No vull minuts, ni mesos,
ni tan sols demano anys.
En tinc prou amb una eternitat
que em deixi empremta en el buit de la mà,
l'espai d'on me l'han retallada.
Els entredits, bengales al vent
perquè em pugueu trobar.
Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010
Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.
Es recullen amb les mans,
es guarden amb la mirada,
minúsculs grans de sorra.
Les atrapem amb la llum,
enlluenten la foscor
efímeres com les flors.
Algunes amb embolcall,
altres subjectes al vent,
atrapades a l'espill,
reflectides a l'espai.
——————————
LAS PEQUEÑAS COSAS
Se recogen con las manos
se guardan en la mirada
minúsculos granos de arena.
Se atrapan con la luz,
iluminan la oscuridad
efímeras como flores.
Algunas envueltas,
otras sujetas al viento,
atrapadas en el espejo,
reflejadas en el espacio.
——————————
LES PETITES CHOSES
On les cueille à la main,
on les garde au regard,
petits grains de sable.
Attrapées à la lumière,
elles fourbissent l'obscurité
telles des fleurs éphémères.
Quelques unes enveloppées,
d'autres au gré du vent.
attrapées dans le miroir,
réflétées dans l'espace.
——————————
THE LITTLE THINGS
We take them in our hands
and hold them in our gaze
like tiny grains of sand.
We catch them in the light
and they brighten the darkness,
ephemeral as flowers.
Some are wrapped like gifts,
others are blown in the wind,
trapped in the mirror,
reflected in space.
——————————
Mireia Farriol. Estimats anònims. 2023
Pròleg de Francesc Parcerisas
Traducció:
Mireia Farriol, castellano
Sílvia Farriol, français
Jacqueline Minett, english
mal moment perquè m'arribis, gitanet,
amb el sol a la mirada
i les mans plenes de vent fresc,
amb la cort de precipicis
que m'assalten quan te veig;
mal moment per la bugada
si ja tinc el cossi ple;
mal moment perquè me miris
si em fa por de dar-te res,
que te'n dono una micona
i la lluna ja em fa el ple...
barcelona, setembre del 7
Maria Cabrera i Callís. La matinada clara. 2009
Il·lustracions de Maria Alcaraz i Frasquet
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Quan estic sola,
em sento acompanyada
de tantes coses!
No hi ha paraules
de vent, de mar, de flaires...
Però les sento.
De: Haikus, III Personals
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Entra en el joc ja vell del laberint
on tants de cors humans cerquen sortida,
i escolta els esgarips de por per la incertesa.
Tu pots encara assenyalar amb el dit
una finestra oberta a l'horitzó,
on veles blanques es lliuren al vent.
Tu pots demostrar que és el verb que salva
l'home, que el redimeix, no de pecats,
sinó de solituds.
Quima Jaume, dins el llibre:
Tres poetes de Cadaqués : Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. 2019
Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba
Il·lustracions de Jordi Pagès
Tu, que pots recórrer
el món dins la pantalla,
dir amb exactitud
quin és el to del blau
de la Praia do Sono, a Paraty,
si ja ha arribat l'estiu a la Camarga,
com mou lleugerament les oliveres
el vent a Astypalea,
penses sovint en l'àvia,
que tot i néixer a una illa
mai no es va banyar al mar.
Mira, voldries dir-li ara,
hem escurçat distàncies
però seguim igual:
tenim a tocar l'aigua
i no ens sabem mullar.
Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020
Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019)
... and thou no breath at all?
Thou'lt come no more,
Never, never, never, never, never!
W. SHAKESPEARE
Ens mires ara,
des del tel dels teus ulls
—tu mateix lluny de tu—,
qui sap si per donar-nos
encara un argument,
una ombra de consol
amb què puguem entendre
que el teu alè ja és u amb el vent,
que mai no tornaràs,
mai més, mai més,
i les parets, els gestos,
ressonen tots de tu.
Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016
Agost, somniador, vora una barca,
damunt la sorra va quedar-se adormit;
el seu pit nu, pel sol ben embrunit;
el seu front jove, lleu arruga marca.
Com tendre adolescent a qui la Parca,
amb mà indiferent hagués ferit,
reposa, i vora el mar ensopit
la platja rossa el seu son emmarca.
La xarxa al timó enrosca el vent;
ben poc a poc es va tornant d'argent
l'aigua transparent, tan cristal·lina.
La blanca casa que, vora la mata
de figues mores, cap a la mar s'inclina
dorm al bressar de l'onada marina.
