Amic

Quan et miro,
xiprer,
i et sento
ric de mirades, de penes,
de tristeses, de joies
confinades sota el silenci verd
o la fredor, o els braços
de branques que s'assequen,
et tinc per un amic
que sap molt de la vida.

De: I. Papers privats. La febre freda.

Es troba en el llibre:

Narcís Comadira. Formes de l'ombra : poesia 1966-2002. 2002

Empúries

  Xiprers d'Empúries.
Altes i obscures flames
     de la memòria.

Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020

Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.

A la mesura de les teues coses

A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena—
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.

Teresa Pascual 

Veu i poema:  Lyric-line: listen to the poet

De la meua finestra estant

Ha tornat, el xut
al meu ampit.
En redó ens mirem a manera de compenetració.
És el mateix que a l'encalç de l'oreneta
fueteja el fullatge del xiprer.
Tot un estol fugint-ne en estampida.

Que innocentment
la vida s'obre camí amb la mort
i viceversa.

M. Dolors Coll Magrí. De mineral. 2022

L'àlber

Com una sageta platejada
que apunta al cel,
com el xiprer altiu
com el llamp i la fe;
concretant a cops de vent la seva força,
acaronant la llum que l'acompanya,
l'àlber es fa presència
exacta
dins les hores buides del meu temps.

Neus Corominas i Vilardell. L'àlber i els camins; el meu llac, El meu poble; Roses negres. 1977

L'oblit

L'oblit és un vent calm
que encalma l'horabaixa al pla
entre xiprers i vinyes
és una vasta veu
que clama per les roses
on són les roses diu
d'antany
les que mai no van poder ser
les que no collí cap mà
i el vent espargí
on els vincles aferrats terra endins
amb ternals arrencats
on les roses?

Josefa Contijoch. Congesta. 2007

Justament aquí

Cau una pluja fina que va amarant la terra
però si fes bo o si nevés els xiprers
en renglera serien aquí mateix, guerrers
morals de l'endurança que traginen les ombres
pel llom dels turons, ceps i oliveres clavats
a terra, en formació també, aquelles coses
que cada cop que es veuen recorden la primera
vegada i, justament aquí, fan companyia
als morts que vagaregen amb una flama als llavis.

Al mar les siluetes de vaixells que avançaven
amb veles i rems, àmfores que reposen al fons,
i, en l'aire del matí, la cristal·lització
d'allò que hem acabat sent, misteriosa, fosca
i massa delicada com perquè no s'esberli.
Diguem vinyes i olives, diguem llànties i flama,
només quatre paraules i ja estarem salvats.
Ara els núvols s'aguanten a les branques dels arbres
d'on regalimen gotes i l'aire és ple de llums.

Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia

El xiprer de casa

Altiu, com una embranzida inacabable,
allargassat fins a l'esgotament,
plantat en un jardí ombriu,
ets l'arbre que ens ha honorat
amb la seva companyia
durant el llarg pelegrinatge
de somni i solitud.
Cap neguit no pot trencar
la teva poderosa persistència i,
d'una en una, les teves branques són esglaons
que van vers el cel infinit.
Ets el temple orgullós que acull l'amic
quan, perdut, arriba a l'illa de la nostra casa.
Quan el vent de mestral xiula embogit,
dones caliu a les aus dins del teu brancatge
i atorgues vida a qui la demana.
El teu destí és fet de lluna, sol, núvols, i
de tremolor de vent.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

Els nostres pins

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, o pi de la carena,
dolç monument de l'horitzó;
salut, marina visió,
o pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t'excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que ets conhort de nostres passes,
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t'estiregasses,
per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida,
que sents al cant dels reguerols:
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d'esquirols;

pi esborrifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu:
pi sospirant, cenyit de l'heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu la font, a dalt un niu!

Amic suau, d'aspres cabells!
com savi antic dones consells,
i sumptuós com un califa,
et fas tot l'any una catifa
de tos mateixos pels vermells.

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és tal rel, com nostra fe.

Josep Carner. Poesies. 1991

Il.: Francesc Artigau

Primera reflexió

Lluny de les arrels dels xiprers
viure no és la pregunta.
M'he vist d'aigua i el matí l'he vist de sorra.
Massa cops m'ha calgut una resposta
com per creure que podia entrevistar la vida.
De la realitat, n'he trobat succedanis,
veritats tan fràgils que les he pogut entendre;
fràgils com jo.

Teresa Colom. Elegies del final conegut. 2005

Pr.: Marcel Fité

Estimo els arbres

ESTIMO ELS arbres generosos del bosc quiet
després del lent batec dels dies fràgils,
quan hem perdut cabanes i fogueres.
En núvols de ningú m'he construït
l'espai tan reduït de les quimeres
i els arbres de la ment em xiuxiuegen,
branques al vent de totes les mancances.
Els vells somnis, ocells que se m'escapen
dels arbres despullats quan ve l'hivern.
M'he emmirallat en versos poderosos,
altres indrets m'han modelat paisatges:
mil alfabets a canvi d'una imatge.
Soc solitària com el xiprer
que guarda casa i terra en el silenci,
vinclant-se en la negror de la nit quieta.
Com ell emmarco els camps madurs d'estiu
          i amago vells secrets
          entre les fulles negres.

Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019

Tr. al castellano: Rodolfo Häsler

A un matemàtic

ーOh el savi matemàtic d'ascètica figura,
de barba i de cabells solemnement nevats,
sumit en l'antigor de negra vestidura,
fruint la indiferència dels dies emboirats!

Les demostracions i regles assolides
han ordenat sa vida com un raonament;
de tant estudiar les lleis indefinides
la seva veu austera s'apaga sordament.

Sos arbres predilectes són els cònics xiprers,
li plauen les simètriques plantades dels carrers
i, com un pla sens fites, la mar negra i calmada.

El cap tot ple de xifres, quan surt les clares nits,
guaita, profundament, la volta constel·lada
com una gran pissarra de càlculs infinits.



Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer, 1946. 2a ed.

Ex. 138 signat per l'autor

posat sota el clap de sol

V

posat sota el clap de sol
entre els jocs regalima
immòbil tot ell
darrere els murs
on viuen els pins
i els xiprers

_______________

el verd
l'elegància
que voldria enunciar
perquè es mostri
l'immens fullatge
i l'aire entorn
l'hora encara
el blau continuat

_______________

és la veu d'un infant
és
no hi ha paraula
per allò que fa llum

passejo pels camins
que dibuixa la veu
entre els ruixats
de pluja fina

_______________

la tarda
al peu dels graons
el mateix infant
diu m'avorreixo
una mica de vent
passa per la glicina

li agradarà avorrir-se



Fragments de Les jardins, dins

Jean-Luc Sarré. La chambre, 1986, dins,


Barcelone - Marseille : un intercanvi de poesia contemporània, 2014

Tanka

En l'hora baixa
els meus xiprers s'esborren
cap a la fosca.

El fanal groc serà
un dels records del dia.




             Montornès, estiu del 1985



Josep Gomà. Cançons de Lleida i altres poemes : obra completa. 2013

Des de les Closes, II

Recorda sempre aquesta claror
de la tarda -assuavida
pel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos-
com la veus, ja enyorant-la, darrere els finestrals.

Recorda sempre aquesta claror
gràvida d'ocells quasi tots invisibles
fora d'una cardina que es gronxa
a la branca més alta del més alt xiprer.

Així la tarda del cor, abans resplendent,
és entelada d'ombres allargades
i d'aquest gris que em crida
el nom més estimat.
I també els ocells que em cantaven a dintre
s'encauen, errívols, i només
molt de tant en tant
un s'escapa, s'eleva del llac del silenci
i assaja una cançó des de la branca arrelada
en la llum de la fonda amorosa memòria.
`


Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Cançó de caminant

A punta d'alba me'n vaig,
l'estrella del dia em mena:
clara i blanca, pel damunt
de la mar i de la terra.
El peu trepitja amb delit
i el cor dins el pit batega.
Adeu, riera gentil,
l'estrella del dia em mena.

S'acosta el sol per llevant
i tots els estels apaga,
però en el cel del matí
una llum hi crema encara.
Els meus passos se n'hi van,
se me n'hi va la mirada.
Adeu, romaní del bosc,
no m'ajupiré a aplegar-te.

Damunt el roure i el pi
els ocells canten i volen.
La muntanya l'han vestit
els brucs i la farigola,
i les vinyes fan claror,
i el llargandaix s'hi retorça.
Lla baix, perduda i roent,
l'estrella del dia plora.

A punta d'alba me'n vaig,
el bastó per companyia.
Enrera deixo el xiprer,
enrera deixo la vinya.
Ni escolto el cant dels ocells,
ni la riera que llisca.
El meu cor vol abastar
l'estrella del dia.



Tomàs Garcés. Vint cançons i altres poemes. 1949

Pròleg de la 3a edició: Carles Riba.

Quan et miro

Quan et miro

xiprer, o pedra, o flor,

i et sento

ric de mirades, de penes,

de tristeses, de joies

confinades sota el silenci verd

o la fredor, o els braços

dels teus pètals que es marceixen,

et tinc per un amic

que sap molt de la vida.

Narcís Comadira, dins,

5 poetes de Girona. 1966

Encara viu en tu

Encara viu en tu: ¿la veus, aquella nena
que va deixar la casa i l'era i el jardí?
La seva mar reposa en els teus ulls
i encara llesca l'ona amb dits maldestres.
Els seus somnis pervenen fins a tu
i els il·lumina una rialla fresca.
Va dir ja fa uns quants anys mirant el vell xiprer:
La teva veu a l'alba tan feble i desesmada
m'arriba coratjosa quan s'obren els portals.
M'emporto el teu perfum, la teva llum de tarda
perquè al meu cos revisquin quan ja t'hagi oblidat.




M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

Torre de guaita

Que en terra ferma
es desvetlle la garsa;
que l'acotxe el xiprer.
Que s'estavelle,
corglaçada, la lluna.
Que siguen els fars
insomnes testimonis de la pena,
si en comptes de tulipes
entre l'arena creixen
sirenes naufragades.

VI

Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Empúries

El cel empal·lideix de tanta llum,
la mar va resseguint la sorra,
rere el verd dels xiprers
la terra bruna
i els vells cims escarits.

La serra desolada
esdevé una illa.

El dia s'alenteix
i el vent del temps amaina.

Carles Duarte. Maríntim, 2008