L'abisme em reconeix.
Els meus extrems el reconeixen.
Als marges del jo
hi guardo
els amants prohibits i la força
imantada que m'hi llança.
Realitats com coves sepultades.
Amoroses curacions.
Hi ha secrets que,
si fossin compartits,
serien miracles.
com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar en silenci discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un dia aquesta vida
així voldria jo una biografia
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024
Epíleg de Pol Guasch
Premi Carles Riba 2023
A la Júlia.
A l'alba, quan el teu plor
m'escapça el somni a punt de finir,
em pregunto què podrà retenir
aquell somriure que ens regales
quan corres fins els braços
que t'abracen i et reviuen,
què sostindrà l'emoció
—única, meravellosa—
de trobar exactament allò que volies
d'encaixar com un miracle
et teu cos petit voltat del meu.
Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023
"Existim en el miracle."
TXEMA MARTÍNEZ
Les nits que amaguen la lluna estenen un cobertor de records.
I jo furgava en la fosca amb el pal de la memòria en una solitud
de novembre. Regirava les seues aigües obagues i el fons dels
seus silencis.
Quan no em queda res a casa pense els dies que m'habitaven.
Escrivia sobre l'oratge d'oficina de huit a tres de la vesprada.
I d'aquella besada estranya cercant niu sota la taula. I dels llavis
que defugien la correcta disposició de la besada.
Llavors vas dir que jo anunciava la tendresa.
Les nits que amaguen la lluna em migren els desitjos en follia.
I passe notes manuscrites per sota dels vidres que colpeja la
tempesta. De vegades plou a l'oficina i s'hi mullen les hores
del dia. Ja no giraràs més l'esquena a l'home que caminava
aquell poema.
Sempre se'm queda tendra la mirada al forn dels teus afectes.
Josep Manel Vidal. L'endemà de totes les fosques : poemes per a Cloe, 2018
XXè Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2018
Pr.: Jordi Pàmias
Trenta anys no és cap comèdia, amics meus!
Una existència oferta als escenaris
no entén de bromes ni requestes lleus,
ans exigeix sacrificis diaris.
I és que no viuen només d'art, els homes.
I al capdavall, ¿les vostres grans conquestes
no poden ser models extraordinaris
per a alguns albardans d'aigües més somes?
Però trenta anys no han de ser tampoc cap drama.
Seria una tràgedia si el prosceni
de sobte restés buit. ¡Quin panorama
si no es pogués plagiar-hi el vostre geni!
Sense actors, tècnics o artistes de fama,
fórem només un consueta callat,
un mirall tèrbol, un fosc ciclorama,
un llambreig apagat del vostre esclat.
Més de trenta obres de mèrit i estima,
de Bordas i Molière, Wilde, Beaumarchais,
Orton i Lorca, Guimerà i Mishima,
de Filippo, Labiche, Valls i Olivé,
Pirandello, Eurípides, Mamet...
¡Teniu el dret a remembrar el prestigi
que vau sembrar al Teatre, a Les Muralles
o a la SUF! ¡Quin deliri, quin prodigi;
que pocs us poden amidar les talles!
Tanta excel·lència al llarg d'aquests trenta anys;
els banys de multituds i èxits fantàstics,
les lloances de públic i de crítica,
aplaudiments i articles encomiàstics,
no avalen ja una mítica grandesa?:
l'esperat premi, el merescut guardó
al somni, al treball i a la honradesa,
el trípode que enlaira el vostre do.
La nostra expectació, vells comediants,
no s'assadolla quan baixa el teló,
sinó que persisteix, després i abans,
als solcs dels ànims, com si un llaurador
hi hagués estès semences incessants
que anessin germinant als intermezzos:
el brot etern, les voluntats constants,
l'anhel honest, els singulars atrezzos.
Que heu convertit el temps entre obra i obra
en una excitació constant i crònica;
tan dolorosa, que la pausa ens sobra.
¿Per què s'entesta tant, la vida, histriònica,
a fer-nos part de la seva cruel dansa,
tot plantant-se entremig del vostre art
i de nostra gruada delectança?
Per molts anys, Grup de Teatre de Roses!
Que més que un Grup. sou una institució,
un recer mític d'illes fabuloses
un nou port rodi, real en la ficció,
que obra, any rere any, la màgia en l'espectacle,
l'art de robar de cada espectador
els sentiments més purs, com un miracle,
o l'alada emoció d'algun poema
que l'hàbit i el costum us facin batre.
¡Que seguiu sent molts anys el nostre emblema,
el bell segell, la dracma del teatre!
Roses, gener del 2012
Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps : poemes de circumstàncies 1991-2012. 2012
Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano
Fotografia de la coberta cedida per Joan Boix.
Soc un miracle de la natura
ningú m'atura
Soc una bèstia
soc la modèstia
Vinc amb els gossos
toco les plantes
soc com d'abantes
Just arribada
ja estic prenyada
Jo soc la forma
no passis ànsia
de la substància
No em cal cap mot
sé dir-ho tot
Enric Casasses, dins,
Palafolls paraules prenyades. 2008
Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi
Miracles. No moure muntanyes de lloc ni dir a cap figuera:
«Arranca't d'on ets!», però sí poder curar gent.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
 |
Llegeix i aprofita, observa i imita,
reflexiona i treballa, i ocupa't
del bé: conrea el teu tros d'existència
suant per als altres: fes-ho amb el seny!
Per tu hi ha llavor que arrela en la terra,
fruiter que remunta els marges del sol,
serena que arrauja el pit i l'esquena
i omple la vista amb miratges blavencs.
Anònim miracle encercla la vida:
calma sencera de viure sencer!
De: Noli me tangere, III, p. 32 Miquel Figueras i Vallès. L'escaire d'or. 1992
Pròleg: Pere Sànchez i Ferré
|
que es flaira arreu de l'univers, i el sustenta.
 |
Cercant estols de romaní,
la mà se'm feia ala ardida
volant pels boscos de la vida.
Josep Colet i Giralt
El romaní m'aroma l'esperança
florint-me brots de blau i la promesa
d'una callada i viva confiança
per tot un món de llum i verdor estesa.
Flaires de bosc, com ànima escampant-se,
fina sentor, perfum de saviesa
oberta a jorns de brises, per on dansa
la pau que neix de la naturalesa.
El bell entorn ofert m'omple el cistell
del pensament, talment màgic miracle
que em fa volar pel prat de l'horitzó.
En el meu cor, que ja se sent ocell,
la vida visc amb l'íntim espectacle
de la Natura feta llum i olor.
Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003
Pròleg: Josep Colet i Giralt
|
