Suau, l'aigua ens posava dits de nacre;
l'estiu tragué a la mar del caragol,
i la mar era, amb veu de les sirenes,
blau i tendre ressó.
...
La platja ens oferia d'arribada
l'enlluernada mare de la llum
i ens feia riure amb un esclat de faula
sobtadament nascut.
...
La infantesa llunyana té una platja
on refrescàrem la resseca rel,
on la mar deia la paraula blava
dels àngels mariners.
Fragments.
Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada