Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aprendre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aprendre. Mostrar tots els missatges

02 de març 2024

Creixent

Impulsa un batec,
esclata, entén que vol créixer,
brollar, trobar potser un dia,
qui sap si llunyà o no,
allò que anomenen plenitud.
I es desplega, s'estira, es mostra,
aprèn a distingir l'ombra
que duu enganxada a l'esquena.
Badalla, sospira, s'eixampla,
fabrica teixits de somnis
i els enllaça als cabells i als dits.
Dansa, juga, s'enfada, riu.
I somriu, perquè se sap viva.



Fe Ferré i Ferraté. En clau de lluna. 2014

31 de gener 2024

L'ofici de viure

L'ofici de viure la vida
no ens l'ensenyarà mai ningú,
s'aprèn pas a pas, dia a dia,
i ningú no el pot fer per tu.

El primer pas el fem en néixer,
quan obrim els ulls al gran món.
Els següents passos ens fan créixer
i anem coneixent a tothom.

El camí serà llarg o curt,
serà ample o bé molt estret,
l'important serà el temps viscut.

No sabem on arribarem,
ni els esforços que haurem de fer,
l'important serà que viurem.


Carme Romia. El viatge. 2020

Pròleg de Gabriel Pena i Ballester

30 de desembre 2023

A través

A través de l'aigua
ho aprens tot.
Gairebé.
El peu d'una foto buida.
La soledat sonora,
la sents?
Tot el verí.
Però no el recordes.
Així es garanteix
sense secrets
l'aliment,
un corriol,
la supervivència.


Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023

Maneaba

el vell aprengué l'ofici del pare
i aquest del pare de son pare.
La construcció de la maneaba
requereix la invocació
dels esperits dels avantpassats
per entramar la comunitat
a tots els exilis i claudicacions
i enastar la docilitat
fins a l'entranya d'un poble

tres mil anys uns
sense conèixer
els europeus.
I els altres
sempre conquerits
per fenicis i cartaginesos
romans i àrabs
jueus i catòlics
catalans, castellans, alemanys...

Amb la desconfiança
que afona
es fa paret i mur
per deixar enrere
tot el perill
de la novetat de l'aliè.

Preservant els reductes
d'allò que ens defineix
de la supervivència
a través de la religió
de la xulla i del saïm
nodriment i vestigi
sustentador gloriós
i ànima de la comunitat


p. 41-43 (continua fins la pàgina 50)



Maria Antònia Massanet. Kiribati. 2015

12 de desembre 2023

Cançó de la quarantena

Cepat, Déu me val,
mig dropa l'esquena,
m'aturo al portal
de la quarantena.

  En ma gorra bruna
dues flors hom veu:
el desig és l'una
i l'altra el menyspreu.

  Però ni so tendre
al desig, ni em donc
al menyspreu: flors cendra,
quasi les confonc.

  D'altres, tot aptesa,
en ésser als meus anys,
per heure riquesa
planten els paranys;

  hi ha qui a prop congria
llavis infidels,
o son nom somia
escrit amb estels.

  Jo no em moc, ni esbronco,
ni res no em fa al cas;
soc un hereu conco,
tot sol en son mas,

  i en ma cuina, sota
la biga de pi,
miro com s'esgota
el meu got de vi.

  Quina solellada
ve de trascantó!
A tota mirada
roba el meu racó.

  Una estranya força
sento que és en mi,
però no vull tòrcer
cap a mon destí

  el vellet que es glaça,
tot rondinaments,
ni el jovent que passa
amb els ulls ardents,

  ni el poder, taujà
arlot de barriada,
ni l'anomenada,
que ens ensenya en va

  una mitja malva
de finíssim punt
que tresca i es salva
escaleta amunt.

  Rebo sens follia,
deixo sens extrems,
la parenceria
dels homes i els temps.

  Flairo, a mitjan viure,
un poc de virtut,
i aprenc a somriure
quan so decebut.

  Sota l'ígnia ratlla,
veig la gent que es mou.
Jo, arronsant l'espatlla,
penso que faig prou.


De l'Assenyament


Josep Carner. El cor quiet. 2018

Preliminars, edició i glossari de Jaume Coll.
Suplements de Jordi Cornudella.

