Bibliopoètiques

poesia i biblioteques

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris persones. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris persones. Mostrar tots els missatges

06 de març 2026

Vida

              «Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
        la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
                                    el castell al cim, el riu, les sèquies,
                               l'alegria dels bars, l'alegria del vi...».

                                         DOLORS MIQUEL ABELLÀ (1960)



Desperten poc a poc finestrals
descloent uns vacil·lants ulls groguencs,
sorollós plor de silencis trencats
sacseja el dia amb novells pensaments.
Un riu de vida inunda la ciutat,
batec d'impacient intimitat.




Pura Peris Garcia. Tres voltes rebel. 2025

Il·lustracions d'Alma Peris Alonso.

Pròleg de Gemma Pasqual i Escrivà.

05 de març 2026

Camallera

Bruna i blanca Camallera
que dos pobles has unit:
el vell, que s'ha fet petit
i el poble nou que prospera

mentre somrient s'escampa
clar i alegre, cast i nu
dessota el cel que rellu
per damunt la terra campa.

L'estació de joguina
de tant en tant deixa i pren
el cuc lluminós d'un tren
que sobre els rails camina.

Mantens quatre pairalies
avingudes en l'acord
de lluitar contra la mort
que està sotjant els seus dies.

Camallera blanca i bruna
estesa com una mà
que amb l'índex del campanar
senyala el sol i la lluna.



De: Alt Empordà


Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 43

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

02 de març 2026

Les espardenyes ballen un vals

No sabíem què dir-nos, ni què fer,
quan vam veure al carrer unes espardenyes
esparracades d'haver caminat
més de cent anys, les vam mirar, atentes,
com qui mira un cargol per estudiar
galàxies espirals. Allà parades,
abandonades al mig del carrer,
menystingudes. Vam veure pistolers
en duel, les aventures d'un gat, vam
mirar-les fins que fórem espardenyes
mirant xarol, xarol ballant un vals,
rondalles d'amor cobertes de fang.

Fórem les espardenyes arrugades
i velles d'un pintor ballant un vals.
No sabíem què dir-nos, ni cap on
encreuar les cames per dissimular
el que sentiren de sobte, amb esglai,
uns peus petits, calents i ben calçats.


(Inèdit)

De: El Principat




Jèssica Pujol Duran


Es troba en el llibre:


Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013. P. 31


A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.

Pròleg de Montserrat Abelló.

28 de febrer 2026

La mort ens elimina

La mort ens elimina ーperò la idea
d'aquesta mort és el que ens pot salvar.
Qui són els déus de la nostra odissea,
quins sacrificis hem de preparar?

Si ens fos predit, de forma decidida,
que el món s'acabaria d'aquí a un any,
amb quina ràbia, amb quina set de vida
faríem el que fem, amb quin afany

voldríem de seguida veure els pares,
pobrets, convidaríem a sopar
amics de qui havíem odiat les cares,
no deixaríem res per l'endemà;

podríem fins i tot escriure un llibre
o fer un viatge pertot arreu d'un vol...
Però afortunadament tothom és lliure
de perdre el temps i la raó com vol,
i som com una dona provinciana
que va a París i compra porcellana
barata, i s'avorreix, s'enyora molt.


(Inèdit)


De: El Principat



Xènia Dyakonova


Es troba en el llibre:

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013. P. 58

A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.

Pròleg de Montserrat Abelló.

Paisatge trencat

  Evocant tots els qui pateixen els horrors d'una guerra...

                   I

Els verds del teu paisatge
s'han transformat en cendra.
Ni un bocí de rialla enmig de la grisor.
Amb porucs fils de sol intentes de sargir
estrips de sentiments, forats d'absències...
I amb el blau, fet retalls, apedaces enyors
cobrint, a poc a poc, i entre combats,
els solcs de tantes llàgrimes.
Darrere els vidres
miro el teu rostre opac i trist.
I els teus carrers...
Només es veu la imatge d'un ocell
perdut entre la boira.



De: Boires


Maria Bonafont. Per les cruïlles del temps. 2025. P. 95

Pòrtic de Lluís Busquets i Grabulosa.

27 de febrer 2026

Els infants dels meus poemes

Els infants dels meus poemes:
una xiqueta que es mira d'amagat el país
un xiquet de sis anys
amb galtes de maduixa

ja tenen prop de quaranta anys.

No en tenen prou amb la màgia
per a nedar segurs a través del son.
Lluiten contra l'excés de pes. Tenen problemes de fe.

Sobretot els agrada eixir de vacances organitzades.
A fora s'està més segur. Entrenadors a l'abast.
Infermers. Psiquiatres. Capellans.
Es vacunen contra la utopia.

Però inesperadament torna la primavera. Com un anagrama.
En els menús el dia es fa més llarg. Floreixen les roses.
I a la fi la banalitat que tant enyorem.

Un jardí a la boca.



De: Botigues d'animals (2001)



Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004. P. 119


Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

26 de febrer 2026

Això, no ho sé

Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig 
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.


De: # El món dels vius, I.


Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021

Traducció de Paco Esteve.

Text en gallec i català.

25 de febrer 2026

Petit consell per a un filòsof sorrut

Tens raó, Schopenhauer, la felicitat no es pot
perseguir, però de vegades és ella la que et
persegueix a tu. Instants que contenen un 
metrònom invisible que ha après dels batecs
nostres, i tot rima. Un paisatge cordant-se
al trau dels ulls; un clatell; confidències;
riures, que curullen la boca, rodons i su-
cosos com fruita madura. Oblida que el 
cor té forma de puny tancat. Recorda
que el cor té forma de puny tancat, com
si premés ben fort mig gra de sorra.



Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024. P. 46

24 de febrer 2026

Deixa'm explicar-te

Deixa'm explicar-te,
visc un exili ple de records,
de batecs, d'imatges,
delia per trobar la serenor
que pot donar el temps i la distància,
enmig d'aquesta barreja sensitiva
només puc veure com sura
una ànima plena de nafres.




Xelo Llopis


Es troba en el llibre:

Estels de paper : mostra poètica. 2012

Nota:  A la portada: Vint-i-un poetes per al segle XXI.

21 de febrer 2026

La vida

La vida també és esperar
cels enfurismats,
la impertinència del vent,
una tempesta,
la tornada del cuc.

La vida és nedar en cercles.
Nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
i esperar
senyals, sorolls, llum
a través de l'aigua.



#II. El germen


Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023. P. 50

Epíleg de Raquel Casas Agustí.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023.

Jo no vull ser com tu

Arrossegues lleument la cama dreta,
encara que l'artritis no és, ni de molt,
el pitjor dels teus mals.
Mentre t'escolto, assentint amb el cap
al teu monòleg llunyà,
observo com tragines el pes dels altres,
i una nova mirada em retorna
la desfigura de la teva vellesa
i, amb ella, la buidor de la teva absència.
 ーSaps una cosa mare? Jo no vull ser com tu,
no regalaré la vida als altres
ni els deixaré que triïn per mi.



Bel Granya. Mudar de pell. 2016


També es troba a:

«Extirpada de tu, mare»

Relacions entre mares i filles.


Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 179-180

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Una cara

És una cara lluminosa, silenciosa, tota sola
com una solitud sencera, com una victòria sencera
sobre la solitud. Aquesta cara
et mira entre dues columnes d'aigua quieta.

I no saps quina de les dues et convenç més.



De: Parèntesis


Iannis Ritsos. Poemes de resistència. 2024. P. 167

Traducció i pròleg de Pau Sabaté.

