Biblioteca

D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.

D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.

I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.

D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.

D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

Si ens acabem

Potser d'aquí uns quants anys
tindràs una recança
quan miris a la lleixa
els llibres sense endreces
—allò que passa sempre
quan fas una renúncia
i el cop no ve quan vols
i no l'esperes—
Potser ja no hi seràs
quan trobi un juny precís
l'ex-vot que vaig guardar
com una ofrena
—Allò que cada cop
te'n vols desfer
i el cor t'atura—
Potser serà bonic
qui sap si vindrà sa,
l'enyor de qui ara som
—no sé què n'haurem fet
de la memòria,
no sé ni si en tindrem—
Potser no serà res
farà un mossec de mal
i serà curt
potser serà vermell
potser, de matinada
potser ni tan sols és.
Potser —qui ho sap—
ni passa.

Míriam Cano. Vermell de Rússia. 2020

El llibre d'hores: gener

El fred ens fa més íntims i vulnerables.
Som antigues ferides a la intempèrie
d'uns dies que caminen amb peus petits
pels pendents fràgils del cor i les teulades.
Moment propici per recloure's a casa
-com els secrets es reclouen a la boca

càlida que els calla-, sentir el borbolleig
espès de les hores que couen a foc
lent, parar atenció a la fusta del llapis
que creix, als ossos de les lleixes que cruixen,
donar corda al mecanisme rovellat
dels records, passar el plomall aquí i allà,
abaixar el contrast cridaner dels colors
que pengen torts a la paret, ocupar
el mínim espai possible -un simple punt
enmig de les coordenades de l'aire
i la sang-, ficar-se sota l'edredó,
arrupir-se, gairebé desaparèixer.

Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

Premi ex aequo Poesia Gorgos, 2004.

Curull de saviesa

El meu amor és construït amb orgull
de piràmide asteca.
És fuetejat de valent,
però res no el doblega.
El cor li bat fort,
el sento en la seva absència.
El meu amor és curull de saviesa.
Té un toc intel·lectual
que li dona fermesa.
No s'imposa a la llum
però brilla suaument
com el llibre a la lleixa.



Teresa Grau Ros