Arrel

Estenc la mà: el buit que la desmesura esborra
entre dos cossos i la runa,
la llum, el nacre, la boscùria,
i l'arrel del teu ventre al meu ventre consumida.

De: I. Vol de cendres

Jaume Pont. Vol de cendres. 1996. P. 11

Nacre

El martinet blanc aprèn a volar
enmig de meandres iridescents,
i és tou, aquell llot on el cabirol
erra amb saltirons, com si es defensés
de l'inconegut, mentre se t'esmuny
per les superfícies del sentit.

Dins una conquilla suscites mons,
miralls, veritats que són destronades
per la tendra follia del color.

Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021

La cançó de la mar

Tota la nit amb la cançó de l'aigua
i el teu record...
Unes hores salades
i el ritme a les genives,
de petons i d'estrelles.
Ets tan a vora meu
que la mar és gelosa
i canta fort perquè no l'oblidem.
La seva veu és ronca
i la pell la té grisa,
amb arrugues profundes,
i amb escumes amargues.

Avui ja és lluminosa
i té color de nacre.
El seu ritme ja canta
cançons de marinada.

És igual que la vida,
que té dies que ploren
però si el sol ens besa,
les hores són de vidre
i de corall encès!

De: II, La garba verda dels sentits.

Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes: Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició: Lluís Lucero Comas

Epíleg: Roser Castanyer Bachs.

En el crepuscle

En el crepuscle,
roig, el núvol de posta
l'astre delata:
pregoner de la flama,
enyora albes de nacre.


Margalida Pons. Les aus. 1988

L'estiu a la mar

Suau, l'aigua ens posava dits de nacre;

l'estiu tragué a la mar del caragol,

i la mar era, amb veu de les sirenes,

blau i tendre ressó.

I llavors vàrem ser nus a l'escuma
on trobàrem petits records de sal,
antiquíssims records, joia remota,
cor endins de la mar.

La platja ens oferia d'arribada

l'enlluernada mare de la llum

i ens feia riure amb un esclat de faula

sobtadament nascut.

Tota l'aigua del món ens era oferta
amiga i santa, nova al nostre clam.
Que lluny la seca rel de la Meseta,
seca mort al voltant!

Seca la vida enllà. I ací era l'aigua.
Era l'aigua petita i l'aigua gran
a la mida dels ulls, i reduïda,
feta al si de les mans.

Portàvem set de terres calcinades
on el sol crema l'ànima fins l'os,
a la tendror més líquida, a l'encontre tot
festiu de l'amor.

La infantesa llunyana té una platja

on refrescàrem la resseca rel,

on la mar deia la paraula blava

dels àngels mariners.

Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993

Papallona

Al bon tou d'un coixinet,

cama fina, flor rodona,

s'hi envesca una papallona,

que hi apaga fam i set.

  Ara bufa un ventim fi

i el pedestal de l'insecte

es vincla com un projecte

d'antic manganell llatí.

  Adés capcineja un poc

-l'insecte xucla que xucla-,

ara és un girant de bucle,

ara fa un sacseig de rock.

  Quan cessen ball i ventim,

diu la xuclaire: «Fugim!»

De sobte, el nacre s'irisa,

bat les ales de polsim

i fuig a l'amor que frisa.

Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990