Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris persones. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris persones. Mostrar tots els missatges

30 de novembre 2024

Mare

Una por
com de paraula:
mal d'amar a...
Una princesa
que viu dins
d'un quart de pena.
Una por amb
la panxa buida
i aquest ou
que quan es trenca
li surt sang.



Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz.

Dona cordant-se el vestit

            ella es dibuixa
una dona que es corda el vestit

           espatlles nues
             pell negra
           mans negres
          braços negres
            cap negre
          sense cabells
           sense rostre
            sense ulls
 un llarg vestit daurat

             el títol
         autoretrat


———————————


Duonna liand sieu vstieu


           ella as pittüra
üna duonna liand sieu vstieu


          spedlas nüdas
             pel naira
           mauns nairs
         bratschs nairs
           testa naira
       üngüns chavels
       üngüna fatscha
        üngüns ögls
    ün lung vstieu d'or

             il titul
        autopurtret



Jessica Zuan. Stremblidas e s-chima = Tremolors i escuma. 2023

Traducció i epíleg de Dolors Udina i Antoni Clapés.

Pròleg de Denise Mützenberg.

(Edició bilingüe romanx / català)

29 de novembre 2024

Poema per acollir la teva absència

No hi ha cap país on les cases no hagin acollit
les nafres dels càntics i l'esperança dels esgarriats.

Cap estrella no ha vist néixer el fill de la immaculada
concepció sense la panxa ensagonada d'una verge.

Lluny dels camps de batalla en flames,
la solitud il·lumina l'escriptura de cada dona.

Sap que les llengües roden amb els astres
i arrabassen el cant al domini del desastre.

Un llibre s'espera a cada ruïna,
una biblioteca uneix els arbres

i quan les llavors ballen sobre els cimalls
les paraules estrangeres donen vida a les arrels.


————————————————————


Poème pour accueillir ton absence



Il n'y a pas de pays où les maisons n'ont abrité
les plaies des cantiques et l'espérance des égarés.

Aucune étoile n'a vu naître l'enfant de l'immaculée
conception sans le ventre ensanglanté d'une vierge.

Loin des champs d'honneur en flammes,
la solitude illumine l'écriture de chaque femme.

Elle sait que les langues tournent avec les astres
et arrachent le chant à l'emprise du désastre.

Un livre attend dans chaque ruine,
une bibliothèque unit les arbres

et lorsque les graines dansent sur les cimes
les mots étrangers donnent vie aux racines.






Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor
Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Calma

T'adorms i un silenci
s'enfila per les parets de la cambra
fins que aconsegueix el cim,
un límit de llum en la fosca.
Tocant de peus a terra, penso,
convençuda, que la veu és veu
a cada instant de parlar-te.
Quina sort tenim d'escoltar-nos,
tu i jo, entre tantes multituds
apressades. Retenim, doncs,
un segon, aquell moment de pausa,
aquella calma, la conversa, estimat,
com si fos senzillament un gest
per mantenir-nos vius, després
de tants dubtes, tant de dolor,
tanta mar enfurismada. Tranquil,
el temps és un amic que passa
i ens saluda des de lluny.
No en sé res de les hores perdudes,
ni de la incertesa dels dies.



De: Certeses


Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

Tu mira aquest tudó

Tu mira aquest tudó.
No hi ha ressentiment.

Jo també he viscut a les branques.
Recordo la dolcesa penetrant,
l'empara de la fusta viva.
Recordo l'arbre com un ventre.

El món és una arrel.
Al final tot acaba
tenint sentit.



Laia Noguera i Clofent. L'intrús. 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019,  
Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.

21 de novembre 2024

Aprenentatge

Només el foll
persegueix la llebre
entre els avets,
sense atrapar-la.

De nen volia
abastar el riu amb la mà,
tot fent almosta.
Però ara miro el corrent
i la remor em parla
com un càntic.

A cops,
desistir ens fa lliures.
I un gest
diu la renúncia.

La negació
és el contrapès
de l'infinit.




Lluís Calvo. L'espai profund. 2020

Premi Carles Riba 2019

Epíleg de Lola Nieto.

Volem deixar d'estimar-vos

Volem deixar d'estimar-vos, amics
de l'escola, companys de feina. Pares:
ens agrada imaginar com decebre-us,
amagar-nos després, en el consol.
Comptar quantes vegades són enganys,
i quins de vosaltres ens descobriu.
Permetre escapar tot el que hem après.
Fundar una pròpia, única, lògia.



Anna Pantinat. Construcció de la nit. 2013

14è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors, 2012




També es troba a:

«Per què sempre en nom del pare?» 

Sobre el pare i el patriarcat

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

I si tinc les entranyes

I si tinc les entranyes
arrelades a la terra
i el meu cor mira
sempre cap al cel,
quin mal faig?
No em digueu
com he de ser dona.



Bel Granya. Síndria esberlada. 2020

Pròleg: D. Sam Abrams.



