Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mirades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mirades. Mostrar tots els missatges

05 de febrer 2024

Tal com estan les coses, la incertesa seria una cosa divina

                                        Xina, 2011


Al plànol d'una casa
el més important són les parets i la tanca,
i un pas cobert que du al pati interior.
Aquí, a la gatzoneta, resguardats del sol, mengen,
gategen nens amb les bates obertes per darrere
i gossos petits i bruts, que em fan patir,
vells amb la mirada fixa.
El sostre, si s'esquerda, no s'arregla,
s'hi posa una pedra sobre el niló.
La terra és nua, assedegada,
els mecanismes humans s'arrosseguen
i deixen un rastre humit, 
i quan el sol s'encabrita, embarranquen
en qualsevol banda, a la vorera,
enmig del no res, vora una esponerosa
plantació, com els estels
a l'horitzó amb què s'uneix la mar humana.



Sonja Manojlovic, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 115 (2020),  p. 92 i 93

Traducció: Pau Sanchis

21 de setembre 2023

En aquest carreró

En aquest carreró de les espècies
el cirenaic sol pensar en els profits
—dàtils de Síria, llavors d'Etiòpia, pebre de Damasc,
el nòlit que reclama al mercader de Jaffa...—
i en el sabater del mercat que posa el fill
a fer-li competència. Si no se li torça res,
d'aquí uns anys podria comprar al germà
el tros amb les oliveres. Està cansat
—i la cobdícia dels romans sempre l'emprenya.
Ara haurà de tornar a entrar els sacs que ha tret
fins al davant de les escales. Els soldats
no entenen res i la quitxalla aprofitarà
per pispar-li alguns grapats de panses o avellanes.
Només falta que el natzarè se li aturi
davant de la botiga. «Apa, noi, empeny amunt»,
li diu mentre l'ajuda. «No sé per què et fiques
en aquesta mena d'embolics». I desvia la mirada:
que ningú no toqués res de les cistelles,
que passi l'aldarull i tornin les dones
que li regategen el pes i el preu
i que no paren de fer bromes
sobre la muller jove que té a casa.
Deixa la creu i el reu cinc parades més amunt,
es refrega les mans al davantal,
sent els crits i els insults que van quedant enrere.
«L'únic que en traurà profit», pensa,
«és Herodes, o qualsevol cèsar
que avui omple la primera plana del diari».


Francesc Parcerisas. Seixanta-un poemes. 2014

08 de setembre 2023

Llum

Un vel de pluja
il·lumina el paisatge
estrany, inhòspit,
com el sol en eclipsi,
com la lluna a ple dia.

Així la teva
viva mirada muda
sempre tranquil·la,
companyia perenne,
neu clara que ens abriga.



Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008

28 d’agost 2023

Bosc

        Los árboles del miedo me llaman hijo mío
                                           Juan-Eduardo Cirlot


La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.

Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.

La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.

Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.

Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.

La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.

I em sé afillat pels arbres de la por.


Josep Maria Ripoll, dins,

Estic de pas: em plau l'efímer. 2002                  

31 de maig 2023

Nota

La vida és l'única manera
de cobrir-se de fulles,
agafar aire a la sorra,
elevar-se amb les ales;

ser un gos,
o acariciar-ne la càlida pell;

diferenciar el dolor
de tot allò que no ho és;

cabre dins dels esdeveniments,
vagarejar per les vistes,
cercar el més mínim dels errors.

És una ocasió excepcional
per recordar una estona
allò de què s'ha parlat
quan el llum no estava encès;

i per ensopegar amb una pedra,
ni que sigui només una vegada,
quedar xop en alguna pluja,
perdre claus a la gespa;

i seguir una espurna amb la mirada;

i desconèixer incessantment
alguna cosa important.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

30 de març 2023

Primavera

Notes com ressona el raig a la pell?
Com vessa la llum pels cabells encesos?
És la força de la primera xera,
navegant un sol que tot just s'esbossa,
ara que floreix l'escalfor més lenta.
Neix a l'alba i llisca fins al capvespre,
suspesa en l'aire. Present en la mirada.



Aina Torres Rexach. Dos hiverns i un incendi. 2014

Pròleg de David Castillo.

Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013.

25 de març 2023

Realitat i canvi

 Cada any, la terra, plena
de l'amorosa càrrega dels gèrmens,
passa del dolor mut  —el glaç, la boira—
a l'alegria de la primavera.
Si romanem immòbils, ens enganyen
la pressa i el neguit dels diaris afers,
el vell desfici, va, de cada hora;
no siguem pedra closa, illa abrupta,
sinó doll de la font, que s'esbadia
en mil reflexos, quan el sol hi canta.
Tant com l'amor, el sofriment trasmuda
silenci fred en escalfor de mots,
puny endurit en mà suau, oberta...
No mirem endarrera: ja s'ha fos
Eurídice, la bruna, la petita
germana nostra. Caminem, serens,
pel regne de la llum, i retrobem-nos
en la Natura, que no mor. Orfeu
batega en cada bri, en cada ocell...
Si, de grat, assumim
els límits que ens marcava la sofrença,
el vessament d'amor —la font del canvi—
farà que ultrapassem
l'aparença mortal del nostre ésser.


Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

Premi Vicent Andrés Estellés dels XIV Premis Octubre.

18 de març 2023

Verd

Aquesta mirada no és la meva.

Els meus ulls viuen a quilòmetres,
observant en silenci
la remor d'unes herbes.



Anna Gual. L'ésser solar. 2017

Epíleg: Lluís Calvo.

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013. Ajuntament d'Inca.

03 de març 2023

Altes veus

                A la memòria dels meus pares, amb agraïment


Altes veus vingudes de la boira,
en veure el nostre món rodolant pels marges
han cridat:
dempeus!
brodeu als esquinçalls la paraula creadora
l'amor seminal i sense límits
la imaginació militant
la mirada fecunda i el somriure resistent
l'abraçada de la música i el bastió de la natura

i respongueu quan calgui
amb l'instint esmolat i la rialla lliure!

no hem vingut a menjar rosegons,
ans a patinar per pistes de llum
amb el goig dels infants.


Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

03 de febrer 2023

Pel meu amic

                   Sonina d'alexandrins


La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.

Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.

La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.

La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...

I he sortit al carrer vibrant de joventut.


Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009

Pròleg de Carles Duarte.

02 de febrer 2023

Plans

Tot el verd aigualit de la canya de sucre
es desfà com el blat fins als confins remots.
L'horitzó et segresta la pell i la mirada
dibuixant tot un cercle al voltant dels teus braços.
Girant tu, no t'adones que és el món qui fa voltes
i un far enmig del pla, no s'hi faria estrany.
Que és antiga, la terra, en aquest breu instant!



Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller, 1989

29 de gener 2023

Del metro

      Amb motiu de la 'revista metrotransportada' dirigida per Carles Hac Mor
               dins la Setmana de Poesia de la Ciutat, Barcelona, Maig de 2009


Del metro, allò que fa 20 anys em feia basarda,
ara m'agrada:
els rostres de la gent.
Endevinar, pel moviment dels llavis i
els llocs que toquen les mirades, la cosa de què parlen:
d'hospitals, d'amors, de feines.

No distingir nacions, en haver-n'hi tantes.
Deixar d'escriure quan sents que ja la màquina s'atura
a la teva parada.
Asseure't a l'andana isolada de Gorg,
sentir els advertiments de l'altaveu:
no travesseu les vies...

I passen altres metros amb parelles que
es besen en el seu núvol lúdic.
Tot és un joc immens.
En formo part.
Ara ja ho sé.

La ciutat, un parxís.
El metro, un cubilet.
I si jo soc un dau i he tret un cinc
aviat podré sortir i després
tornar a casa.


De Poemes de pau (fons).


Anna Aguilar-AmatCàrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

31 de desembre 2022

Les veus

Plana sobre nosaltres una ombra de silencis

T'injectaran en vena
un temor que no et pertany
Abans de saber qui ets
molt abans de saber-te dona
amb tots els tons de l'ultratge
et vibrarà la sang

Temps era temps
i ara, i demà encara
la sang es revolta i la terra s'agita
endins nostre i sota dels peus

Sents la crida?

És ella, la desconeguda
silenciada,
la mare de l'amiga
violentada
l'àvia
violada
la nena
maltractada
la veïna
assetjada

Tots els tons de l'ultratge
udolant
sovint en silenci
a voltes cridant

Dempeus i sense por
alcem-nos bellament
que la sang revoltada
enterri aquell temor
A tot arreu les veus
i les mirades clares
amb l'arrel ben present
i amb la mà a la brida
sabent
que la nostra
mera
presència
és 
subversiva



Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.
Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.
Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

29 de desembre 2022

Mecànica celeste

La llum plagiària de la lluna,
la seva forma de brillar
que és la ferida de la nit
i epitafi sagnant del dia
i dels ossos del sol sepulcre
i una alba nova de camí.
La suma de tots els esguards
que hi fan estada al llarg dels segles,
un sediment que cristal·litza
i és erm celeste encès de nit
i les mirades que retorna
als ulls d'aquells que s'hi contemplen.



Ramon Boixeda. El cel dins un pou. 2022

Pròleg de Joan Todó.

01 de desembre 2022

Optimisme

Trobar rajos de sol en els intervals entre
les gotes de pluja.



De vegades és fàcil encongir-se i fer xip-xap
als bassals. En els dies de sol n'hi ha prou
de no pensar en el tema i dissimular el somriure
per evitar la mirada de qui sempre diu que
demà plourà.



Un arbre creix i no li preguntem per què.

Text de Eugénio Roda.

Il·lustracions de Cecilia Alfonso Esteves.

Traducció de Laura Borràs Dalmau.

Empremta

Empremta.
Tenacitat d'allò
més fràgil.

Misteri congriat
en la fugaç opacitat
d'una mirada.



Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014

Pròleg d'Oriol Izquierdo.

30 de novembre 2022

Nit oberta

De sobte, la barca s'ha aturat
en un instant incandescent
que ja és el temps sencer
perquè no hi ha passat ni futur,
tan sols el present d'aquesta llum tènue
i magmàtica acariciant-nos la mirada
feta intersecció de dos cels sublims.
Voldríem retenir per sempre el foc
i ser Prometeus d'un món lliure de culpa
i càstig, un lloc on poder ser natura
i consciència, cos i ànima,
emoció i pensament,
un àmbit sense contradiccions
on tot sigui harmonia amb el cosmos.
Lentament s'obre la nit
i decideixes continuar el viatge
perquè tots els cossos celestes
puguin emmirallar-se en els nostres iris d'aigua,
aquests ulls iridescents
de mar antic sempre nou.



Cristina Àlvarez Roig. Firmament obert. 2021

Il·lustracions d'Esther Varo.
Pròleg de Vinyet Panyella.
Epíleg d'Israel Clarà.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2021

12 de novembre 2022

L'alegria

L'espurneig que ja us guaita,
una mica perdut, a la mirada:
aquesta és l'alegria.

L'alegria, l'amiga
que se'n riu quan rellisques i et fas mal
i al final fa que riguis, tu també.

La que mai se sabia la lliçó
i es passava la classe de llenguatge
fent coloms de paper.

L'esburbada de sempre,
la dels cordons desfets,
la que sembla que no però ho sap tot
dels mots més venerables: la justícia,
la veritat, l'amor.


Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

31 d’octubre 2022

Creació

Cada matí en llevar-me
prenc possessió del món
-que em posseeix- amb la mirada;

comunió feliç
de dues transparències:
les meves còrnies i l'aire.

Qui va donar-me els ulls
no ho sé, ni el món que, cert,
se m'ofereix estrany i nu.

Tot el que sé és la llum
que els sentits m'il·lumina,
i el seu reflex, que, transformat,

projecto sobre el món
per recrear el paisatge
que a cada instant de nou em crea.


Ramon Farrés. El present constant. 2009

30 d’agost 2022

Ulls clars

                       A tu


        ulls clars...
de rutilant mirada,
grisor nacrada,
frescor de matí;
fulgurants estrelles
d'una nit molt clara,
promesa d'albada
i goig sense fi.

        ulls clars...
ulls bonics de fons sense abisme,
claredat serena de mar amb repòs,
de blavor marina,
perla coral·lina
argentada i bella perfumada amb flors.

        ulls clars...
que promet l'ànima bella
joliua poncella
a mig esclatar,
vels de glassa fina,
boira adormidora
que consoladora
el cor sap bressar.


1926


Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats: Maria Mercè Insenser

Introducció de Joan Alemany i Moya

[Pròleg] de Rafael Argullol