Els infants matiners

Molts infants ensopits, de bon matí,
suren per la ciutat, i el seu entorn,
amb la mare o el pare, que, apressats,
els porten a algun lloc que desconec.
(A casa els avis o a la guarderia,
probablement.)
                      Viatgen en cotxet
o en motxilles petites de colors.
Es fa difícil de baixar l'escala
del metro, amb un cotxet de criatura.

Temps estrany, de viatges infantils,
de moviments de gent amunt i avall
frenètica i nerviosa.

                                 Tot va bé,
La gent es mou, vol dir, doncs, que té feina
i que pot anar fent, i pagar un pis,
durant vint o trenta anys, perquè cal viure.

Com seran uns infants tan viatgers
quan siguin grans?
                  Vaixells en la tempesta,
nòmades, inquiets, ocells de pas?

Potser més d'un escollirà la pau
d'un pis que els pares van pagar amb esforços
gràcies als seus viatges matinals.

I rere els vidres d'aquell pis, antic,
sense ambicions, tranquils i sedentaris,
contemplaran una ciutat immensa
que jo ja hauré perdut per sempre més.

De: Passeig
[Aquest recull de poemes va rebre el premi 'Hilari d'Arenys' l'any 2004]

Júlia Costa. La pols dels carrers. 2005. P. 21-22

Il·lustracions de Bernat Borràs.

Passeig per les rambles

                 A Montse Assens

Els cabells deixats anar
per sentir la fugida.
Un floc arrissat, entre les dents.
Era el sol de migdia
a cada una de les pigues.
El riure, en el plec de la faldilla,
on guardaves l'alegria,
com l'àvia que, en els enagos,
hi desava els batecs.
La ciutat t'embulla el pas.
Entre les cames, asfalt i coloms.
A saltirons, avances neta i nua,
fins a l'origen del somni dels fanals.
L'estranya que no s'amaga
per les llambordes sota la lluna,
a punt d'esvanir-se dins
la boca metàl·lica d'un saxo
per recuperar la memòria
de l'interval d'un bes.

De: Un grapat d'imperdibles.

Marta Pérez Sierra. Escrit en un tovalló de bar i altres poemes. 2024. P. 88

Pintures de Montse Assens.
Pròleg d'Emília Illamola i Montse Assens.

Els fonaments del Carmel

I

A l'abisme immediat
les grues esfondren
retrats passats pel temps.

 A la incertesa del futur,
no li calen explosions
que enfonsin esglais
en un sol crit.

XX

El dolor ens fa madurs davant la gent
i petits davant el món.

XXI

He sortit a passejar, de fosc.
El vent. La pols. Cap rastre.
Petjades desproveïdes
del calçat que t'estreny més enllà
de la frontera.

 Des de l'església, la vista del mar. Dellà.
Llimonera en un pati, portal esbalandrat.
Escales que no em baixen al passat
quan jugaves a ser gran. Veure't
construint records.

 He sortit a buscar fal·làcies.
Tu i la solitud
d'aquest passeig.

Irene Tarrés i Canimas. I si ens enfonsem?. 2005

Premi Amadeu Oller 2005

Obertura

a mossos, aquesta pàtria a mossos, com una inspiradora
ironia, com un passeig que s'enduu la mar un dia
apocalíptic de tants, una dentegada a la corfa seca dels
teus béns i dels meus, impetuosament invocant la teva
voracitat i la meva, furtivament, amb el bon ús de la
paraula, tal com diu la profecia i el cant

Francesc Pastor i Verdú. A mossos.2019

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2020