Les veus del silenci

Reivindico el dret al silenci
per escoltar les més senzilles veus
d'aquest planeta en el que visc immersa.
Com, si no, podria el vent parlar-me
a cau d'orella de les fulles
que a la tardor visiten el teu finestral terbolinades
per prendre, tristes, comiat de tu?
Què faria jo sense el murmuri
enjogassat del riu que, exultant,
m'explica el camí del seu anhel
d'abraçar l'amant marina!
Aquest murmuri, al pas, parla de tu,
em porta els teus paisatges,
o em transporta als teus llunyans indrets
i em dona records grats de temps feliços
que em trasbalsen
(no saben el mal que em fa l'absència),
però que et tornen a mi de la distància
o em traslladen a la teva pell.

Que n'és d'entranyable el camí
quan sé que m'esperes a la platja!

I

Anna Rossell. Àlbum d'absències. 2013

Nívia

En el record aflora la tendresa
i aquest matí, davant de l'alumnat,
els ulls menuts que tinc se m'entristien.
Que breus que som! Que fràgil existir!
Apesarat per la darrera nova,
a mig dictat, pensava en els absents.
Un mot només d'un text d'ortografia
m'ha traslladat tot d'una al meu terrer;
l'estimo tant aquell racó de Plana!
Com un ocell estrany s'ha produït
un excessiu mutisme dins de l'aula
quan jo, distant, membrava aquell indret,
passat el camp d'esports i les escoles
on el carrer s'estreny i es fa camí
fins amoixar l'estatge del silenci: 
el blanc raval que no permet retorn.
Sempre la mort em sembla prematura.
Després, torbat, dictava punt final.

Poema XXII

Anton Carrera, dins

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri
Il·lustracions d'Irene Bordoy

A primera vista

Com que soc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m'han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m'importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d'un lloc o d'un somni, d'un quadre,
no sé ni com dir-ho... Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
ーd'algú que no hi ésー es trasllada, de sobte,
als llavis d'un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t'enganya,
sabent que t'enganyes, i et fa sentir viu.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer