el camí cada vegada se't fa més feixuc
i et sembla que només hi ha ombres
gira la teva mirada enrere
i veuràs que veritat i bellesa
són una
i t'acompanyen
aferrades com tronc i escorça.
I en el petit oratge de l'albada
sentiràs l'herba mormolar
una antiga cançó, potser una pregària,
adreçada a la llum naixent.
Perquè l'afany de viure
amb plenitud només s'acompleix
en el desig de veritat
perdurable.
Poema inèdit
Obres d'art: Alícia Casadesús
