La joventut

Goig, plaer llum, esperança,
il·lusió, inquietud;
cel daurat, joia preuada...
Això és la Joventut!

La vivim quasi tots sempre
ansiosos d'un demà
que fa molt llarga l'espera
i no acaba d'arribar!

La fruïm assaborint-ne,
la meitat del seu encís.
El que es té, no ho sap ni ho
capta llavors, el nostre esperit!

Puix que les coses alades
que aquest do únic ens dona,
per tenir-les ignorades,
mai es creuen el que són.

Sols el temps inexorable
en passar, quan l'hem perdut,
ens ensenya a uns i altres
el que és la joventut.

És llavors quan amb recança,
ens diem, mig somrient
amb un sospir que s'escapa;
Que de pressa passa el temps!

És avui quan d'altres hores
revivim el dolç record.
Que podem donar-nos compte
del present, meravellós.

Per això, hom, recordant-la
benvolguda dolça i bella,
baixet resa amb tota l'ànima
reverend sense plany ni queixa.

Fores goig, llum, esperança,
il·lusió, inquietud.
I quin somni embolcallaves
beneïda Joventut!

Francesca Barnades i Masoliver. Poesia, Seleccions. Fulls de la nostra història. 2023

Edita el compilador: Jaume Roca i Barnades.

L'estirament

t'ha fet sentir pessigolles
com de baldufa al palmell
i no saps que tu mateix
has estat qui l'ha generat.

Ets del somni la llum
que somriu, suavitat
i ulls clucs.
                    Bona nit, estimat.

El joguet rebregat, en silenci,
s'ajoca pacient al teu costat.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Fredor

El febrer silenciós
ha aturat l'alzinar en
un verd fosc olivaci
i el sotabosc,
catatònic i esclarissat,
no gosa ni tan sols
arrecerar els llimacs bavosos.

Amb la llum d'aquest hivern
al moll de l'os,
l'eixida del darrere de la casa
projecta un pati fred,
agònic i distant que no reconec.

Distingeixo les figures borroses
dels caminants,
sé que repetiran les mateixes passes
un i altre cop,
fins que el temps del vespre
els dugui, a tots,
a la porta del carrer buit.

Llavors s'acomiadaran
per sempre més.

Més avall, a tocar de març,
baixaré pel camí mut
que mena al Port,
i allà ens trobarem tots
ben entrada la nit,
silents estrelles de glaç i son.

De: Rerefons

Eduard Casas. L'esfera porpra. 2024

Pròleg de Marta Pessarrodona.
Epíleg de Lourdes Godoy Tomàs.

30 d'abril

Toca fer balanç.

Agrair cada nova passa,
cada petit repte aconseguit.

Agrair tot el que vam viure i tenir,
i el que mai hem tingut ni viscut.

Agrair el que som,
estar vius i ser aquí.

Noemí Morral. Portes endins . 59 vinyetes poètiques del 2020. 2021

Dedicatòria: A tots els herois i heroïnes anònims de la pandèmia de la COVID-19.

De: Breu cronologia, Portes endins. 26 d'abril. Entra en vigor la reivindicada sortida de nens al carrer, després de sis setmanes de confinament, i només per passejar.

El sentit del creixement

Flors
i barrets
i ungles
i portes

creixen enfora.

Si mai creixen endins
és perforant
el túnel terrós
del dolor.

Un dolor que coneixen
coves
i arrels
i orelles
i dones,

que han après a créixer
endins.

Gemma Gorga. Mur. 2015

Premi de la Crítica de Poesia Catalana 2016

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.

iv

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

Em tremola el buit

Em tremola el buit
d'entre la pell i els ossos
cada vegada que aprenc
que qualsevol veta
del món
és susceptible
de ser

immensa.

De: #còrpora

Clara Fiol Dols. Còrpora. 2021

Il·lustracions de Pere Andreo.

Vaig veure

Vaig veure països de pedres i de rius
on els núvols obscurs com les aranyes
roseguen el perfil morat de les muntanyes
entre postes de sol rosades i fredes.

Desbordada vaig passar entre les imatges
excessives de les terres i dels cels
submergida en el cos d'aquest déu
que s'ofereix, com un bes, en els paisatges.

—————————————————

Vi

Vi países de pedras e de rios
Onde nuvens escuras como aranhas
Roem o perfil roxo das montanhas
Entre poentes cor-de-rosa e frios.

