La portada d'un poemari bestseller

No reconec de sobte
l'habitació del meu apartament,
com si els ulls foren pols
com si les enquadernacions
retines blanes.
Recorde haver escrit portat per sentiments.
Fa temps escric un llibre de poemes
com una bossa de la compra
sense cap misteri.
És un llibre de passeig
un passeig de pobres, al moll
del grau de Gandia i potser
acompanyat
agafat de la mà
d'un xica jove amb la poreta
tendra de ser
per sempre vella
en el futur que és cert i es pot llegir
en la portada d'un bestseller o darrere
d'un cotxe que Ell s'acaba de comprar.
No puc dir que haja sigut feliç
fent aquest ofici d'estiu
que és escriure, voluntàriament
i sense autocompassió
versos en hivern
un hivern interminable.
Em sent gros
em sent gros com el vent,
el vent que té
colesterol,
el vent que morirà
també.
He creuat el paradís
sense escriure
cap poema.
Estic molt cansat
i la companyia de les claus
i de les aus
queda dins l'idioma.
Que estrany.

De: L'únic que em queda. Avalon

Joan Deusa. Camelot o la poesia social. 2020

Premi Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira

De parella amb el vent

De tots els camins en podem treure
alliçonament. Però des del cim
d'una muntanya es fa difícil
de reconèixer les fronteres.
I continuo escrivint; no tinc temps per perdre.

Joan Brossa. Sumari astral i altres poemes. 1999

Mare

                              A la meva mare

Parla'm de la vellesa, mare;
de com admetre la caducitat del iogurt;
del glaucoma insistent
que m'entela les venes i l'ossada;
o del mal vent
que encara trigarà
i ja m'esguerra l'aquarel·la
dels paisatges de sol.

Em tremola l'esguard, mare,
emmirallat als teus cabells de fil.

Lali Ribera. Temp(teig)s. 2014

Pròleg d'Oriol Izquierdo.

A un cavallet

El cel és fet de satalies blaves,
travessen l'aire campanetes d'or.
Les lletanies planen
damunt dels prats com fumerol dormit.
El món naixia amb tu, plançó de Núria,
solemne i alhora tendre,
en el centre mateix d'aquest espai
i hi ha un moment de dolç atur unànime,
com quan l'heroi inerme s'insinua,
l'heroi tan desitjat.
Alça't, cavall, aspres galops t'esperen,
no hi ha crinera sense vent.
Que l'or de la carlina
no et sia bona paga mai
i el gorg esborradís no t'assaciï,
fidel per sempre al cel de ta naixença.

Tomàs Garcés i Miravet

Es troba en el llibre:

Vall de Núria : paisatges i poetes. 2012

Edició a cura de Miquel Sitjar i Serra.

I també en el Llibre de la Mare de Déu de Núria. 1950

El vent i el pi

El vent i el pi
s'emplenen l'un de l'altre,
vora el camí.

De: Hivern

Temps de haikus. 2022

Text: J.N. Santaeulàlia
Il·lustracions: Luciano Lozano

26 d'abril

El vent
passeja pels carrers
l'alegria dels nens
i un aroma dolç
de flors invisibles.

Aquesta alegria
té els colors
de l'arc de Sant Martí
però enyoro
el blanc del silenci
que m'ha calat
portes endins
i ara es difumina.

Noemí Morral. Portes endins . 59 vinyetes poètiques del 2020. 2021

Dedicatòria: A tots els herois i heroïnes anònims de la pandèmia de la COVID-19.

De: Breu cronologia, Portes endins. 26 d'abril. Entra en vigor la reivindicada sortida de nens al carrer, després de sis setmanes de confinament, i només per passejar.

Pluja en el jardí de l'Ateneu

Breus vermellors subtils en llamp.
Cercles menuts de verd i blanc.
Corbes gracioses de l'herbam,
ajupides en el quadrat.

Una pedra, al mig, posa argents
i ploms en lluita.
                           I, damunt tot,
vellut i negre de palmeres
mai no agitades per cap vent.
                         
                           Barcelona, 1933

—————————————

Pluie sur la jardin de l'Ateneu (*)

Rouges brefs et subtils dans un éclair.
Tout petits cercles de vert et de blanc.
Courbes gracieuses des herbes,
inclinées sur le carré.

Une pierre, au milieu, fait que s'affrontent
argents et plombs.
                              Et au-dessus de tout cela,
velours et noirs de palmiers
que jamais aucun vent n'agite.

                             Barcelona, 1933

De: Nou poemes : Neuf poèmes, IX.

(*) Institution culturelle fondée à Barcelone en 1860
et dont le rayonnement est inséparable de la culture
catalane moderne (NdT).

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Poésies = poesies. 2002

Introduction = Introducció: Joan Mas i Vives.
Traduction française: Renné Sallaberry.

Text bilingüe: català-francès.

El poema

El poema em portarà en el temps
Quan jo ja no seré l'habitació del temps
I passaré tota sola
Entre les mans de qui llegeix

El poema algú el dirà
A les messes

El seu pas es confondrà
Amb la remor del mar amb el passar del vent

El poema habitarà
L'espai més concret i més atent

En l'aire clar de les tardes transparents
Les seves síl·labes rodones

(Oh antigues oh llargues
Eternes tardes llises)

Encara que jo mori el poema trobarà
Una platja on trencar les seves ones

I entre quatre parets denses
De fonda i devorada solitud
Algú el seu propi ésser confondrà
Amb el poema en el temps

—————————————

O Poema

O poema me levará no tempo
Quando eu nãö for a habitação do tempo
E passarei sozinha
Entre as mãos de quem lê

O poema alguém o dirà
Às searas

Sua passagem se confundirà
Com o rumor do mar com o passar do vento

O poema habitarà
O espaço mais concreto e mais atento

No ar claro nas tardes transparentes
Suas sílabas redondas

(Ó antigas ó longas
Eternas tardes lisas)

Mesmo que eu morra o poema encontrará
Uma praia onde quebrar as suas ondas

E entre quatro paredes densas
De funda e devorada solidão
Alguém seu próprio ser confundirá
Com o poema no tempo

De: A Estrela - L'estrella

Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020

Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.

Epíleg de Rui Lage.

Soroll

¿Has vist,
Berta,
com voleien
         les fulles?
El vent
de tardor
els dona
            ales
i les allunya.
Però
        nosaltres
juguem
a atrapar-les
  i fan cre-crec
sota les sabates.
Quin joc més divertit!
Sembla que caminem
           sobre un llit
                    de galetes torrades!

Lola Casas. Verd. 2008

Il·lustracions: Agustín Comotto

Els fonaments del Carmel

I

A l'abisme immediat
les grues esfondren
retrats passats pel temps.

 A la incertesa del futur,
no li calen explosions
que enfonsin esglais
en un sol crit.

XX

El dolor ens fa madurs davant la gent
i petits davant el món.

XXI

He sortit a passejar, de fosc.
El vent. La pols. Cap rastre.
Petjades desproveïdes
del calçat que t'estreny més enllà
de la frontera.

 Des de l'església, la vista del mar. Dellà.
Llimonera en un pati, portal esbalandrat.
Escales que no em baixen al passat
quan jugaves a ser gran. Veure't
construint records.

 He sortit a buscar fal·làcies.
Tu i la solitud
d'aquest passeig.

Irene Tarrés i Canimas. I si ens enfonsem?. 2005

Premi Amadeu Oller 2005

Llegat

Et llego el meu viatge d'aeroplà
per rutes trefilades en els núvols,
els llargs silencis d'ombra
quan es vessa el migdia
i el vent s'adorm sobre les ales,
el repic del crepuscle
arrenglerat a les pales de l'hèlix
que esberlen l'aire espès.

Et llego el vol d'unes paraules
per l'espai sideral,
el batec esmolat dels sons,
                                           la música
escrita a la ferida de la veu.

Tens llum als dits,
vent estel·lar als peus de marbre.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

A port

Tot ha tornat a port. La nit
vessa a les mans murmuris d'aigua.
El globus és un mai immens
i un iceberg a la deriva.

La bellesa del que és i del que ha estat
és, malgrat tot, part del miratge.
La misèria del res i del ningú
fa contrapès a l'esperança.

Quan la tardor ja no s'escrigui amb fulles mortes,
a l'illa, el vent farà brotar plantes exòtiques.

De: VII. Des del retorn

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller 1989

Si podia donar-te

Si podia donar-te et donaria
quatre potes ben sòlides —quatre—
per trepitjar la terra que trepitges:
l'una de vent, l'altra feta esperances
i dos peus d'elefant per a l'angúnia
que porta el vent de dalt.

