L'estiu a la mar

Suau, l'aigua ens posava dits de nacre;

l'estiu tragué a la mar del caragol,

i la mar era, amb veu de les sirenes,

blau i tendre ressó.

I llavors vàrem ser nus a l'escuma
on trobàrem petits records de sal,
antiquíssims records, joia remota,
cor endins de la mar.

La platja ens oferia d'arribada

l'enlluernada mare de la llum

i ens feia riure amb un esclat de faula

sobtadament nascut.

Tota l'aigua del món ens era oferta
amiga i santa, nova al nostre clam.
Que lluny la seca rel de la Meseta,
seca mort al voltant!

Seca la vida enllà. I ací era l'aigua.
Era l'aigua petita i l'aigua gran
a la mida dels ulls, i reduïda,
feta al si de les mans.

Portàvem set de terres calcinades
on el sol crema l'ànima fins l'os,
a la tendror més líquida, a l'encontre tot
festiu de l'amor.

La infantesa llunyana té una platja

on refrescàrem la resseca rel,

on la mar deia la paraula blava

dels àngels mariners.

Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993