Ondée fertile

Ondée fertile
lever avant l'astre
col embrumé
perle d'eau
la pluie s'est arrêtée
le calme s'invite
saisir l'instant
la musique du vent

 

Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019

Notes de Deià

          I

Baixa la pendent
d'estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.

Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l'aigua corrent.

El saltant eixorda;
la figuera borda
li dona ombradís.

Crivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís

         II

Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.

Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.

El fullam tremola,
la vella s'acosta
al foc de la llar.

La vida s'escola,
el sol va a la posta
i el torrent al mar.

       III

Roja clavellina
surt de la foscor
de l'alt finestró
que el parral domina.

Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.

Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.

Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l'home soc jo.

Joan Alcover. Jardí desolat : antologia poètica. 2000. P. 71-73

Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló.

Camallera

Bruna i blanca Camallera
que dos pobles has unit:
el vell, que s'ha fet petit
i el poble nou que prospera

mentre somrient s'escampa
clar i alegre, cast i nu
dessota el cel que rellu
per damunt la terra campa.

L'estació de joguina
de tant en tant deixa i pren
el cuc lluminós d'un tren
que sobre els rails camina.

Mantens quatre pairalies
avingudes en l'acord
de lluitar contra la mort
que està sotjant els seus dies.

Camallera blanca i bruna
estesa com una mà
que amb l'índex del campanar
senyala el sol i la lluna.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 43

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Jardins oblidats

 [...] sembla com si la vida llisqués més fàcilment
           en aquests jardins de preservada intimitat.
                                              Fernando Pessoa

Els ocells saben on són les illes verdes,
les petites clastres ombrives
endinsades en l'insomni
miraculosament amagades
rere les cases antigues,

jardins humils, sense disseny,
closos, silenciosos,
oblidats paradisos de solitud vegetal.

El sol hi entra amb timidesa
-clarors i ombres i contrallums-
el terra humit, les fulles seques
i un desmai de roses entre les heures.

Quan la tarda vespreja, el temps
s'hi detura i s'adorm
lentament
en l'atmosfera
màgica d'aquest silenci.

AL COR DE GIRONA.

De: L'instant de l'àngel (2003)

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025. P. 175

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

Ens han deixat el crit

Quan no ens deixen res més que les mordasses,
els mots es fan udols en plena fosca.
Ens queda el dret a unes poques paraules
abans que s'alci el sol: mentre som cecs.
Emmudeix el clam i sentim el brunzit
d'un insecte. No hi ha temps de ritmes
acurats. Signe tribal, resta el crit,
sinopsi del poema.

Del llibre Vespres (1978)

Zoraida Burgos

Es troba també al llibre:

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 59

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

Cadascú ha de tenir

                   A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s'ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l'ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona.

Singende Steine

Canten les pedres
en el moment precís
en què el sol posa un toc màgic
sobre el punt just
d'un capitell romànic.

Canten les pedres
una música perdurable

- misteriosa i eterna -
entre les columnes del claustre.

Resseguim el baix relleu
i el fred
ens flagel·la les mans.
A l'aspre contacte descobrim
els misteris bíblics, esotèrics,
dels símbols astrals.

A cada capitell li respon una nota;
a cada espai, un silenci.

El sol, entre els cedres,
posa
una melodia de llum
dins el cor de les pedres.

                  Segons la teoria del musicòleg alemany
          Schneider les pedres dels claustres romànics
            donen una nota precisa al contacte del sol.

AL COR DE GIRONA.

De: L'instant de l'àngel (2003)

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025. P. 170

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

El poema feliç

Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta;
a dins,
molt sola i molt endins,
la Meravella;
ardent, la soledat
es lliga amb ella.
Per què?
A l'ombra del no-re
uns mots suscita,
i acuden com ocells
tots a la cita
els mots.
Alegres o capcots
-oh quina tria!
La prova cal del foc
i l'agonia.
Després,
es tanca al seu recés,
misteriosa,
i neix -quin temps més llarg!
com d'una fosa
d'encís,
el poema feliç
"Mare que bleixa;
Meravella, direm:
vida mateixa
ets tu";
però no ho sap ningú.

Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta.

                Per a Pompeu Fabra

A Mestre Pompeu Fabra. Manuscrit inèdit (ANC 1-526-T-1).

Clementina Arderiu

En el llibre:

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 46-49

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

Rateta, rateta

Rateta, rateta
si vas a la font
no caiguis a l'aigua
perquè no hi ha pont.
Rateta, rateta
quan passes el riu
no mires el sol
que no tot es riu.
Rateta, rateta
si vas a la mar
junt amb l'estovalla
posa l'esmorzar.
I si el sol solet
et vol enganyar
fes-li la rateta
amb l'espill del mar.

Empar de Lanuza

De: 10 poesies per escoltar. 2n cicle educació infantil (I3)

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.

Pròleg: Teresa Colomer.

Un estiu a Calcuta

Què és aquesta beguda sinó
el sol d'abril, espremut
com una taronja al
meu got? Xarrupo
el foc, bec i torno
a beure, estic borratxa,
sí, però de l'or
dels sols. Quin noble
verí em corre ara per
les venes i m'omple
el cap d'un riure
pausat? Els meus neguits
dormiten. Les bombolletes dringuen
al got, com el somriure
nerviós d'una núvia, i venen a trobar-me
els llavis. Estimat, perdona
aquesta treva del
meu desig, l'entelament
de la memòria. Que
breu la durada de la meva
devoció, que breu
el teu regnat quan, amb
un got a la mà, bec, bec
i torno a beure aquest
suc dels sols d'abril.

Kamala Das. Parlo tres llengües, escric en dues, somio en una. 2023

Selecció, traducció i pròleg de Gemma Gorga.

Text en anglès i català; preliminars en català.

Mare

                              A la meva mare

Parla'm de la vellesa, mare;
de com admetre la caducitat del iogurt;
del glaucoma insistent
que m'entela les venes i l'ossada;
o del mal vent
que encara trigarà
i ja m'esguerra l'aquarel·la
dels paisatges de sol.

Em tremola l'esguard, mare,
emmirallat als teus cabells de fil.

Lali Ribera. Temp(teig)s. 2014

Pròleg d'Oriol Izquierdo.

Fred

Hi ha pomes així: madures només allà
on les ha tocat el sol.
Dolces només allà.

Em sento enganyada: la meitat freda
dura més que la calenta.

Ekaterina Iossifova

Es troba en la revista: 

Reduccions, núm. 100, p. 77

Traducció: Eva Sableva

Revisió: Oriol Izquierdo

Crepuscle

Acaba el dia.
El crepuscle estén les ales,
acollint badalls de sol,
somriures de lluna
                   i claror somorta.
Les ombres juguen a puntejar l'espai
amb un primerenc enfilat d'estels joves.
El silenci, a poc a poc, entra en escena
engolint sons i remors sobrers.
                    El món s'enfosqueix.
                    La riera decidida i riallera
                               canta la seva cançó
                               constant i sonora.

Lola Casas

De: Cant de riera. 2024

També es troba en el llibre:

Els poemes de la Lola : recull de poemes de Lola Casas. 2023

De: Tan senzill com mirar i observar. Tot passejant. Paisatge de terra i mar.

Il·lustracions de Mercè Galí.

Pròleg de Miquel Rayó.

El sol

El sol no entra
per les parpelles closes.
Enlluernem-nos!

Si no l'escolto,
la mar no tindrà boca
ni res a dir-me.

Parem l'oïda;
fins el gemec de l'aire
ens alliçona.

De: Arpegis. V. Constatacions.

Joana Raspall. Arpegis : haikús. 2004

Introducció de Feliu Formosa.

També els trobareu en el llibre:

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

El nom dels núvols

Per què,
sobre mullat i buit
o fortí de paper, haig de tancar-me
pausadament
dins d'una boira que em precinta?
Per què
haig de jugar-m'ho tot,
ou i llibant, si em desperto amb un nus
fet amb foc d'ombra?
Per què haig de fugir i fugir-me,
si em torna l'enfilada que em descús
els ulls i la boca tancada?
Balba m'estic
i xopa de naufragis.
Amb l'anestèsia d'un vent
d'acordió,
sense opi, oberta,
partitura escapçada,
oblidaré què es fa per viatjar,
l'envol d'un cor a l'altre.
El nom dels núvols
declinaré
amb el sol, una, mil vegades
si cal,
desaplicadament
només. I sorda.

—————————————

Le nom des nuages

Pourquoi,
sur du papier vide et mouillé,
parfois comme un fortin, devrais-je m'enfermer
posément,
sous des scellés de brouillard ?
Pourquoi
devrais-je tout parier,
œuf et amarres, si j'ai un nœud
de feu d'ombre au réveil ?
Pourquoi devrais-je m'enfuir et me fuir,
si l'enfilage revient qui découd
mes yeux et ma bouche, close ?
Je reste engourdie,
trempée de naufrages.
L'anesthésie d'un vent
d'accordéon,
sans opium, ouverte,
partition étêtée,
me fera oublier ce qui'l faut pour voyager ;
l'envol d'un cœur vers un autre cœur.
Je déclinerai
Les noms des nuages
et celui du soleil, une, mille fois
s'il le faut,
nochalamment
seulement. Et sourdement.

De: Aquelles cordes del vent = Les lointains cordages du vent. (1987)

Felícia Fuster. Cordages du vent : Anthologie bilingue de poèmes 1984-2001. 2018

Il·lustracions de Felícia Fuster.

Editors literaris: Lluïsa Julià i Sandrine Frayssinhes Ribes.

Traductor del català: Marc Audí.

Text del pròleg en francès, text dels poemes en francès i català.

Mare, vull...

Mare, vull aigua,
tinc molta set.
No em dones pluja
que em mullaré.
Mare, vull pa,
tinc molta gana.
No em poses oli
que em fa una taca.
Mare, vull sol,
tinc molt de fred.
No em dones foc
que em cremaré.
Mares, vull lluna,
tinc molta son.
No em dones somnis
que em faran por.
Mare, vull temps,
tinc enyorança-
Deixa-t'ho tot:
vine i abraça'm.

Eva Dénia

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

Digues

DIGUES EL NOM DEL MAR
i toca el sol com un piano.
No t'aturis fins que
la posta et cremi els dits.
Aniré marxant, jo,
perquè comencis
a mesurar (el mal que fa)
la paraula LLUNY.

De: (el temps fuig i la resta són mentides)

Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023. P.79

Ramala

a Ramala
els vells juguen a escacs en el cel estrellat
la darrera jugada ignora la llum o la foscor
l'ocell engabiat en un rellotge
salta enfora per dir l'hora

a Ramala
el sol s'enfila al mur com un vellard
travessa les parades del mercat
s'il·lumina a si mateix
en una plata d'aram rovellat

a Ramala
els déus beuen aigua de gerres de fang
l'arc li demana a l'única corda l'adreça
un jove arriba a l'horitzó
per heretar l'oceà

a Ramala
la mort sembra llavors al pic del migdia
floreixen al costat de la meva finestra
l'arbre que resisteix pren la forma
primigènia de l'huracà furient

Bei Dao, dins el llibre:

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció de Manel Ollé

Palau de la Música Catalana, 14 de maig de 2013

Text de D. Sam Abrams i Ernest Farrés.

La cançó de la mar

Tota la nit amb la cançó de l'aigua
i el teu record...
Unes hores salades
i el ritme a les genives,
de petons i d'estrelles.
Ets tan a vora meu
que la mar és gelosa
i canta fort perquè no l'oblidem.
La seva veu és ronca
i la pell la té grisa,
amb arrugues profundes,
i amb escumes amargues.

Avui ja és lluminosa
i té color de nacre.
El seu ritme ja canta
cançons de marinada.

És igual que la vida,
que té dies que ploren
però si el sol ens besa,
les hores són de vidre
i de corall encès!

De: II, La garba verda dels sentits.

Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes: Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició: Lluís Lucero Comas

Epíleg: Roser Castanyer Bachs.

Al trenc de l'alba

Al trenc de l'alba
i quan el sol es pon
en nues platges
o darrere els alts cims
cantaré l'esperança.

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.