Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris entendre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris entendre. Mostrar tots els missatges

02 de març 2024

Creixent

Impulsa un batec,
esclata, entén que vol créixer,
brollar, trobar potser un dia,
qui sap si llunyà o no,
allò que anomenen plenitud.
I es desplega, s'estira, es mostra,
aprèn a distingir l'ombra
que duu enganxada a l'esquena.
Badalla, sospira, s'eixampla,
fabrica teixits de somnis
i els enllaça als cabells i als dits.
Dansa, juga, s'enfada, riu.
I somriu, perquè se sap viva.



Fe Ferré i Ferraté. En clau de lluna. 2014

21 de febrer 2024

He somiat un poema bellíssim

He somiat un poema bellíssim, però no el recorde.
Sé que deia que l'amor com l'aigua d'un rierol que baixa.
Deia el dol, precís i mesurat, enfora sense dagues.
Em deia a mi, extreta de mil capes
mostrant una nuesa anímica
quasi pictòrica. I els altres,
els altres sedimentats als espais entre les línies,
on rau l'universal.

Era un poema més brodat que escrit,
i tenia l'olor d'haver plogut sobre pols vella.
En algun racó, una coral de poetes àrabs
entonaven síl·labes que no entenia,
però estimava.

L'esquelet del poema, fet de flors,
com el meu esquelet:
manifest de la tendresa
com la força més robusta de totes.

En despertar, al record
—que és com un regust de l'ànima—
n'ha quedat l'estela.
N'ha quedat la nostàlgia infantil
amb la qual he obert els ulls,
quan he notat el poema,
fent lliscar els meus cabells
dòcilment entre els seus dits.


Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia

23 de gener 2024

1940

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï matemàtiques?
Per què, diria. Que dos trossos de pa són més que un,
prou que ho notaràs.

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï francès?
Per què, diria. Aquesta nació s'ensorra.
Frega't el ventre amb la mà i queixa't,
que tothom t'entendrà.

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï història?
Per què, diria. Aprèn d'amagar el cap sota terra
i així potser sobreviuràs.

Sí, estudia matemàtiques, dic,
estudia francès, estudia història!


Bertolt Brecht.

Traducció de Feliu Formosa

dins el llibre,


A cura d'Antoni Tort Bardolet

18 de desembre 2023

Raig de sol

Fa temps que no tens pares,
ni tan sols et tens a tu,
sota aquest cel ferit de cendra.
Perdut com estàs,
dius paraules esbravades
que ningú no entén.
Ja no vols saber ni les raons
de la por ni les rialles.
L'oblit t'ha pres els ulls cansats,
i t'ha omplert les oïdes
d'ecos errants que s'amaguen
entre els ramells de les glicines.
De sobte, un raig de sol,
esmunyedís i pàl·lid
et sobresalta: somrius
amb la cara il·luminada del nadó
que, després de perduda,
retroba la mare.


Esperança Castell, del grup de poetes "7 de Cors"


Dins del llibre:


Trencadís. 2015

Pròleg: Francesc Parcerisas
Disseny de la coberta: Leonci Canals

27 d’octubre 2023

Ens mires ara

                ... and thou no breath at all?
                        Thou'lt come no more,
      Never, never, never, never, never!
                         W.  SHAKESPEARE


Ens mires ara,
des del tel dels teus ulls
—tu mateix lluny de tu—,
qui sap si per donar-nos
encara un argument,
una ombra de consol
amb què puguem entendre
que el teu alè ja és u amb el vent,
que mai no tornaràs,
mai més, mai més,
i les parets, els gestos,
ressonen tots de tu.



Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016

30 de setembre 2023

Rere les prestatgeries

Rere les prestatgeries
de la biblioteca de l'institut
vas començar a escoltar 
la poesia que et parlava.
No entenies el món,
ni t'entenia. Eres
d'un altre llenguatge.
A les nits fosques del pensament,
quan no saps on arraulir-te,
ni a on fer el niu
de la branca més alta,
recordes: quan el teu món
començava dins d'un llibre
i continuava a dintre teu,
els fulls blancs es giraven
i et vaig llegir, per primer cop.