Nora Leivar. Resplendors i ombres. 2003
Aquest poema es troba també a:
Tenim, sense ni moure'ns del seient,
mar i muntanya junts. Sota el tendal,
sentim l'amable olor dels pins, i el vent
ens porta el gust de l'aigua i de la sal.
I per si això fos poc, al paladar,
amb un doll generós d'intensitats,
mar i muntanya ens volen regalar
presents constants, com a les deïtats.
De: Retalls de sastre
Salvador Oliva. Poesies reunides. 2022
Vent que mous branques
unglejades pel sol
mai no t'he vist.
Maig lluminós,
oliverar de plata
i els brots dels ceps!
Eudald Puig, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
A trenc d'alba ve l'aurella
orfe de mapes, revinclada
i embaumada de terraprims,
a estirar-se en sol silenci
per l'aigua blanca de l'estany.
Dempeus travertins i xalions
van aglevant les dotze deus
per sotafer el fet de càntics i lloances.
Acosteu-vos i estireu-vos boca aigua,
que sentireu lleu l'esperit del vent,
l'ànima d'aquest primer matí.
Jordi Colomer. L'estany utòpic. 2008
XXVIII Premis Literaris de Calldetenes,
Premi Jacint Verdaguer, 2008
Conté una cita de J.N. Santaeulàlia:
Tota la tarda,
el cel, sobre l'estany,
s'emprova núvols.
L'aigua s'aquieta
als mosaics bizantins.
Esmola segles,
intima fosques...
i va llepant-se llagues
de sal i vent.
En la ferida
és on la pell estova
els ulls, la llàgrima.
Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022
Fotografies de l'autora
Pròleg de Lluís Lucero Comas
Com un fruit del silenci
amb ales de solitud,
com planta pionera
he arribat a aquesta illa blanca.
Quantes bufades de vent!
Quantes tempestes!
Cerco el riu de l'oblit
on ploren els salzes,
el cant de l'aigua,
un hàbitat nou
sense contaminants a l'aire.
—————————————
Hábitat nuevo
Como fruto del silencio
con alas de soledad,
como planta pionera
he llegado a esta isla blanca.
¡Cuántos golpes de viento!
¡Cuántas tormentas!
Busco el río del olvido
donde lloran los sauces,
el canto del agua,
un hàbitat nuevo
en el aire sin contaminantes.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.
Pròleg de M. Àngels Anglada.
Una tassa mig buida, el llit desfet,
un llibre obert damunt el comodí.
Les finestres enlairen draps d'adeu.
El vent tanca les cambres del matí.
El buit ressona encara pels racons.
Les fulles ja cobreixen el camí.
Avui m'ho prendré amb calma, un poc de música,
quatre passes tornant de cap a mi.
Nicolau Dols. Feliç. 2020
Pròleg de Jordi Llavina.
Epíleg de Biel Mesquida.
"...i somnies enmig de la
ferrenya sopor..."
Carles Riba. Versions de Hölderlin
És bo sentir del vent, les flautes mortes,
l'estrofa blaumarí del dia opac,
tocar sense tocar les mans de l'aigua
que polsen rera els vidres, veus i cants.
És bo sentir l'oreig i el sol de l'ombra
i el vers que torna als dits ple de colors
i porta en el palmell de l'harmonia
la branca d'olivera feta mots.
És bo sentir del lluny, el so i l'aroma
de tot el que em sublima i he volgut,
i entendre que la vida és un oracle
i em diu el que no veuen els meus ulls.
I et penso, amor... I m'omples la memòria
de tot el que no oblida el meu oblit.
Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997
El sol la solca,
s'hi abismen els estels,
s'hi esbrava el vent,
els núvols l'assaonen.
Li és llast la terra, i àncora segura,
i mirall remorós el mar. De nits
l'argenta una lluna fecunda.
(El torrent de paraules
que adés brollava i ara s'extingeix
no la diu pas, ni la macula.)
Profusa però sempre per perfer,
impertèrrita i fèrtil,
generosa sense heure'n esment,
és la pastura del temps, l'etern retorn
del present, la matèria i la ment,
la matriu pura:
l'alè dolcíssim
del sentit que genera
el silenci que insufla.
Jordi Mas. Brida. 2019
Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.
M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;
i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
- si vindrà, si no vindrà.-
A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar!
I els papers treus de la taula
i me'ls llances a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!
Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.
Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Vens a casa cada dia
i entres sense tustar.
Clementina Arderiu. 1938
Pròleg de Maurici Serrahima.
Retrat de Clementina Arderiu per Francesc Domingo.
L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?
Miquel Martí i Pol, dins,
50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008
A cura de Jaume Subirana
Pròleg de Salvador Cardús