26 de novembre 2023

Un poeta

Alexandria va ser la seua pàtria,
en ella va nàixer i en ella va morir.
Infància i joventut perdudes jauen
dins la boira de Londres.
La parla d'aquella estranya terra
va entendre la primera.
Després tornà, com d'un remot miratge,
a una obscura vida funcionària,
a una ciutat que a penes recordava.
Als llibres aprengué les històries dels grecs
i aquell antic idioma dels poetes
(també nosaltres busquem endins d'antics poemes
ressons d'un bell llenguatge que agonitza).
Uns llibres vells, uns cels, esta petita mar,
certes mirades. En ells se sabé grec
com se sap que s'estima i que la vida es trenca.
Va cantar la lluïssor del zenit i el crepuscle
hel·lenístics, les teles, les estàtues,
les ombres bizantines,
el desig que no es vessa, la carn jove
(de seda i marbre alhora, inassolible)
i els carrerons del port on treballava.
Els versos mesurats dels bells alexandrins.

Amor i intel·ligència l'il·luminen.



De Varia et memorabilia
(València, Diputació, 1984;
2a edició ampliada, València, Gregal, 1988


Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019

Pròleg de Sebastià Alzamora

08 d’octubre 2023

Aportació a l'estadística

De cada cent éssers humans,

dels que ho saben tot millor,
n'hi ha cinquanta-dos;

d'insegurs de cada pas,
quasi tota la resta;

dels disposats a ajudar,
sempre que no impliqui temps,
fins i tot quaranta-nou;

dels que sempre són bons
perquè no saben fer cap altra cosa
quatre, bé, potser cinc;

disposats a admirar sense enveja,
divuit;

dels que viuen sempre atemorits
per algú o alguna cosa,
setanta-set;

amb el do de la felicitat,
uns vint i escaig, com a molt;

dels inofensius quan estan sols,
que es tornen salvatges en la multitud,
més de la meitat segur;

dels cruels
quan les circumstàncies els hi obliguen,
és millor no saber-ne 
ni el nombre aproximat;

els que aprenen de la lliçó
no són gaires més
que els que no la necessiten;

dels que de la vida no prenen més que objectes,
quaranta,
encara que m'agradaria estar equivocada;

d'encorbats, adolorits
i sense llanterna en la foscor,
vuitanta-tres
més tard o més d'hora;

de dignes de compassió,
noranta-nou;

de mortals,
cent de cent.
Un nombre que per ara no varia.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

Títol original: Chwila, 2002

Text en català i polonès
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

23 de setembre 2023

Que va i ve

QUE VA I VE, LA VIDA
ho sabíem abans
de saber-ho,
i que abans del declivi
hi ha sempre un únic
cant de vast excés d'amor,
també. Però que el palíndrom
el tibaríem ebris
del dret i del revés
ho hem après
a còpia d'engolir-nos
els anys.


Meritxell Cucurulla-Jorba. Sempre encara. 2023

14 d’agost 2023

Les veus

                                   A Carme Ballús, per "Dies petits"

                                          Minut 13:59, a youtube.com


la Veu que no renya ni ofen
La veu respectuosa i amable
la Veu que lentament emociona i
deixa empremta

el so de roure i alzina, de deessa
de la muda de les aus i la pausa

la Veu que voldria aprendre
que no és nova ni fràgil

La veu amb el do d'elevar la paraula
l'escriptura profunda més enllà 
del blau del cel i la mar veïna
dels boscos i les ciutats

la Veu que fa emmudir
i sentir el goig d'escoltar-la.


Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Acte de record a les persones que han mort durant la pandèmia de la Covid-19. 2020

Ajuntament de Granollers

30 de maig 2023

Sapiencial

Aprens amb dol
que el viure és general
la mort universal
els déus eviternals
l'Estat dimonial
les ciències abismals.

En contra d'ells i en contra d'elles
les teves arts són cinc:
aprèn amb el goig que pots
endalt de tot pensar-t'hi lliure.



Segimon Serrallonga, dins,


A cura d'Antoni Tort Bardolet

31 de març 2023

Les arrels

Les arrels del pas del temps
han obert escletxes,
cobrint somnis amb el tapís de l'oblit.
M'endinso en el poema,
la ment s'allibera.
Vull vestir la vida amb nous colors
que omplin els dies,
on no tot és blanc i negre.
He après a escalar el mur
on l'heura abraça l'esperança.
Em conta secrets
la pedra adormida.