Roser Domènech Oliva. Blanc és oblit. 2009

Premi Montflorit de Poesia 2009

21 de setembre 2023

En aquest carreró

En aquest carreró de les espècies
el cirenaic sol pensar en els profits
—dàtils de Síria, llavors d'Etiòpia, pebre de Damasc,
el nòlit que reclama al mercader de Jaffa...—
i en el sabater del mercat que posa el fill
a fer-li competència. Si no se li torça res,
d'aquí uns anys podria comprar al germà
el tros amb les oliveres. Està cansat
—i la cobdícia dels romans sempre l'emprenya.
Ara haurà de tornar a entrar els sacs que ha tret
fins al davant de les escales. Els soldats
no entenen res i la quitxalla aprofitarà
per pispar-li alguns grapats de panses o avellanes.
Només falta que el natzarè se li aturi
davant de la botiga. «Apa, noi, empeny amunt»,
li diu mentre l'ajuda. «No sé per què et fiques
en aquesta mena d'embolics». I desvia la mirada:
que ningú no toqués res de les cistelles,
que passi l'aldarull i tornin les dones
que li regategen el pes i el preu
i que no paren de fer bromes
sobre la muller jove que té a casa.
Deixa la creu i el reu cinc parades més amunt,
es refrega les mans al davantal,
sent els crits i els insults que van quedant enrere.
«L'únic que en traurà profit», pensa,
«és Herodes, o qualsevol cèsar
que avui omple la primera plana del diari».


Francesc Parcerisas. Seixanta-un poemes. 2014

24 d’abril 2023

El Conflent de maig

Al maig el Conflent és un mar tot verd.
És un mar fet d'herba i de rama nova;
cada any, en poc temps, el pla n'és cobert
i després l'onada assalta la roca.

En el regadiu la flor del pomer
mou del cap dels dits una airosa escuma,
quan ja, més avall, lluu el cirerer
el corall del fruit a sota la fulla.

El vaixell tot blanc del gran Canigó,
tota vela estesa, a punt de partença,
sembla esperar al port que el vent sigui bo
per trencar l'amarra i assajar la dansa.

Damunt d'aquell mar l'aire és tan lleuger,
que li cal uns prats per donar-li forma;
passejant-se mans al llarg de l'herbei,
s'ajau amb delícia en un clot de coma.

El Conflent de maig em fa el somni verd,
de capoll florit i de fulla tendra;
de la primavera hi duu tants secrets,
que només un faune el podria entendre.



Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

19 de gener 2023

empelt

       Il pensa qu'il en allait du monde des hommes comme
      de la botànique. À la fin, une espèce prenait les pas
      sur l'autre... 

                                                     Leïla SLIMANI


com un empelt / enraone amb les plantes
plançó secret / que escolta ple sa mare
amb solitud / amb la terra en saó

a mi em conec / en el reflex del verd

com més l'entenc / més llum i saviesa



Pasqual Mas. Geòrgiques. 2022

XVI Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira.

26 de novembre 2022

Codi genètic

Vam créixer
tot ajuntant
partícules en descomposició.

Ara entrellacem
les extremitats
per formar un ser múltiple.

Des del microscopi
veig com l'instint governa
el meu cos.

Acceptar que hi ha un ésser viu
creixent a dins d'un altre
és entendre que l'energia em pertany.



Anna Gual. Ameba. 2020

Il·lustracions de Gala Pont.

Epíleg de Caterina Riba.


Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019.

17 de setembre 2022

Mil·límetres

No passa res, no passa res.

Els camins no porten enlloc
però no és greu,

tampoc en sabem res del desert
i bé que hi anem i el fotografiem
i fem com qui el reconeix
                                      i l'entén.

Avui comença alguna cosa.

I sempre que comença alguna
cosa és perquè abans n'ha mort
una altra per deixar-li espai.




Anna Gual. L'Ésser solar. 2017

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Epíleg: Lluís Calvo

06 de juny 2022

De la mare

De la mare va beure la llet,
de la dona va menjar la carn,
dels fills va cremar el cervell,
per això no entén la seva soledat.
Casa seva beu la pluja,
la seva terra engoleix les pedres.
Continuarà sent el rei de la història que explica,
és el privilegi dels monstres d'aquí baix.


——————————————————


De sa maire beguèt lo lach,
De sa femma manjèt la carn,
De sos dròlles cremèt lo cervèl,
Pr'aquò compren pas sa solesa.
Son ostal bèu la pluèja,
Sa terra engolís las pèiras.
Demorarà lo rei de l'istòria que conta,
Es lo privilègi dels monstres d'aiçaval.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

04 de juny 2022

Paraules clares

D'un balcó a l'altre balcó
un lloro i una cotorra
al veïnat preguntaven
qui d'ells parlava millor.
Movien tal guirigall,
que el gos del veí de sota
va dreçar bé les orelles
per no perdre's cap detall.
Fou inútil l'interès;
lloro i cotorra cridaven
sense cap sentit, i el gos
no va entendre res de res.
Els va tallar amb un lladruc:
—Calleu, inútils xerraires!
No dient paraules clares,
parlar per parlar, fa ruc!



Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998

Il·lustracions de Glòria Garcia

10 d’abril 2022

ara que els llums

ara que
els llums resten encesos
i les revistes sobre la taula
ara que
la radio calla
i la pluja sona més fort
ara que
la teva veu és pura imaginació
i el dintre m'empeny


ara que tu ja no ets aquí
començo a entendre't



Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 45

21 de març 2022

Ràfegues

        "...i somnies enmig de la
                     ferrenya sopor...
"

               Carles Riba. Versions de Hölderlin


És bo sentir del vent, les flautes mortes,
l'estrofa blaumarí del dia opac,
tocar sense tocar les mans de l'aigua
que polsen rera els vidres, veus i cants.
És bo sentir l'oreig i el sol de l'ombra
i el vers que torna als dits ple de colors
i porta en el palmell de l'harmonia
la branca d'olivera feta mots.
És bo sentir del lluny, el so i l'aroma
de tot el que em sublima i he volgut,
i entendre que la vida és un oracle
i em diu el que no veuen els meus ulls.

I et penso, amor... I m'omples la memòria
de tot el que no oblida el meu oblit.



Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Pròleg de Jordi Llavina Murgadas

Finalista premi de poesia Màrius Torres, 1996

18 de gener 2022

Llegir mirades

Quan vingues necessitaré una alenada,
un tu amb mi, un jo amb tu.
Un dibuix als llavis
que descongestionen els ulls cansats,
els tancaré per a que m'interrogues nua
i puguen ser les teues mans
teles transparents per protegir-me.
Et respondré cada pregunta,
obriré la mirada
i entendràs com t'estime.
No buscaré la veu de les paraules,
tot resta escrit en el tacte
des de les mans als ulls.
Si no t'ho dic,
toca'm i perd el temps mirant-me,
toca't, soc una carícia als llavis,
i també espardenyes
                      brutes i cansades.



Lorena Cayuela, dins.

14 de gener 2022

Si pogués

Si pogués arrencar
d'aquest món el dolor
en faria encenalls i
cremaria per sempre,
cortina de boira i fum.

Si pogués entendre
el vol dels ocells
et faria alada i
volaries també,
cel, atzur, horitzó.

Si pogués evitar
la maldat, la buidor,
bufaria ben fort i
les esbocinaria.
Pols d'argent, un desig.

Si pogués albirar
les olors de les flors
o el miracle de l'aigua,
dansaria amb la mar
petxina, alga, cau.


Anna Cortils Munné, dins,


A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra

Il·lustracions: Pere Cabaret i Miguel Gallardo

Pròlegs: Laura Borràs i Josep Cuní

Traduccions del castellà: Isabel del Pilar Valero

11 de desembre 2021

Poema dels 16 anys

De vegades, noia,
et falta tot,
ningú t'entén,
tot és gris.

De vegades, noi,
pensar et fa mal,
els estudis,
el present i el futur.

De vegades es mira el cel,
va plovent,
i fa fred
dintre teu.

I de vegades, al matí,
bufa el xaloc
sobre la teva pell
i s'emporta les boires.

Aleshores, amb el cel blau,
tot és clar,
tot és bell,
una vida t'espera.



Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

26 de setembre 2021

És difícil d'entendre

És difícil d'entendre la tribu,
pertànyer-hi sense ser-ne devorat.

Primer fou possessió,
érem seus ja abans d'arribar.

Els ocells sobrevolen tempestes,
les mateixes que destrueixen
les seves ales contra les reixes.

És difícil la tribu, dur el seu nom.

Jo podria vessar tota la meva sang.

L'amor és salvatge.

─────────────────


É difícil entender a tribo,
pertencer sen ser devorado.

Foi primeiro a posesión,
eramos seus antes da chegada.

Os paxaros esvoazan tempestades,
as mesmas que destrúen
as súas ás contra as reixas.

É difícil a tribo, levar a seu nome.

Eu podería derramar todo o meu sangue.

O amor é salvaxe.


Míriam Ferradáns. Noms de fum. 2019

Traducció i pròleg: Dolors Miquel