Transbordante passei entre as imagens
Excessivas das terras e dos céus
Mergulhando no corpo desse deus
Que se ofrece, como um beijo, nas paisagens.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

Sardanegem

Sardanegem mentre la cobla broda
les notes del que escolta o vol comptar,
unim-nos un cop més dintre la roda
i fem que el seu avui tingui demà.

Si fills del temps sabem que se'ns avança
al ritme del progrés que res no exclou,
no tot es fa mudable, cant i dansa
vivificant la terra en tenen prou.

Si així no fos i perdéssim la via
del que ens identifica, si infidels
deixéssim que es postrés en l'agonia,
és que tindríem mortes les arrels.
                                                      1993

Montserrat Vayreda. La cinta del camí : antologia poètica. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz

On retrobar...?

On retrobar el revés de la mar,
la seva pell, la transparència de cristall
per on mirava el cel i el sol
com a través d'un mirall sense argent viu,
mòbil l'esclat,
des del centre salat i profund d'aquelles aigües?
S'ha perdut el silenci a les més fosques coves
dels blaus d'ultramar i dels canviants sargassos,
el moviment callat d'un peix i de les algues.
Amb paraules m'apropo el so salobre de qualsevol estiu.
En va l'esforç. Tot s'ha tornat, indefugiblement,
irredimible.

Del llibre: Absolc el temps. 2013

Zoraida Burgos 

Es troba també en el llibre: 

A un revolt de la sendera : cinc poetes : Zoraida Burgos, Margarita Ballester,Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 62

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

La petició

Enllumena l'anvers de la pedra,
la part interior de la closca,
la semiesfera oculta de l'ull.

Desentenebra tot allò
que té massa i ocupa un volum
però que no pots detectar
amb la retina.

Apropa la llanterna
al que s'escapa del rang òptic,
encén la contradicció
de tenir ulls i no veure-hi.

Clarifica allò que emet fotons
a què la nostra pupil·la no és sensible.

Deixa'm veure
el naixement de les estrelles,
l'expansió de l'univers,
la teva llengua anticipant-se a la meva.

Il·lumina'm
allò que no veuré mai.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

No floreix, no

Del parpallol batega l'ala fina
quan s'és posat en el clot de ta mà.
Ne guardaràs la irisada polsina,
bes tremolós que t'he volgut donar?
M'apar que ets tu dret i fort com el roure
que sempre empara els ocells refiats,
la teva espatlla és ampla i m'és segura.
recés manyac pels ocells somniats...
Tu me diràs una paraula dolça,
dolça per mi serà la mà d'amic,
no vinguin flors en l'estesa de molsa,
que no floreixi el sentiment bonic...

Simona Gay

Es troba en el llibre:

T'estimo... : més de cent poemes d'amor i de desig. 2002

A cura de D. Sam Abrams.

L'hort

Teníem un hortet vora el riu,
com un jardí, amb una pica d'aigua
voltada de menta.

Teníem tot el temps de la tarda
dins d'un càntir, que ens guaitava amb els ulls
d'aigua entre els pollancres.

Teníem l'ànima de les flors
sobre la pell, com el vestit nou
d'un dia de festa.

De: Arbres de soledat

Montserrat Butxaca. Jardins d'hivern. 2018

XXXVIII Premis Literaris Calldetenes
   Premi Jacint Vedaguer de poesia

Cant de febrer

Febrer lo curt, pitjor que turc!
Qui això va dir, poc ne sabia.
Febrer lo curt, que duus al burg
tot lo que sobra a la masia.

L'esperançar de l'humiltat
—que és llur tresor de més valia—
als que no esperen l'has portat
amb un ensomni d'alegria.

Amb tu es pressent vora la llar
l'adveniment de Primavera;
lo que a la terra ha de lliurar
del glaç d'hivern que l'aclapera.

L'ametller blanc de tendra flor
és ton heraut i ta senyera;
ell duu coratge al vell pastor,
al senyor trist i a la vaquera.

Febrer lo curt, ta brevetat
és joia llarga per la terra;
tu a la cansada Humanitat
mostres lo terme de la guerra.

«Febrer lo curt —diuen los cors—,
beneita sia ta drecera!
Tot davant teu naixen les flors,
queden les neus al teu darrere.
Per ton camí, plena d'olors,
se va acostant la Primavera!»

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

Despertar

S'ha deixat caure una estrella
i rodolant sobre el meu ventre,
desvetlla somnis caducs, per impregnar-me
de certesa.
El pensament mut és un nadó entranyable,
que m'encanta bressolar.
El cor humil, són flors apinyades,
a punt d'obrir-se entre les mans.
I el camí, és la mateixa llum, vestint de coratge,
el meu respirar.
Dono gràcies a la vida, per cada bell despertar.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022

No has nascut per estimar

No has nascut per estimar, no ho creguis:
tu has nascut per viure i fer camí,
per ocupar uns instants, alguns espais,
i sentir el frec, l'olor i el gust del món;
potser per canviar-ne alguna cosa
i deixar pas als altres que vindran.

Feliç aquell qui no malgasta esforços
cercant l'amor i simplement camina,
i sap que això de viure ja és amor.

De: Sapiencials, 7

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

26 d'abril

El vent
passeja pels carrers
l'alegria dels nens
i un aroma dolç
de flors invisibles.

Aquesta alegria
té els colors
de l'arc de Sant Martí
però enyoro
el blanc del silenci
que m'ha calat
portes endins
i ara es difumina.

Noemí Morral. Portes endins . 59 vinyetes poètiques del 2020. 2021

Dedicatòria: A tots els herois i heroïnes anònims de la pandèmia de la COVID-19.

De: Breu cronologia, Portes endins. 26 d'abril. Entra en vigor la reivindicada sortida de nens al carrer, després de sis setmanes de confinament, i només per passejar.

escric

escric,
perquè sobre l'esquena del paper
la meva veu camina en calma
i es grata els peus, les mans, la panxa
i va a un galop que porta pau.

De: III. lluir l'estampat

Laia Pujol Abizanda. Les bèsties mudes. 2023

Epíleg: Esteve Plantada

24è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Si recordar fos oblidar

Si recordar fos oblidar,
aleshores no recordaria,
i si oblidar fos recordar,
gairebé me n'hauria oblidat.
I si enyorar fos alegria
i lamentar fos una diversió,
que feliços els dits
que avui han recollit això!

——————————

If recollecting were forgetting

If recollecting were forgetting,
Then I remember not,
And if forgetting, recollecting,
How near I had forgot,
And if to miss, were merry,
And to mourn, were gay,
How very blithe the fingers
That gathered this, today!

Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Tria, traducció i introducció de Marcel Riera.

Text en català i anglès.

La devesa perduda

Encara ara,
en els moments de solitud més fosca,
una imatge d'infant, d'adolescent
i fins de la primera jovenesa
s'acosta a mi (tan dolça, tan sol·lícita),
a portar-me somriures de tendresa.

¿Com podria desfer-me dels teus arbres,
Devesa parc, Devesa nit, Devesa
crit i cançó, olors i sentiments,
Devesa odi,
i records i propòsits i venjances?

Camp d'aire lliure d'arbres impertèrrits,
guardes segurs de passes presoneres!

Per nosaltres, nascuts els anys quaranta,
cambra de joc primera, primer tacte
de terra i vegetals, d'aigua i de peixos
(carpes vermelles entre els blancs nenúfars
i aigua lliscant entre molsa i rocall:
vell sortidor, vell mirall de tants núvols).

...

Ara aquí sota els arbres, que, més vells que nosaltres,
es lamenten i cruixen de branques i tempestes,
retrobant el jardí de les hores perdudes,
de les pors i dels somnis i el delit,
dels primers desenganys i dels besos més tímids,
dels narcisos sedosos i els antics teoremes,
comprenem que ha passat, fugaç, la joventut.

Quan l'alta volta que ens cobria els somnis
sigui un teixit d'esquelets transparents
i aquell cel prim dels hiverns glaci l'aigua
i ja no hi hagi cap coixí de fulles
ni fumerols ni records ni perfums,
¿com ho farem per retrobar la vida
sense aquests troncs, puntals de la memòria,
crits del passat?

Fills temorencs de ciutats de postguerra,
mal nodrits amb destrosses del temps i els governs
tèrbols,
consumits amb la fusta de deveses d'oblit:
quedi encara una flama que per tots sigui pura
i, cremant-nos, ens salvi.

Narcís Comadira

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.