14 de febrer 2026

Artesana

En els tallers sense llum
hem fabricat ocells
que no canten
estels que brillen
però no volen
a la velocitat
en què cau la llum
a la gola
del foc delicat amb què treballem.
Pensava que havia descobert
un kit de supervivència
soterrat
al cor de la lluna
pla i resilient com tortugues
una capsa de carei
suspesa
a la boca de la foscor
amb gravats precisos i improbables
esculpits a la closca
i la carn tendra a sota.

No vaig reconèixer
la forma
del meu propi nom.

El nostre cobrellit
és una flor de mitjanit
que arriba
ben avall
fins al terra
és allà
on el teu art es revela.



  Part III




Audre Lorde. L'unicorn negre. 2024. P. 127-128

Traducció: Maruxa Relaño i Caterina Riba.

Pròleg: Marta Puxan Oliva.

Glossari de noms africans utilitzats en els poemes.
Bibliografia.

13 de febrer 2026

Sobre la bondat

Que bo
que els núvols viatgin com ho fan,
com els vestits llargs dels àngels
de la nostra imaginació,

o que s'amunteguin per esqueixar-se després
en ofrenes cícliques,
i que bo
que els arbres ombregin els ocells pacients

sota les fulles espesses,
i que bo que al camp,
al matí
l'ocell roig es torni a divertir, la gola plena de cant,

i que bo
que els foscos estanys, de nou frescos,
mostrin les copes blanques dels lliris
com si cadascun fos un ull que mira cap amunt,

i que bo que el petit xarxet alablau
hi vingui nedant, content com sempre,

etcètera, etcètera.





Mary Oliver. Ocell roig. 2018

Traducció i pròleg de Corina Oproae.

Text original en anglès i traducció en català.

12 de febrer 2026

Tankes a Maria-Mercè Marçal

  I

De l'injust oblit
pertinaç guaridora.
Al desert cremat
de l'eixuta memòria
hi portaves la pluja.


II

Algú del futur
farà recer a l'ombra
del teu brancatge
no de llengua abolida
ans de llengua regada.




Josefa Contijoch



Es troben en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999. P. 156

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

11 de febrer 2026

Biblioteca

D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.

D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.

I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.

D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.

D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí
).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.


Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

06 de febrer 2026

Cançó nocturna

(Fulbe)


El cel s'enfosqueix
com un cotó fluix tenyit de cendres.
Dels núvols goteja llet fresca.
Udola la hiena, i el lleó,
senyor de la màgia, respon arrogant!
És bo, en aquesta hora plàcida,
xiuxiuejar a un amic de pell clara.




Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999. P. 48-49

Il·lustracions de Ramiro Fernàndez Saus.

Penyal

Alta ventura:
saber un coll august
on capbussar-se.




De: On pastura l'esperit.



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016. P. 65


"Postil·la" i "Notes finals i més dedicatòries encara" de Maria Josep Escrivà.

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

04 de febrer 2026

Mira més enllà

Mira més enllà
del gest fosc
que dona la por,
la manca de confiança
i la feblesa.


Sigues capaç
de veure la fortalesa,
la capacitat d'amor,
la bellesa.



De: III Veu pròpia.


Angelina Llongueras i Altimis. Veu pròpia. 2025

Pròleg d'Òscar Ramírez Dolcet.


31 de gener 2026

Jardins oblidats

 [...] sembla com si la vida llisqués més fàcilment
           en aquests jardins de preservada intimitat.

                                              Fernando Pessoa



Els ocells saben on són les illes verdes,
les petites clastres ombrives
endinsades en l'insomni
miraculosament amagades
rere les cases antigues,

jardins humils, sense disseny,
closos, silenciosos,
oblidats paradisos de solitud vegetal.

El sol hi entra amb timidesa
-clarors i ombres i contrallums-
el terra humit, les fulles seques
i un desmai de roses entre les heures.

Quan la tarda vespreja, el temps
s'hi detura i s'adorm
lentament
en l'atmosfera
màgica d'aquest silenci.



AL COR DE GIRONA.




De: L'instant de l'àngel (2003)


Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025. P. 175

Pròleg de Rosa Font Massot.
Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.