Auba

Sentir-nos
a través del buit
i imaginar-nos xopes
dins del futur de l'altra riba.

Que s'obri la mar
si és perquè
hi alenis tu.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021. P. 56

Tornarà l'alegria

Tornarà l'alegria. I aquella
                                     escuma lenta
que penetra el viure de totes les coses.

De: #quadern de branques

Odile Arqué. Frontal. 2020. P. 53

Ancoratge

             Nàufrag de sorra i palmeres,
              Anna Garcia Garay

Nàufrags de la nostra illa,
sotgem l'horitzó en cerca
de qualsevol vaixell pirata
que ens vulgui ancorar
a un grapat de sorra i palmeres.
Ens preguntem, però,
si serem capaços d'estimar
un nou bocí de terra o d'oceà
lluny de la nostra barca.

Tània Soler. Escames. 2023. P. 75

Pròleg d'Àngels Marzo.

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.

La muralla

                      PRESENTACIÓ

¿No saps que tots amaguen el seu amor més bell
com una flor gentil que no pot ser collida?
                                         (U-Ti) M. Manent

Era un matí de maig, assolellat i sense vent. Jo sortia de casa,
davant del mar, just on comença el Passeig de les Palmeres.
Caminava amunt, deixant a la dreta l'amfiteatre romà i a
l'esquerra la capçalera del Circ. Travessava la Via Augusta,
vorejava el Pretori i seguia la muralla en la seva rotonda fins
a l'entrada est, dominada pel pas serè de Minerva.


Portava una bossa de cuir amb un llibre de poemes, un bloc
de paper canson, un tinter de tinta xinesa i escuradents plans.
Entrava al Passeig Arqueolòlogic, donava una volta per
prendre posicions i m'asseia en un pedrís o a l'herba. Des
del Passeig es domina el Camp de Tarragona, de suaus
ondulacions i vegetació escassa amb una tènue pàtina que
el vela, tret dels dies de mestral. Als masos circumdants,
jardins, fruiters encara amb flors tardanes, lladrucs de gossos
i torterols de fum. Serenitat. Els elements defensius i marcials
ja eren part de la pau. Treia el llibre de la bossa, llegia una
estona i després em posava a dibuixar amb els escuradents 
i la tinta. A vegades havia utilitzat ploma, però l'escuradents
pla dona un traç més enèrgic i la possibilitat de matisar.
Eren els anys d'adolescència i joventut. En conservo molts
dibuixos i el record d'àvides i constants lectures
en una amable soledat.

Plató i la immortalitat de l'ànima; Sant Agustí i l'amistat com
a meitat de la nostra vida; Marià Manent amb alades i elegants
versions de poesia xinesa; Joan Llacuna, lluminós i transparent
com els ulls d'Aurora; Joan de la Creu, apassionat i encès com
els mateixos anys de joventut. Aquestes eren les lectures de 
muralla, que em feia alçar els ulls i gairebé flotar cel enllà.
Els dibuixos de pedres, torres i camins no pretenien altra cosa
que l'exercici d'un gust pel dibuix i la pintura. A la muralla hi
vaig tornar en companyia, i els fills, després, ens hi van seguir.

(Fragment)

Olga Xirinacs. Estiu 92, en ruta per terres d'Escòcia.

Olga Xirinacs. La muralla. 1993. P. 7-8

Esdeveniments

Un peix s'ha engolit l'ham. No ha pogut ni sospirar.
Sospirà el pescador a la vora. Que quina misèria.
Un segon peix esquivà per sort l'esquer.
Se'n va adonar a la gorja d'un tercer peix.

Una persona amb càncer va pintar un quadre
i morí en pondre's en el quadre el sol.
Un altre malalt es va guarir. Va plantar al jardí
calèndules. I es va penjar amb el seu cinyell.

Una papallona nocturna entrà per una finestra tancada.
Va lluitar entre els partisans contra la foscor
però va morir a la llum. Va ser condecorada
per tan clara victòria. Per la seva volàtil mort.

El primer amor l'ha llevat de les escales el porter.
De pensaments sobtats una milotxa trasteja per casa.
Els infants van a escola. Les dones als infants.
A les dones els homes. La vida continua.

De: Segon recull de poemes (1970)

Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004. P. 38

Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

Olimp

   i les neus de l'olimp sempre impol·lutes.
                           Francesc Garriga Barata

Indomable, de poderoses ales blanques.
Una font a cada cop de casc.
Sempre tempesta, cavall de Zeus.
El plany de la música de l'aigua.
No tinc cap brida màgica per a ensinistrar-te.
Atenea no m'escolta. Soc estranya.
Soc dona.
Intrusa en aquesta llegenda obscena.
Inhòspit Olimp, que només acull amb grat
la mort.

Marta Pérez i Sierra. Punta de plom. 2020. P. 97

Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion.

XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra.

Malson

Tota la ciutat era plena de morts,
Havien sortit pel carrer major,
Vestits així de gala
Que quan ets viu no portes gaire.

Passaven rient i no els podíem aturar,
Semblava que ja no comprenien
Que n'eren massa i ja no hi havia lloc
Ni per a aquells que encara érem vius.

Ens esglaiava l'al·lucinant deliri
Però hi érem i miràvem astorats, com a una desfilada,
Cadascú hi teníem algú, al carrer
I no l'hauríem volgut tancat al cementiri.

De: Pujar la muntanya (1985, 1992)

Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 106-107

Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.

Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.

Text en català i romanès.

Si fos la natura

Si fos la natura una dama mortal
Que tingués poc temps
Per fer la maleta i posar en ordre
El gran canvi de l'entorn -

Quines presses, quins aires d'importància -
Quines exigències tindria -
Emperò la natura estarà a punt
I tindrà una hora lliure.

Per fer més maca alguna fotesa
Que ja era maca abans -
Encantada de quedar-se,
I encara més d'anar-se'n.

1787

Emily Dickinson. Què diferents que som!. 2024

Traducció de Jaume Bosquet.

Il·lustracions de Julià Pascual.

Malenconia

L'he sentida en olorar
unes herbes del parc
a l'abril
i la seva flaire era
talment la d'un munt
d'estius viscuts
a la Vila.

Les herbes del parc no sostenien
cargolins de secà a les seves punxes.

Un record d'infància 
vulnerable i feliç.
Percepció olfactiva
escalf primaveral
evolució climàtica
malenconia breu
i
animació poètica.

Poesia inèdita.

Teresa Grau Ros

Apollinaire

Ara entenc a Modigliani
i a Soutine.

Jo no pinto.

Faig poemes i em presento
amb ulleres de sol
a la cita dels teus ulls,

com Chirico va fer
amb el retrat d'Apollinaire.

Sílvia Bel. L'esbós. 2010. P. 46

Il·lustracions: Alicia Billon.
Pròleg: Maria Àngels Cabré.

Vindrà més tard

VINDRÀ MÉS TARD una escreixença
de cel, nosaltres
ja no serem aquí per recollir-la.

Una cosa profunda: un ull,
la boca desdentada de la nit.

Sense final, talment un àngel
(potser el més lent),
esquarterat a les portes del dia,
vinguda del pouar, ens cau,
de cada mà,
una descàrrega de llum.

VI

Arnau Pons. A desclòs. 1996. P. 82

Missiva

si lligués el desig a una pota d'ocell
si l'encàrrec fos corre és urgent
ves i troba qui busco   aquell cos que ara és meu

sorprendria als banyistes   la implosió enmig del cel

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

Ser

Ser, és una cursa. I una nota tocada a l'aire.
És un foc encès i uns uns clucs.

Ser, és un miracle.
I una petjada.
És un cop d'aire i una onada.

Ser, són tots els camins i el final de tots
els extrems.
És el centre i totes les escletxes.

Ser, és ara i aquí.
I la incertesa de tots els demàs.
És l'origen i és l'oblit.
Ser, és la totalitat que es pot definir i la negror
més absoluta, del que no es pot conèixer.

Ser, és el tot i el res, contingut
en un mateix recipient, la vida.
Qui ets? Com ets? Què ets?
Qui ets és un nom, una etiqueta,
que varia segons d'on vens.
Que depèn del camí que has fet.
Qui ets és un personatge que canvia segons
l'obra que interpreta.
És una idea que vesteixes.
Una creació.
Un monument.
Com ets és una actitud.

Un moviment davant de cada situació,
relació o esdeveniment.
És un fer, un moure's.
Una manera escollida o imposada
de comportar-se.
Com ets depèn de tu, és com reacciones,
com t'enfrontes a cada cosa.
Com dirigeixes i gestiones el que penses
i el que sents.
És com actues i com discerneixes
la informació que tens.
Que ets és la gran veritat.
És absolut i no es pot modificar.
Que ets, dona sentit a tot.
És el propòsit, la finalitat de per què hi ets.
Què ets? Ets energia, ets vida, ets vibració,
ets un batec que polsa en el món
mentre hi habites.
Ets fluïdesa, evolució, creixement.
Ets un ésser espiritual a dins d'un ésser humà.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022. P.  47-48

Cançó de diumenge

Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l'església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L'oreig ens acaricia
i ens porta l'alè del mar.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!

Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s'esmuny.
L'ala fresca de l'oratge
a l'oliver s'ha perdut.
Si és dolça la marinada
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.

Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l'església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!

El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s'apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s'apaguen
hi haurà els teus vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.

Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023. P. 63-64

Il·lustracions de Ramon Rogent.

"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.

Lila clar

Que sigui vespre o nit o matinada,
que siguin carrerons sense fanals,
que sigui un descampat de fora vila,
que hi hagi cotxes grisos aparcats,
que tornis d'on et roti perquè ets lliure,
que vagis cap on sigui que tu vas,
que duguis un vestit o una bufanda
i aquell perfum (o no) que t'has triat,
que siguis nena o jove o ja madura,
que tot això no resulti important,
que puguis 'nar pel món tot fent la teva
i ho puguis fer portant el cap ben alt,
que mai ningú no et marqui pas els passos,
que allò més fosc es torni lila clar.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 73

Pròleg de Feliu Formosa.

Al barri d'Horta

La casa havia tingut la balustrada
tan pagada pel sol, que hi van posar
una parra. Els porxos han romàs,
fent ombra sota l'obra de les cases
de pisos.

Jo també n'era, de pessimista i camacurta.
Sempre mirant amunt si era el cas que algú et veia.

Aquestes cases d'Horta, que recorden
una vida entre prats, són llegenda dels
escollits pel destí amb la noble missió
de ser feliços.
(I de les bugaderes dels llençols de les dames felices.)

Dins el temps aturat s'esmunyen les finestres,
la totxana vermella, les voreres estretes i
l'excrement de gos davant de la farmàcia.

Jo, abans, també tenia un bassal al jardí del
cervell, i s'hi feien mosquits i hi caçava
capgrossos com poemes. I adobava les roses i
ignorava les rates i els petons a la boca
que m'havien fet els vells.
I els furts d'aquells que eixiren sans i rics de la guerra.

Gràcies i adeu, princeses d'envelat, palauets
de mostassa.
¡Per molts anys i bon vent! La barca és nova.
Sé que no heu de morir: que encara us rentaran
la cara i el terrat i valdreu molts calés.
I potser jo tampoc. I potser jo, també.

De: Balanç poètic 2011. Selecció de poemes de Joan Todó.

Anna Aguilar-Amat

Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012. P. 68-69

Presentació d'Eduard Escoffet i Martí Sales.

Se'n va la tarda

 Dia 1

Si el meu desig li arribava a l'ànima!
     Cants de Gran Joia (cants egipcis)
      (versió de Segimon Serrallonga)

Se'n va la tarda. Enllà queden les cases, els somnis de llum
encegadora i les volves sense nom, el crit del vent i la veu
de les pedres, alçades com punys negres entre el fang.

Miro aquest cel d'alè calent. Els falciots, com llances con-
tra el temps, retallen la barca, l'afuen amb les ales, la cusen
i recusen com una cicatriu.

Miro la vela que regalima sang: fosa amb els colors del
vespre, vola enllà, lleugera com les ales d'un àngel, trans-
parent com el traç d'una fulla damunt l'onada. Tremolosa
com el vaivé de l'aigua en les venes de la nit.

La sents, la mar? Batega com l'infant nounat i respira la
llum. T'esquiva l'empremta de l'ombra i t'inunda amb el
piular petit de l'instant.

Naveguem!  Deixem  que  llisquin  els  anys, que  passi  el
temps ferotge, que es fongui en els tossals escarits. Deixem
que els nostres morts reposin a l'escull, que  es  bressolin
entre el blat i les falgueres.

Lluny de la platja, som els rius de l'aurora, som arbres que
arrelen a l'aigua.

Et miro amb tota la llum que tinc.

Si el meu desig t'arribava a l'ànima!

De: El desig. Pensament i llenguatge.

Rosa Font Massot. Poema del desig. 2026. P. 15-16

Il·lustració de Joan Tibau.

Publicitat

Avui t'he regalat un dinosaure.
Te'l mires bé: té un posat feroç
i trèmul, gairebé a punt de caure
damunt la por recòndita d'un cos.

Rius de reüll, fas veure que t'ataca,
l'abraces fort, de cop, i ja tens son,
com si haguessis esborrat, com una taca,
tota la fúria del món.

Xènia Dyakonova. Per l'inquilí anterior. 2012. P. 29

Il·lustracions de Miquel Pang Ly.

Poètica

Podrà passar la lluna mentre escric el poema.
Ètica és saber. Coneixement.
Poètica és ser. Revolució.
Són el mateix. Ética i poètica.

Poesia: s'oblida el combat, perdura l'estratègia.

De: Les nits perses

Joan Deusa. Ítaca arrasada. 2025. P. 45

Pròleg de Juma B. Barratxina.

Premi Jocs Florals de Barcelona 2024.

La música que vaig sentir

La música que vaig sentir
amb tu era més que música,
i la sang que ens corria
per les artèries era
més que sang,
però el goig que compartíem
era un goig genuí,
i si hi ha algú a qui hauria d'agrair
tot això, ho faig ara,
abans que sigui massa tard
i massa silenciós.

Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 194-195

Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.

Edició bilingüe.