Poble d'Estall. Deshabitat


Montse Cercós Farreny. Mantell blau : passejada poètica per la Ribagorça. 2022

Pròleg: Marta Pérez Sierra
Fotografies: Montse Cercós Farreny, David García Prats, 
Montse Font Picas, Juan Carlos Bernadó Prats,
M. Jesús Palacín Capella, Elena Ciutad Mach.

27 de març 2023

1982

   La infancia es el período más largo de nuestra vida.
                                                       Ana María Matute


No puc escriure res
del primer any.
Què deuria somiar?

Bebè amanyagat
passant de mà en mà
fins al tebi bressol.

Se'm van quedar els pares
i, a poc a poc —sembla mentida—,
també varen aprendre'm a estimar.

Tots hem estat cigró,
boca que mama,
ungles de gelatina.

No tinguis por
si veus passar les ombres.

Ja tindràs temps de destriar
els colors.


Sílvia Bel Fransi. Lluíííís. 2015

Pròleg d'Àstrid Bierge

Fotografies de la coberta: Sílvia Comes

06 de març 2023

La terra promesa

Viure és fugir.
Viure és fugir i rebotar contra el dubte.
Viure és despendre's sense dubtar.
Viure és anomenar el que fuig.
Viure és esperar.
Viure és la brisa d'aquest moment.
Viure és esperar de nou aquest moment.
Viure és negar-se.
Viure és negar que res torni a ser.
Viure és aprendre a dir-ho.
Viure és enfilar cares que ja no recordem.
Viure és dir-les.
Viure és caminar.
Viure és delimitar.
Viure és dibuixar murs per no saltar-los
i fer fulls de càlcul amb els errors predits.
Viure és deixar de veure.
Viure és fer.
Viure és fer que valgui la lletra.
Viure és la lletra que et fa ombra i t'explica.
Viure és dansar.
Viure és el ball on m'esperes.
Viure és un saló amb aranyons daurats.

Viure és el cos que prems.
Viure és embrutar.
Viure és embrutar-se les mans.
Viure és respirar pols.
Viure és una travessa goluda.
Viure és netejar-se i tornar a l'argila.
Viure és cridar en la immensitat del fangar.
Viure és pregar.
Viure és tenir fe sincronitzada.
Viure és l'atzar d'una altra vegada.
Viure és gosar viure.
Viure és escriure aquest silenci.
Viure és maregassa, certesa, insomni.
Viure és una flor d'aroma ingràvid, una arrel que sempre busca,
un sospir de clar de lluna, una fam innombrable.
Viure és tornar a dubtar
i estimar cada dubte com si fos sabut.
Viure és anomenar el món que endevines,
el salnitre de pell, la calitja d'abric.
Viure és venerar la petitesa.
Viure és un glop d'intranscendent rutina.
Viure és sobreviure.
Viure és escapar del rail,
escriure el buit,
emplenar la fam,
escurar la gola,
apamar l'ara que et gronxa.
Viure és saltar i no retornar mai al mateix lloc.
Viure és sobrepassar la línia contínua.
Viure és no guanyar.


Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

05 de febrer 2023

Mare Irlanda

Al començament
    jo era terra
                    jeia d'esquena per ser camp
i quan em girava
    de costat
                  era un turó
sota estrelles glaçades.
    No hi veia.
                   Em veien.
De dia i de nit
      els mots em queien a sobre.
                  Llavors. Gotes de pluja.
Bocins de gebre.
    D'un d'ells
                 vaig aprendre el meu nom.
                               Em vaig aixecar. El vaig recordar.
Ara podia explicar la meva història.
    Era diferent
                  de la història que explicaven de mi.
I ara també
    era primavera.
                  Veia la ferida que havia deixat
a la terra quan en vaig partir.
    Vaig viatjar cap a ponent.
                                           Quan hi vaig ser
    amb quant d'amor mirava
                     tots els camps
quan mostraven
                     la roda rovellada i l'esquelet d'un cotxet
                                                 i mirava les gatoses:
distàncies fulgents
      que jo havia estat
                     i que m'havien malentès.
    Torna a nosaltres
deien,
    Confieu en mi vaig mormolar.