També es troba a:

«Jo soc aquesta dona» 

Rols i mandats de gènere

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

19 de novembre 2024

Adolescència

No hi tornaràs al regne abandonat,
als corriols de juny, al rierol ombrívol
sota el dosser dels castanyers verdíssims,
al racó humit on creixen les maduixes,
als marges clars on els pèsols d'olor
s'enllacen amb vidalbes, fan garlandes
amb xuclamel, corones per una dansa antiga.

Deixa que tot s'esborri i una alba de desficis
clogui els miratges, que se't tornin pàl·lids;
que Oblit pugui embassar-te les prades perfumades,
la clariana de les herbes folles
on el concert de l'abegot tesava
els projectes feliços: deixa que tot s'esborri,
que tot es perdi ara, fins les llàgrimes.


Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001


Nota en el llibre: El pretext dels poemes són velles —i no tan velles—fotografies de l'àlbum familiar. El text, però, se'n vol independent i és per això que l'autor el publica sense cap d'aquests documents gràfics. El poema «Ombres» va ser escrit sobre una peça musical de Jordi Sabatés i és per ser cantat.

17 de novembre 2024

Diu l'escriptor

Diu l'escriptor
quan se'n va a dormir:
demà m'agradaria
trobar sota el coixí
una nova paraula
i poder-te-la dir.



De: 35 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I4)

Salvador Comelles


Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

15 de novembre 2024

Castelló d'Empúries

Castelló, vila major, «tot són jutges i notaris».
Sis turons i un per floró, comptes, serfs i feudataris.

Places, voltes, porxos, fonts; convents, clergues i milícia.
Per cavalcar el riu, dos ponts, i dels estanys la clarícia.

A Puig Salner, pedra en flor, un temple de naus altives
que convoca en la claror, la festa de les ogives.

La Verge sosté l'Infant, que fulgura com un astre.
En retaule flamejant vuit pinacles d'alabastre.

Vila que provoques reis, i entre els Ponçs i els Hugs domines
un comtat que es fa les lleis i cull roses amb espines.

Dels portals que posseí, un de sol el temps resguarda
al peu del Rec del Molí, el portal de la Gallarda.

Si un gaiter a so de tabals, llebres i perdius caçava,
amb cançons i madrigals, un poeta et feia esclava.

Esclava sols per vetllar collites de poesia
des del camp a l'olivar, des del somni a l'elegia.

Castelló, vila major, amb el riu a la cintura
l'horta amb la col i la flor i per primogenitura

un cel transparent i nu, pare del sol que deslliga
la llum sobre el blat madur, quan capcineja l'espiga.

Per abastar l'infinit, tens un campanar per guaita,
pal del vent quan, enfollit, les nuvolades empaita.

I molt a prop els canals que et porten al mar de Roses,
la vida dins els corals i la riquesa a les closes.

Si en el passat fores gran, el present te'n fa fermança.
Amunt, Castelló, endavant! Hissa veles d'esperança!


De: Alt Empordà



Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

14 de novembre 2024

Obro la còmoda

OBRO la còmoda i trobo la definició de tendresa
per la lletra m: els mocadors amb les inicials bro-
dades, olor d'espígol, ben planxats i plegats en
quatre com es plega la llum cada nit en els qua-
tre punts cardinals. Obro els calaixos i regiro els
objectes per tal de trobar-los quan no els busqui,
per tal que la sorpresa m'estrenyi contra el seu
pit immens d'àvia bondadosa.


18


Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006.

12 de novembre 2024

Ara que et veig reflectida

Ara que et veig reflectida,
allargada silueta,
casa estreta i ocell negre de vol baix,
en els bassals,
vols dir que romandràs sense esvair-te
dels meus ulls
en un racó dels llocs volguts
on faig del viure una acció llarga?

Si dius que sí, que ja hem esperat prou,
prudents d'entrada,
faré més ample i llarg l'esguard
per veure't tota,
ciutat casa.
T'agafaré la benvinguda
perquè em retornes la mirada
i m'hi conec, i hi vull pertànyer.



De: Part 2. Una ciutat. #10


Helga Simon Molas. Els llocs, demà. 2024

Estendràs

Estendràs el vestit a contrallum.
Minúsculs foradins de brodaria
dibuixaran damunt la teva pell
perles de mel i pètals maragdins
de música trontolladissa, fràgil,
com un calidoscopi vegetal.

Feliç aquell qui, enmig de la misèria
envaïda pels cucs de la tardor,
sap com trobar l'empremta de la vida.



De: Sapiencials, 13


Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

11 de novembre 2024

Sponsae meae

Quan seré un pobre mort, abandoneu mon cos
en aquella garriga i vora la figuera,
que bressarà la nit amb sa remor lleugera,
lluint a cada fulla l'estel pietadós.

Quan seré un pobre mort, deixeu a l'abandó,
estepa i romaní sobre la terra amiga,
i que ragi la font en aquella garriga,
abrigant sa mirada, sensible a la fredor.

Girarà sense fressa una ombra de fullatge.
En la serenitat de la vessant salvatge,
vindran a esquellejar les cabres del matí.

I si vas, mon esposa, a la soledat clara,
no passis pena, no, que hi seré viu com ara.
La figuera i la font hi parlaran per mi.



Josep Sebastià Pons. Poesia completa, B. 1988


També es troba al llibre:


Festa, dol i circumstàncies : poemes per ser llegits en ocasió de-- : una antologia. 1996

De: El cicle de la vida. Mort. P. 97

A cura de Jaume Subirana.

08 de novembre 2024

Menjant-me una llesca de pa amb oli i sal

Vaig preguntar a la sal
pel secret de la seva existència
i ella estirà els llavis
des de rere el pot de vidre,
fetillera rima de deserts,
inabastable, diamantina,
em mirà el·líptica i endins.

Vaig preguntar a l'oli
per la veritat del seu ésser
que ja era essència destil·lada
i ell arrufà el seu front serè,
tancà la parpella de pupil·la daurada,
espesseí l'iris de mirar moridor
i s'endugué en el rajolí la resposta.

Vaig preguntar al pa
pel tall de la llengua del ganivet
llescant la fràgil engruna
i ell s'estarrufà mandrós,
obrí mils d'ulls, sense mirar,
parpellejà cec de nit estel·lada.
El silenci era molla i era crosta.

Mentre la llum de ponent fora de casa
acotxava el dia bellugadís,
en una distreta mossegada
se m'escanyà un tros de jo indecís.
Ni em pujava, ni em baixava.
Vaig desitjar ésser vinagre, pebre,
canyella... o alguna cosa així.



Dolors Miquel. Aioç. 2004

jo vaig ser

jo vaig ser tots i cadascun dels infants
fets de sucre i silenci.

l'absurd del vermell a les galtes
i el cant camuflat
en l'escàndol eufòric
de tantes corals.

els cossos petits i discrets
rere el mur dels adults
quan la veu d'un estrany
pronunciava els seus noms invisibles.

burxant el pelatge que amaga
les cares dels altres
i ens feia habitants
d'un espai on podíem jugar.



De: I. els ulls que callen



Laia Pujol Abizanda. Les bèsties mudes. 2023

Epíleg: Esteve Plantada

24è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

07 de novembre 2024

Llegat

Et llego el meu viatge d'aeroplà
per rutes trefilades en els núvols,
els llargs silencis d'ombra
quan es vessa el migdia
i el vent s'adorm sobre les ales,
el repic del crepuscle
arrenglerat a les pales de l'hèlix
que esberlen l'aire espès.

Et llego el vol d'unes paraules
per l'espai sideral,
el batec esmolat dels sons,
                                           la música
escrita a la ferida de la veu.

Tens llum als dits,
vent estel·lar als peus de marbre.


Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

A la meva filla

Com heroi, ja ho saps,
m'he esmunyit:
no tinc el tipus
per donar cos al rol,
tímid i cohibit,
insegur de cap veritat.
Però no importa
que jo sigui perfecte
i omnipotent,
aleshores no tindria
realment res
per suggerir-te
i no estaria present
tal com en canvi
espero romandre,
a punt per satisfer
per bé que intermitentment
les teves curiositats.


Paolo Ruffilli

Traducció: Assumpta Camps.



Aquest poema es troba al llibre:

15è estival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999


Direcció del Festival: Àlex Susanna.

01 de novembre 2024

El nom dels núvols

Per què,
sobre mullat i buit
o fortí de paper, haig de tancar-me
pausadament
dins d'una boira que em precinta?
Per què
haig de jugar-m'ho tot,
ou i llibant, si em desperto amb un nus
fet amb foc d'ombra?
Per què haig de fugir i fugir-me,
si em torna l'enfilada que em descús
els ulls i la boca tancada?
Balba m'estic
i xopa de naufragis.
Amb l'anestèsia d'un vent
d'acordió,
sense opi, oberta,
partitura escapçada,
oblidaré què es fa per viatjar,
l'envol d'un cor a l'altre.
El nom dels núvols
declinaré
amb el sol, una, mil vegades
si cal,
desaplicadament
només. I sorda.


—————————————

Le nom des nuages


Pourquoi,
sur du papier vide et mouillé,
parfois comme un fortin, devrais-je m'enfermer
posément,
sous des scellés de brouillard ?
Pourquoi
devrais-je tout parier,
œuf et amarres, si j'ai un nœud
de feu d'ombre au réveil ?
Pourquoi devrais-je m'enfuir et me fuir,
si l'enfilage revient qui découd
mes yeux et ma bouche, close ?
Je reste engourdie,
trempée de naufrages.
L'anesthésie d'un vent
d'accordéon,
sans opium, ouverte,
partition étêtée,
me fera oublier ce qui'l faut pour voyager ;
l'envol d'un cœur vers un autre cœur.
Je déclinerai
Les noms des nuages
et celui du soleil, une, mille fois
s'il le faut,
nochalamment
seulement. Et sourdement.



De: Aquelles cordes del vent = Les lointains cordages du vent. (1987)




Il·lustracions de Felícia Fuster.

Editors literaris: Lluïsa Julià i Sandrine Frayssinhes Ribes.

Traductor del català: Marc Audí.

Text del pròleg en francès, text dels poemes en francès i català.