Pati d'hivern 2017

                        Cascabel de noviembre
                              ANTONIO CABRERA

Ha tornat el pit-roig
al meu pati d'hivern.
I tot l'enyor s'ha fet de sobte llum.

Me'l mire, quan no em mira,
com saltirona entre els cossiols
tan breu en el seu ara:

petit cor meu content.

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

43è Premi Miquel de Palol 2020

L'univers com un pou sense parets

Somnie que un teuladí es precipita per un pou, fet  un manyoc
de plomes,  tan menut que em cabria a dintre del puny tancat.
La gola del pou és fosca i molla com el coll d'un úter. Jo me'l
mire des de l'interior, com davalla  l'ocell cap al buit. I no me'n
sé avenir, de no haver estat capaç d'evitar-ne la caiguda. Després,
ja desperta i serena, reconec  que no té cap sentit lamentar-me'n,
perquè, si  el teuladí hi queia a plom, significa que ja era mort
des d'abans. Si hagués estat viu, no hauria hagut de menester la
meua intervenció, ni la de ningú altre, per remuntar el vol. Cos-
tarà deslliurar-se'n, però, del tuf de reclosit  d'aquesta rotunda
vacuïtat.

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

43è Premi Miquel de Palol 2020

Cullen mores

  S'estimava més guaitar, tot ençà,
      les menudes coses coneixents.
                     VÍCTOR CATALÀ

cullen mores.

els dits tacats,      la roba
que se'ls enganxa
als esbarzers.       la vida

aferrada a aquell  riure
regalat,                 tant

sí com no.

5

agost de 2020

Maria Josep Escrivà

es troba a:

Reduccions: revista de poesia. Tardor-hivern 2023. Núm. 120. P. 40

La terra que volien

Quan l'última que escric és la paraula
més dolça que sabia a frec de cossos,
s'allarga la ciutat com una dansa
d'aurores per finestres, escriptoris,
i alcoves a ponent guardant silenci.

Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998

Premi de poesia Marià Manent 1997

Prunera després de la pluja

Titil·la l'aire roig entre les branques.

Misericordiós

ha fet entrar la llum
dins de ma casa.

Miramar, abril de 2022

Maria Josep Escrivà. La casa sota la lluna : antologia (1992-2022). 2023

Il·lustracions de Marta R. Gustems
Epíleg d'Olívia Gassol i Bellet

Mirall en el mirall

 Arvo Pärt

En equilibri

al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.

La nàusea i la pau.

     
        novembre de 2017

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

La vella acàcia

A sota d'un garrofer, els insectes són translúcids a contrallum:
escates voladores entre un fullam retallat com puntes de coixí.
Sentors primitives embafen l'aire: taronges podrint-se al ras;
un corral d'ovelles pròxim. Una brisa resolta tempera les hores
feixugues del migdia. A dintre meu, el silenci rosega com un cuc.
El silenci de l'impossible, que empaita com una amenaça. En un
rectangle incandescent del mateix camp visual, una acàcia s'hi
dreça, tronc espellofat, noble com una antiga deessa blanca.
Més enllà, els tarongers desprenen una aroma calenta d'intimitats
de tocador. Els embolcalla un zumzeig elèctric d'abelles. 
Incontestable, aquest abril esplèndid. Indiferent, per sort, a la

nostra basarda. 

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Pleniluni

Entre les mans em creixia el seu rostre.
I fou la meua pau
sentir que ser mortals és la presència
atzarosa de dues galtes tèbies
en pleniluni d'un instant
submergit als palmells.




Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Verger

Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.

Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997

Premi de Poesia Marià Manent 1997 de Premià de Dalt

De lluna encesos

De lluna encesos,
els cirerers en flor
fan serenata.

De Serenata al clar de lluna, 6

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

de pedra

de pedra. dies de
pedra. dies
de pedra.
dies de pedra que

de vegades s'enlairen

amb el vol
bonhomiós
dels teuladins.

                            sine die, 1

Maria Josep Escrivà, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 13

Sempre és tard

                     i totes les peülles meves guarnides, en allò
                     que jo era: una dona travessant la claredat
                     del silenci de mi mateixa i la meva ruta.
                                           VERONIKA PAULICS

Al seu costat,
triomf fora del temps,
roman encara aquella
que ara marxa.

I perquè sempre és tard,
única-
ment ser
en el no
els empara.

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

    

Me'n vaig prenyada

Me'n vaig prenyada
de llum
            —tu
m'ho digueres una vegada—.

Prenyada de sols
i de mar.
               Cercant
un racó on estimar
                               també
la cara fosca de les coses.



Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Si dic el teu nom allargassat

Si dic el teu nom allargassat,
em recorde d'un poble amb perfum
de salnitre vell
i d'un ramat de barques de bou
tancant amb pany i clau les vesprades.

Si alguna vegada et mire als ulls,
m'hi trobe dos camins que m'oferixen
remor de llunes
i esbart de dolces paraules.



Els camins dels teus ulls, I


Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Pròleg: Francesc Calafat

Darrere d'una tassa de cafè

Darrere d'una tassa de cafè,
enmig d'un hort rosat de mandarines,
a l'ombra volandera
d'un núvol de llençols,
damunt de l'eco immòbil
de les cordes d'un llagut: caminar,
caminar, que és sobreviure l'enyor.



Maria Josep Escrivà


de DONES (in)VISIBLES. 7 INSTANTÀNIES

Trobaràs totes les instantànies a,

Reduccions : revista de poesia. Juliol 2010. Núm. 97. P. 30-36

Poema d'un sol mot

Vesprada al bosc.
Entre branques, la llum
pinta clarianes d'un groc de febra.
Els amics busquen bolets on a mi
se'm revelen poemes
d'un únic mot: uns arbustos atàvics
de galzeran.



Per a Mercè Lloret i Enric Cerver;
Castell de Commarque,
Las Eisiás de Taiac, Aquitània



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016
Nota sobre l'autora: Manuel Forcano

Tren

Tot groc. De tan madures, les marjals

s'inflamen sota el sol. I està esgotat
el cereal, del llarg estiu de palla.
Marjals d'arròs com mars eixuts que passen
i no passa res més. El groc, terra madura.

M'és atorgada la sort d'admirar, quan enllà
de la finestra passa tot i jo
només espere a dins de cada cosa.
De l'arrossar que espera una altra sega.
De les garses que esperen el viatge.
De les sèquies que esperen
esquarterades la pluja.

M'és atorgada la sort d'admirar.

Només un home es redreça, voltat
d'espigues, perquè sent que la tardor
per fi li entra per les mans. Les mans,
precursores del gra que en els ulls s'acompleix.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Temps de corcons

                                         (A tots els meus avis,
                                     que encara viuen en mi)



Era una vesprada molt pareguda a aquesta,
una vesprada de pluja en una casa tan vella
com els teus avis que l'habiten.

(Ara l'herbatge xucla
els darrers signes de vida
                                         —o de mort—
i les sargantanes es passegen,
tipes de sol i silenci,
per on molt abans hi hagué
el corral de gallines i després
un jardí de roses i de cales de seda.)

Encara arrepleguen serradura
com aleshores unes altres mans
més velles
—gelades com les teues,
transparents com les teues. Tots
ho diuen, llargues, se les ha dei-
xades ací i són teues—.

I té l'endús per escampar-la
als peus de les parets per on
s'esmuny groga
la pluja.

I encara rieu i canteu
amb els pallassos grisos de la televisió
i mengeu bosses plenes de llepolies
i feu olor de sabó i de brillantina
de trossa, com el pilotet d'argent
enrotllat al clatell secular de l'àvia.
I pengen encara del sostre,
com d'un esquelet d'ossos de fusta,
estalactites de sol amb cabells
arreplegats de pellofa.

Serradura escampada pertot arreu,
eixugant l'aigua que davalla del cel
per camins de calç assedegada.
Aroma a pluja vella,
a vesprades tèbies difuminades
en l'obagor.
Rialles en un televisor en blanc i negre.
Infantesa desfeta a les mans
com un grapat de serradura:
pluja o pols groga
que el temps rovella...



De: Temps de corcons




Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Bodegó de lletres

Alfabètic univers
en vas que vessa:
mots o mons entrellaçats
com rimes d'un poema,
o com sols en galàxies
de xinglots de raïm.

Com plàtera d'anguiles
damunt la taula:
natura viva,
orgànic alfabet,
celler de lletres
efervescents.


Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Comentari: Manuel Forcano

Solstici d'estiu amb superlluna a Capricorn

Germans de mans,
germans de cames, d'ulls,
germans de plors
i d'himnes proclamats amb mil dolçaines,
li hem dansat l'última festa.

Una garsa l'ha arravatat a l'alba,
com si furtara al vol, caprici pur,
una joia brillant. I l'hem buscat
encara, al vespre, entre els indicis d'arbres
reviscolats sobre la vella cendra.
Però avui, just avui, els hem trobat
negres com mai.

Quan, vet ací que sense previ avís,
ennoblint la serra amarga amb un rotund punt
final, ha brollat, incommensurable, la lluna
i·luminant les penes dels mortals.


A la memòria de Miquel Ruiz Gracia,
versador i dolçainer,23 de juny de 2013 - febrer de 2014



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Comentari: Manuel Forcano