Per quina artèria de silencis es dessagna
el llenguatge? Quina ventada
arremolina pinassa i paraules
a les cunetes fondes
del mai més?
Baixant quines escales vas perdre
aquell adjectiu de cristall
que tan bé t'ajustava a la veu?
Somrius amb el posat dòcil
i semicaigut de la flor de l'acàcia
que s'ha descuidat l'aroma en desprendre's
de la branca més alta de l'arbre estimat.
Avui que has perdut el teu propi nom,
sola a la fi com un llac sense barques.
Gemma Gorga. Mur. 2015
Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l'Univers, alberg de pena,
on mai no s'ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,
com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
on en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;
tant si te'n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l'equinocci abrasa,
si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira...
Sempre fidel lector, seràs un ase.
Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa ["Sonets"], 1984
Adaptació de Josep Pedrals
Dia Mundial de la Poesia 2023
Aigua antiga
brolla fonda,
raja sola
sense fre.
Fang de roca
esmicolada,
l'aigua amara
tot a plaer.
Fressa i aigua,
terra, escuma,
tot a una
fent el ple.
Brolla, brolla,
raja, raja,
omple, omple
l'escocell!
Font de vida
rega horta,
jardí, vinyar
i fruiter.
Assaona
terra seca,
mulla l'herba,
omple el rec.
Aigua fresca,
t'amagaves
ben endins
sense dir res?
Ara, vine,
no t'aturis,
que jo i l'arbre
et beurem!
Oriol Marfà i Pagès. Els colors del món. 2022
Pròleg: Israel Clarà.
Epíleg: Cristina Àlvarez Roig.
De quina font parles?
A quin doll net i constant et refereixes
quan parles del nou horitzó
que hi ha darrere l'alzinar?
Quan érem adolescents
no importaven els colors:
tot era prat,
tot era carrer.
Eduard Casas. Cap al tard. 2022
Pròleg de Lluís Calvo
Epíleg de Jordi Pàmias
Al jardí plou.
L'herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.
I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.
Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!
Montserrat Abellò. Vida diària. 1963
Pròleg de Joan Oliver.
Llangor de fulla verda tot just nada,
temorosa del vent.
Seda del cel penjant entre les branques,
gallardet somrient.
Xerroteig dels ocells sortint del somni,
sagetes en l'atzur.
I la font desgranant la seva joia
en el càntic més pur...
Primavera: salut! Em fas ofrena
del teu goig exultant.
Esborres, benvolent, les dures petges
del temps que va passant...
De: Color del temps.
Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010
Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.
Aquesta mirada no és la meva.
Els meus ulls viuen a quilòmetres,
observant en silenci
la remor d'unes herbes.
Anna Gual. L'ésser solar. 2017
Epíleg: Lluís Calvo.
Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013. Ajuntament d'Inca.
La vida et porta per diferents camins.
Descobreixes indrets
que et captiven la mirada.
Trobes noves fonts on apagar la set.
Arbres que t'aixopluguen de la calor.
L'olor de la terra et sedueix,
penetra pels porus de la pell.
Et recorda que estàs viva.
11.
De: Entorn proper.
Montse Cercós Farreny. Mantell blau : passejada poètica per la Ribagorça. 2022
Pròleg: Marta Pérez Sierra.
Fotografies: Montse Cercós Farreny, David García Prats, Montse Font Picas,
Juan Carlos Bernadó Prats, M. Jesús Palacín Capella, Elena Ciutad Mach.
Disseny cobertes: Josep Cercós Farreny.
Se m'ha escapat un globus
tot sortint per la finestra.
No m'han sabut dir on anava
ni la mare ni la mestra.
Sé que ha creuat l'oceà
fins a una illa deserta.
S'ha enrotllat a una palmera
per si animava la festa.
Els crancs fan sonar les pinces.
Els dofins vinga a saltar.
Bufa el pastís la balena
i el globus torna a volar.
Ha pujat fins als grans núvols
i tots el volien moure!
I de tantes rebregades,
de cop s'ha posat a ploure.
Després ha sortit el sol.
Set colors ha anat comptant.
I per l'arc de Sant Martí
ha baixat fent tobogan.
Ha tornat al meu jardí
i a una branca s'ha lligat.
Com si fos una gran fruita,
brillant, que ha madurat.
Núria Albertí. Poemes de sol i mosques. 2021
Il·lustracions de Mercè Galí.
De la pluja a ple sol
del núvol a l'estrella,
tot és primavera
amb els seus colors.
Així d'un cap a l'altre,
d'un vers fins al poema
hom diu el dia, l'astre,
el llac i la cinglera.
Tot és ara i aquí,
també el que resta enrere,
el que voldries amb ella,
el que ja va morir,
l'instant d'alba lleugera,
l'incert camí que espera.
Oriol Marfà i Pagès. Els colors del món. 2022
Pròleg: Israel Clarà.
Epíleg: Cristina Àlvarez Roig.
Estimar és deixar que l'herba creixi,
tenir dies i jardins a dins del cap,
no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,
no perdre el nord, la brúixola, el llevant.
Treure la barca i fer néixer peixos,
escampar llavors entre la mà del vent,
posar l'accent precís sota el dictat de l'altre,
i —alhora—
posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.
Rentar la fruita robant aigua a la pluja,
gronxar el bressol de vora el gorg. T'asseus.
Compartir els pous en bona companyia,
inventar un sol que no davalli més.
Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014
Pròleg de Francesc Parcerisas.
V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013
No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.
Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens fan, i ens han fet ser, de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis.
La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem i qui som.
Josep Piera. L'art antic del crit escrit. 2014
Dibuixos d'Amaia Arrazola.
Tria i introducció de Víctor Labrado.
Viure és fugir.
Viure és fugir i rebotar contra el dubte.
Viure és despendre's sense dubtar.
Viure és anomenar el que fuig.
Viure és esperar.
Viure és la brisa d'aquest moment.
Viure és esperar de nou aquest moment.
Viure és negar-se.
Viure és negar que res torni a ser.
Viure és aprendre a dir-ho.
Viure és enfilar cares que ja no recordem.
Viure és dir-les.
Viure és caminar.
Viure és delimitar.
Viure és dibuixar murs per no saltar-los
i fer fulls de càlcul amb els errors predits.
Viure és deixar de veure.
Viure és fer.
Viure és fer que valgui la lletra.
Viure és la lletra que et fa ombra i t'explica.
Viure és dansar.
Viure és el ball on m'esperes.
Viure és un saló amb aranyons daurats.
Viure és el cos que prems.
Viure és embrutar.
Viure és embrutar-se les mans.
Viure és respirar pols.
Viure és una travessa goluda.
Viure és netejar-se i tornar a l'argila.
Viure és cridar en la immensitat del fangar.
Viure és pregar.
Viure és tenir fe sincronitzada.
Viure és l'atzar d'una altra vegada.
Viure és gosar viure.
Viure és escriure aquest silenci.
Viure és maregassa, certesa, insomni.
Viure és una flor d'aroma ingràvid, una arrel que sempre busca,
un sospir de clar de lluna, una fam innombrable.
Viure és tornar a dubtar
i estimar cada dubte com si fos sabut.
Viure és anomenar el món que endevines,
el salnitre de pell, la calitja d'abric.
Viure és venerar la petitesa.
Viure és un glop d'intranscendent rutina.
Viure és sobreviure.
Viure és escapar del rail,
escriure el buit,
emplenar la fam,
escurar la gola,
apamar l'ara que et gronxa.
Viure és saltar i no retornar mai al mateix lloc.
Viure és sobrepassar la línia contínua.
Viure és no guanyar.
El teu jardí és una dona de llum i d'ombres,
de vorals de colors onejants,
de flors que s'obren deleroses
quan escolten el teu pas.
Li concedeixo el dia.
Però al capvespre soc jo
qui et besa la pols de les mans
i t'omple el llit de flors.
Jo tanco la porta, tu la finestra,
i ella —jardí— jeu, i espera
el cant de l'òliba
i l'assossec de la nit.
Marieke Maerevoet, dins,
Un pont de versos. 2017
Poemari a quatre idiomes: català, castellà, anglès i neerlandès.
Traductores: Rosa Tirado i Laia Fàbregas.
Il·lustracions de Mercè Espiell.
A la memòria dels meus pares, amb agraïment
Altes veus vingudes de la boira,
en veure el nostre món rodolant pels marges
han cridat:
dempeus!
brodeu als esquinçalls la paraula creadora
l'amor seminal i sense límits
la imaginació militant
la mirada fecunda i el somriure resistent
l'abraçada de la música i el bastió de la natura
i respongueu quan calgui
amb l'instint esmolat i la rialla lliure!
no hem vingut a menjar rosegons,
ans a patinar per pistes de llum
amb el goig dels infants.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
A la plaça de Làrissa, tot sol
en un cafè —Bello Brazil— m'assec.
Mire la gent: passegen en comboi,
viuen l'instant, agraïts de tenir
el que els fa ser, sense voler res més
que aquesta llum als ulls, un bon amic,
parella, família, criatures,
diners i temps, temps per a prendre el sol,
mirar qui passa, saludar algú,
fullejar la premsa, beure un glop dolç
de fresc frappè, tocar la mà a la dona,
sentir la calma amable del matí.
Grècia és açò, també: la meravella
—goig animal, com gossos o sarvatxos—
d'un diumenge d'hivern prenent el sol.
Josep Piera. En el nom de la mar. 1999