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

Tornada

Cel i mar
               cel i mar
i la costa plomosa de Garraf
el camp i la muntanya com l'abraç de la mar
—qui deixava Castella no hi voldria tornar

el garcés Montjuïc
i el Port gonflat de pals
atxes de vent —rendits a la ciutat
qui té una Rambla amb cor
                                           amb flam
                                                         i amb sang

un Estadi batent per Camp de Març
amb llançadors del disc

mil sagetes al vent que clamen llibertat

De: Les conspiracions (1922)

Joan Salvat-Papasseit. Poemes de mar. 2006

Obres d'art cedides pels hereus a l'Autoritat Portuària de Barcelona per a aquesta edició.

Disc sonor que conté una selecció dels poemes musicats per Ovidi Montllor.

Presentació de Joaquim Coello i Miquel Pueyo.

Introducció d'Isidor Cònsul.

Epíleg de Josep Pla.

Hàbitat nou

Com un fruit del silenci
amb ales de solitud,
com planta pionera
he arribat a aquesta illa blanca.
Quantes bufades de vent!
Quantes tempestes!

Cerco el riu de l'oblit
on ploren els salzes,
el cant de l'aigua,
un hàbitat nou
sense contaminants a l'aire.

———————————

Hábitat nuevo

Como fruto del silencio
con alas de soledad,
como planta pionera
he llegado a esta isla blanca.
¡Cuántos golpes de viento!
¡Cuántas tormentas!

Buso el río del olvido
donde lloran los sauces,
el canto del agua,
un hábitat nuevo
en el aire sin contaminantes.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Torna el confiar

Quan l'ànima que brega trontolla defallida
i l'esperança incerta per trist camí se'n va,
l'estrella que assenyala els camins de la vida,
la seva llum em dona i em torna el confiar.

I regna dins del cor l'estrella beneïda;
els seus raigs vivifiquen l'esperit fatigat
i donen vigor nova a l'ànima marcida.
L'aspror de melangia gotim d'or s'ha tornat.

Gotim d'or, endurança. Miracle de la pensa!
L'enyor ensorra l'ànim i l'ànim es defensa.
I el trist esguard ombrívol s'aixeca al firmament.

I torno, torno encara assegut a la prada
a compondre l'estrofa que, olorosa i alada,
es confon amb la rosa i amb el brogit del vent.

Antoni Caballé. L'absència i els camins. 1985

Il·lustracions de Rosa Galceran.

Pròleg d'Albert Manent.

Vent de nit

Han callat les cançons i els borratxos.
Que, ben d'hora, demà, cal llevar-se.
Mor la llum a les isbes. I els nanos
de la festa retornen a casa.

Corre el vent, desbocat, i a tots mostra
un mateix caminet d'herbes altes,
tant per ell com per tota la colla,
per on torna d'aquella vetllada.

I travessa la porta capcot.
No li agraden les gresques nocturnes.
Ara vol fer les paus amb el món
i s'embranca amb la nit en disputes.

Són davant del jardí i de la cleda.
Discuteixen, tots dos, i no paren.
Les disputes, atents, les segueixen,
apinyats al carrer, rengles d'arbres.

1957

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Com boll

Com boll que vola arreu quan és el temps de batre
els ventadors van bressant els ventalls i el vent fa el que li toca
i allà hi ha una dea que destria el gra i la volva
mentre una pols fina i blanca ho cobreix tot

—————————————————————

Like chaff flying everywhere at threshing time
The winnowers waft their fans and the wind does its work
And a goddess is there picking the grain from its husk
While a fine white dust covers everything

Alice Oswald. Memorial : una excavació de la Ilíada. 2011

Traducció de Jaume Coll Mariné

Setzè Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Finlàndia

Caure,
sense piquet,
al llac congelat
mentre sona el vent metall
i la percussió de Finlàndia.
Anar palpant el sostre de gel
per trobar l'esquerda
però escollir el recorregut
contrari a la sortida.
Mort que em rifo entre
la congelació i l'ofegament.

Acompanyament: Jean Sibelius, Finlàndia.

Laia Carbonell. Finlàndia : poesia amb acompanyament. 2015

Premi Amadeu Oller 2015

Conté comentaris dels membres del jurat.

Retall

No vull minuts, ni mesos,
ni tan sols demano anys.
En tinc prou amb una eternitat
que em deixi empremta en el buit de la mà,
l'espai d'on me l'han retallada.

Els entredits, bengales al vent
perquè em pugueu trobar.

Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.