Le livre est sur la table

Em distrec.

Les línies reculen,

tanmateix tu insisteixes

a pentinar-te els cabells com abans

a guarnir-te el coll amb tres voltes

                                              de perles falses,

a passejar en l'espai que et concedeixo

acariciant la meva memòria remota

amb frases que evoquen veritats més poderoses.

Podem, si vols, escollir un altre matís

o bé una melodia més suau

però no la disposició que invalidarà

el sentit d'aquesta nit

que ara s'estén indiferent damunt les nostres vides.

Hi ha simetria en les intencions

i això, sens dubte, crea una certa eufòria.

Però el pas no és constant

i la mirada no s'avé amb la corba

                                             del dibuix.

Tota la bellesa que et pertoca

es troba en la teva mà nua.

Haris Vlavianos

Amb pomes escampades : Seminari de Traducció Poètica de Farrera 10è : Maria Lainà, Haris Vlavianos. 2005. P. 66-67

Presentació de Joaquim Gestí.
Institució de les Lletres Catalanes.

Traductors: Margarita Ballester, Montserrat Camps, Montserrat Franquesa, Montserrat Gallart; Joaquim Gestí, Rubén Montañés, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Pere Rovira i Jordi Vintró.

Conté poemes de Montserrat Gallart, Francesc Parcerisas i Jordi Vintró.

Textos en català i grec modern.

Biblioteca

D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.

D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.

I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.

D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.

D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

Hi ha mots

Hi ha mots que saben d'esgrima,
i mirades, de deveses blanques.
Cal bussejar les ànimes
per aprendre a saber qui som.


Sota la pinassa, sempre hi ha canals
de terra molla,
rius de vida silent,
batecs de llum.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

Sabina

Enigmàticament ens ho diu la lluna:
les manques del massa amor
soles s'atenuen.

Només el desamor
desmembra els espills
mancats de mirades.

Maria Oleart

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999. P. 111-112

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Obrir la finestra

Obrir la finestra i que volin:
la pestanya d'un desig,
la sorra de la mirada,
la música apagada.

Obrir la finestra
i que el poema les pugui atrapar totes.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

Uns cels sòlids

Uns cels sòlids, el blanc salat del paisatge. Empenyo
l'aire  amb  les  mans.  La  claror  s'ofereix  com  una
eternitat. Això és una mirada? Jo puc estació, el mínim
indici encara peònia,  encara  per  collir i la pietat  del
nom.  Jo puc fins al son un pas,  fins a la pedra un cor.
El silenci, aquí, no es compara amb res.

Des  ciels  solides, le blanc salé du paysage. Je
pousse l'air avec  mes mains.  La clarté  s'offre
comme une étérnité. Est-ce un regard ? Je peux
saison, le moindre indice encore pivoine, encore à
prendre  et  la pitié  du  nom. Je  peux  jusqu'au
sommeil  un  pas, jusqu'à la pierre  un cœur. Le
silence, ici, ne se compare à rien.

Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa = Ma têtê est forte de celle qui danse. 2020. P. 61

Traducció i epíleg d'Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Desautels.
Il·lustració d'Élise Palardy.

La llum naixent

             [homenatge a Joan Guinjoan]

 
Si recorrent la nit fosca
el camí cada vegada se't fa més feixuc
i et sembla que només hi ha ombres

gira la teva mirada enrere
i veuràs que veritat i bellesa
són una
i t'acompanyen
aferrades com tronc i escorça.

I en el petit oratge de l'albada
sentiràs l'herba mormolar
una antiga cançó, potser una pregària,
adreçada a la llum naixent.

Perquè l'afany de viure
amb plenitud només s'acompleix
en el desig de veritat
perdurable.

Poema inèdit

De: Poemes d'Antoni Clapés. Escollits per Montse Vellvehí.

Dins del llibre: 

Un instant que perdura : fragments de vida i obra d'Antoni Clapés. 2024

Obres d'art: Alícia Casadesús

temo els acords

temo els acords
de la cançó
que encengui els llums
i mati el ball.

i em prengui
el fuet
febril i alat
dels braços tous

embriacs de nit
i fills devots
de la divina
extremitat

feta de grills
buidats de son
per la tenebra
que els empara.

i d'aquell negre
que no marca
dos forats
en els teus ulls

sinó que ens duu
el delit de bany
als que ballem
lluny de mirades.

De: II. camuflatge i descens

Laia Pujol Abizanda. Les bèsties mudes. 2023

Epíleg: Esteve Plantada

24è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.

Mirada

Càlida i flonja,
la brisa em despentina.
Als ulls, la calma.
Els pensaments voleien
i lliures em sostenen.

De: Trobades: La natura i jo.

En un tancar i obrir d'ulls. 2023

Text: Montse Maestre Casadesús.

Il·lustracions: Delphine Labedan.

Epíleg de Susanna Rafart.

Variación sobre Bach-Siloti

Este mar que ahora llega en las notas de piano
fue el que soñaste un día y era anterior a ti.

Estas notas brotaron al escuchar la lluvia
llevada por la brisa sobre el mar, una tarde.

Ésta es la noche oscura de las manos vacías
y la mirada fija en la estrella que cae.

Éste el largo silencio que sucede al silencio
en que escuchas el mar, su rumor, en lo eterno.

Esta sola belleza nos ayuda a vivir,
y también a morir.

Andrés Sánchez Robayna

Es troba en el llibre:

Nit de Poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 : XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2012

Direcció del Festival: Eduard Escofet i Martí Sales.

Natura amb vida

Cada fulla
de camins o venes.
Enlaire
les intermitències
d'un ocell.
Torna rítmica i fidel
la mà
cap a casa.

No érem nosaltres
fins que no ens posàrem nom.
Persegueix el riu
la corrent del néixer
mentre el somni
envaeix
el cel ensangonat.

En les escletxes
guaiten
mirades albines
i el rostre que tendràs
en conèixer la llum.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021. P. 57

Sponsae meae

Quan seré un pobre mort, abandoneu mon cos
en aquella garriga i vora la figuera,
que bressarà la nit amb sa remor lleugera,
lluint a cada fulla l'estel pietadós.

Quan seré un pobre mort, deixeu a l'abandó,
estepa i romaní sobre la terra amiga,
i que ragi la font en aquella garriga,
abrigant sa mirada, sensible a la fredor.

Girarà sense fressa una ombra de fullatge.
En la serenitat de la vessant salvatge,
vindran a esquellejar les cabres del matí.

I si vas, mon esposa, a la soledat clara,
no passis pena, no, que hi seré viu com ara.
La figuera i la font hi parlaran per mi.

Josep Sebastià Pons. Poesia completa, B. 1988

També es troba al llibre:

Festa, dol i circumstàncies : poemes per ser llegits en ocasió de-- : una antologia. 1996

De: El cicle de la vida. Mort. P. 97

A cura de Jaume Subirana.

L'enamorat

Carlota llesca el pa i el reparteix.
A cadascú el seu tros segons edat i gana.
Va repartint l'atenció i la mirada.
Els grills de mandarina, els comparteix.

Llesca l'amor que ell es pensava que era d'ell,
com si l'amor no fos sempre de l'aire.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Llengua materna

Respiro com la pluja lliure al cel,
estesa en el costum que em roman a la llar
protegit dels vents de desmemòria
i missatges d'estranya incertesa.
Els vitralls m'ensenyen el món, l'aiguat persistent,
els camps xops i la quietud en companyia,
la serenor que em deixa escriure,
on vull quedar-me a recer
com el pensament en llengua materna.
Somnis d'indrets del nord
sense més bandera que els sons de natura,
en un silenci interior que se m'emporta
cap a la lleu infinitud dels dies.

Recullen l'aigua les parets de pedra arcaica,
esmorteïdes d'humitat,
on es dibuixen curioses formes de molsa
que sempre he volgut traslladar al quadre.
El meu dibuix, però, és de puny i lletra,
el batec íntim del llenguatge
que lluito per donar forma
com a les fronteres del meu país.
Quan em deixo anar, com la pluja,
com l'ocell que celebra els rierols,
surt un vers, una flor d'hivern
que se'm queda a les mans i creix en el poema,
en el traç exacte que em diu qui som,
què sento i quin és l'espai del meu recull,
la vibració de l'ànima en l'oratge de la paraula,
la mà compartida de la bellesa
que a tot cor arriba.

No estic sol en aquesta platja
on queden restes de naufragi,
no coneixem les línies divisòries
que la llum no assenyala.
Tot pertany al mateix territori,
el que queda per dir a tots els altres,
la veu que ens transporta i s'escampa
reconeguts tots en una sola mirada.

Mario Riera

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí

Plenitud

Esplet de llum,
cos inabastable:
mirada.

Per la mar que es desborda
salla el vaixell
a plenes veles.

Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés, dins la XXXIII edició dels Premis Octubre 2004

Un silenci

Hi ha una part de mi que no és meua
com hi ha un vers trencat que no em pertany,
un ritme que no s'acobla, una síl·laba
que sempre és misteri.
                                  Un cor
que les llunes amaguen, una mirada ignota
que l'espill no sap retornar-me, un sol debolit.
Un viarany que els meus peus destrossa,
un rai que en rierol s'embarranca,
aquest udol que els llops reconeixen.
Un silenci.

Ramon Guillem

Es troba al llibre:

17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024

La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.

Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.

Conté fotografies.

Amic

Quan et miro,
xiprer,
i et sento
ric de mirades, de penes,
de tristeses, de joies
confinades sota el silenci verd
o la fredor, o els braços
de branques que s'assequen,
et tinc per un amic
que sap molt de la vida.

De: I. Papers privats. La febre freda.

Es troba en el llibre:

Narcís Comadira. Formes de l'ombra : poesia 1966-2002. 2002

la durada

...Però la durada
no està relacionada amb l'amor sexual.
Pot, de la mateixa manera,
abraçar-te en l'amor que professes contínuament al teu fill.
I aquí tampoc necessàriament en les carícies,
els amanyacs i els petons,
sinó, ara també, fent marrada per les coses incidentals,
pel camí ral que passa per un altre lloc!
El servei d'amor
amb què, en bé del teu fill,
el deixes tranquil:
la durada amb el teu fill
qui sap si es revifa
en els moments que l'escoltes amb paciència,
en el moment que tu,
amb el mateix gest delicat
amb què fa una dècada
penjaves al penjador
l'abric blau amb caputxa «talla infantil»
ara penges en un penjador del tot diferent
en una ciutat del tot diferent
la caçadora de cuiro marró «talla adult»;
la durada amb el teu fill
et pot assaltar
cada vegada que, tancat des de fa hores a l'habitació
amb una feina que a tu et sembla útil
sents en el silenci el complement que encara et falta
perquè tot estigui bé,
sents el soroll de la porta que s'obre,
signe de la tornada a casa,
que en aquell moment, a tu,
el més sensible al soroll de tots els sensibles al soroll,
si estàs pel que has d'estar
et sona com la més bella de les músiques.
I la durada amb el teu successor
la vius potser amb més força
quan et fas invisible:
quan el segueixes amb la mirada, d'amagat, en el seu camí de cada dia;
avances l'autobús on ha pujat
per veure passar
entre la sèrie de desconeguts de la finestra
l'única cara coneguda,
o simplement te l'imagines de lluny,
entre els altres, protegit pels altres,
respectat pels altres,
entre la gentada del metro.

Per a aquests moments de durada
el poema es permet un verb especial:
et constel·len.

Fragment entre les pàgines 34 i 39.

Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció de Marta Pera Cucurell.

Text en català i alemany.

Un poble

Un poble és la gent que matina i treballa,
que et saluda al portal
quan camí de l'escola hi dus la canalla.

És aquella veïna que et frega l'escala,
és l'avi al balcó i la seva mirada
per on passa, de nou, la vida passada.

És l'amic sense feina,
és l'amiga malalta,
són els dies de boira
o els d'un sol que t'esclafa.

Un poble és la plaça.
Les tertúlies al bar,
i la romeguera que et fa arribar tard.

És la nostra gent,
tots aquells que arriben
i els que anem perdent.

Un poble és la pell
que t'ha vestit.
La parla, n'és l'esperit.

Primer premi, XXè concurs de poesia «Ametista»
d'Arbúcies, abril 2015

De: Poemes d'estiu.

Versos a galet : poemes d'escola i carrer. 2016

Text de Núria Freixa.
Il·lustracions de Marta Mateos.

Pròleg de Cinta Mulet Grau.

De repente, en París

Descubro el misterio ventana tras ventana
alguien habita entre las hojas.
El aquelarre en la hojarasca del mundo.
El delirio arrasador
y, a la par, el sigilo de los tiempos.
Las ménades desnudas
las bellas mujeres en el camino del fuego:
el desenfreno y el grito como una sola voz.
Lo oculto de la dicha.
Mirar-se una y otra vez en la ventana que descubre
otra ventana, como el espejo que revela otra mirada.
Locura de la sed.
Nunca fue más oscuro un deseo de siglos.
Seguridad del desvarío.
Desnudez y nervaduras
de un territorio poseído de súbito por la calma,
por la mirada huérfana, por la coloración cambiante.
Deseo y meditación de lo impossible.
Transgresión bajo el reclamo de las aves.
Intimidad de la belleza.
                                Impunidad de la belleza.

De Perfils intimistes.

Neus Aguado, al llibre:

17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024

La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.

Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.

Conté fotografies.