——————————————————

Mother Ireland


At first
I was land
I lay on my back to be fields
and when I turned
on my side
I was a hill
under freezing stars.
I did not see.
I was seen.
Night and day
words fell on me.
Seeds. Raindrops.
Chips of frost.
From one of them
I learned my name.
I rose up. I remembered it.
Now I could tell my story:
It was different
from the story told about me.
And now also
it was spring.
I could see the wound I had left
in the land by leaving it.
I travelled west.
Once there
I looked with so much love
at every field
as it unfolded
its rusted wheel and its pram chassis
and at the gorse
bright distances
I had been
that they misunderstood me.
Come back to us
they said.
Trust me I whispered.


Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

22 de gener 2023

Només un arbre

                                A Amàlia Tineo

Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d'herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d'aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m'he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.

                            La Magdalena, agost 1934.



Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)


Dins del llibre:



Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

31 de desembre 2022

Sonet petit

                                      A l'Aran


Papers, bruixes, caragols, llunes, dies,
mapes, culleres, baldufes, llumins,
cases, puputs, conills, al·legories,
camines, remenes, pertot, endins,

cadires, tambors, fogueres, bubotes,
llimones, preguntes, alzines, mons,
dimonis, forats, muntanyes, granotes,
estires, arronses, demanes, dons,

troques, pals, poemes, finestres, peixos,
abismes, cels, aproximats, mateixos,
obriülls, punyeteres, llops, Noès,

places, rodones, pinyols, sols, follets,
cistells, pallasses, molins, alfabets
diferents que importen —i ho has après.


Blanca Llum Vidal. 2019

Il·lustracions d'Alba Rivadulla.

12 de novembre 2022

La dansa

On el cor aprèn a tornar i l'ànima no perd
el sentit de la basarda,
dansa un cos el rastre d'unes ones
que el mar ens va rendir.

Com un cèrvol que no sent
cap dels perills, el moviment del cos
captura el gest
en accents bells i lentituds sostingudes.

Jocs i malsons.
Somnis i vigília.
Espais imaginaris.
Per on el filament de la passió
sura en una realitat irreductible
que, fent-se mal·leable,
atorga cos a idees i emocions
amb l'esforç disciplinat d'un exercici
de caigudes i equilibris.
I tanmateix, de la seva torbació,
no se sap com,
en sorgeix, irradiada i nua la bellesa,
mentre la vida suaument declina,
com la mar que recomença sempre
i damunt la sorra s'hi reverencia.



Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2016

09 de setembre 2022

El camí dels magraners

El camí dels magraners
soleta em deixà a l'alcova.
Adeu, amor matiner,
lleugeres ales de rosa.

Per a gronxar els tamarius
la marinadeta torna
però els meus cabells pel coixí
cap alè no els farà moure.



p. 77

precedida pel text:

"Anyades bones succeïen d'altres de dolentes, i la besàvia
fins tornà a cantussejar, tonades que havia après a Vilasirvent,
de la Serafina major, cançons que jo no he sentit cantar enlloc
més ni les he vistes mai recollides en cap cançoner:"


Maria Àngels Anglada. Les closes. 1995

Premi Josep Pla 1978

30 d’agost 2022

Se n'aprèn

¿Se n'aprèn amb els anys, de viure?
¿És, per contra, una cosa que s'oblida?
¿Al cor de la resposta, no deixar
de preguntar? La sang per dins circula.
En vaivé. Empata a zero.
Al cor, l'edat de la nafra incurable
que et fa i desfà és el cor mateix
que diu, a pel, ignot de consuetud:
la vida es viu vivint-la, i ves, i vine.
Perquè serà, respondre, la paraula
definitiva i irreparable que la mort
et guarda: la de no poder-la dir.



Ramon Boixeda. Les beceroles successives. 2020

LVII Premi de poesia Ausiàs March de Gandia

30 de juliol 2022

Eco

                 A Maria-Lluïsa Palau


-Explica'm, tu, què és el sol. -El sol.
-Explica'm què és la lluna. -La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
                                           -Heus aquí
l'última forma de la saviesa:

Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.


Joan Brossa, dins,

X Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna