Quan estic sola

Quan estic sola,
em sento acompanyada
de tantes coses!

No hi ha paraules
de vent, de mar, de flaires...
Però les sento.

De: Haikus, III Personals

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

A través

A través de l'aigua
ho aprens tot.
Gairebé.
El peu d'una foto buida.
La soledat sonora,
la sents?
Tot el verí.
Però no el recordes.
Així es garanteix
sense secrets
l'aliment,
un corriol,
la supervivència.

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023

Casa d'infantesa

La soledat és una casa
on vas viure de petita
i ara
quan hi tornes
tot et sembla minúscul

i tu no hi caps.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2021

De la mare

De la mare va beure la llet,
de la dona va menjar la carn,
dels fills va cremar el cervell,
per això no entén la seva soledat.
Casa seva beu la pluja,
la seva terra engoleix les pedres.
Continuarà sent el rei de la història que explica,
és el privilegi dels monstres d'aquí baix.

——————————————————

De sa maire beguèt lo lach,
De sa femma manjèt la carn,
De sos dròlles cremèt lo cervèl,
Pr'aquò compren pas sa solesa.
Son ostal bèu la pluèja,
Sa terra engolís las pèiras.
Demorarà lo rei de l'istòria que conta,
Es lo privilègi dels monstres d'aiçaval.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

A trenc d'alba

un Sol d'hivern
i un Sol d'estiu
van sortir a passejar
per l'arenal
agafats de la mà,
i al vespre
es van fer un petó
amb gust de sal.

Al capvespre
la Lluna creixent
i la Lluna minvant
van fer un passeig
agafades de la mà
camí de la ribera,
i es van abraçar
perquè feia fresca.

En fer-se de nit,
una Lluna plena
va dir-li a l'orella
a una Lluna nova:
mai no estaràs sola.

—————————

No abrente
un Sol de inverno
e un Sol de verán
sairon de paseo
polo areal
collidos da man,
e no serán
déronse un bico
con sabor a sal.

No solpor
a Lúa crecente
e a Lúa minguante
deron un paseo
collidas da man
camiño do río,
e abrazáronse
porque tiñan frío.

Ao anoitecer,
unha Lúa chea
dixolle na orella
a unha Lúa nova:
nunca estarás soa.

An Alfaya i Imma de Batlle. Solejant. 2021

poemes: An Alfaya

il·lustracions: Imma de Batlle

traducció de Daniel Barral

Tants anys, en fi

No importa el cos. Per molt

que el temps mossegui,

allò que compta és l'ànima,

tan fràgil.

                Quan sigui prou forta

per suportar la soledat

i hagi trobat el seu camí

podrem comptar treballs

i dies dignament.

Xavier Macià. Amb el temps a favor. 2003

Madrigals per a un infant adormit

Tots els poetes parlen de la rosa
I és bo de lloar-la en tan fràgil beutat.
Però estimem més que la porpra de totes les roses
El front llis d'un infant adormit
I la munió de somnis que s'amaguen
Darrera la dolça muralla de pell i de sang
I besem les gotes entre els cabells i la galta
Com no besaríem, oh, mai, els aigolers de les roses.

                                  I

T'he despertat: tenies
La cara plena
De sol, i tanta
Llum sobre la llum closa
Dels teus ulls! Jo mirava
Les palpitants parpelles
Com l'ombra d'una vela
Sobre el mar, o com l'ala
D'un ocell entre roses

Va dur-me un somni desolat a la platja del teu dormir,
una alba incertíssima
I no fou com a un port conegut,
Sinó a la soledat d'un crit sense resposta.
Perquè les adormides paraules de glaç,
Eren teves i del teu somni
Però no de la nostra vida.

                          II



M. Àngels Anglada i d'Abadal : sessió en memòria... 1999

Hanníbal i jo

Sento que no soc sol. Una rosa germana
posa en la soledat un pes d'emoció.
Obro sobtadament els ulls. Ningú, sinó
els ocells, al balcó, entre cel i barana.

Cegat pel sol, al meu davant, el vell silló
té una mirada fonda - per un instant humana.
Ets tu? Com si esperés aquell cabdell de llana,
Hanníbal als seus peus ronda somniador.

Els meus somnis també ronden plens de tristesa.
Hi ha un ram mate de roses damunt de l'arquimesa
que sembla que només l'hagis pogut fer tu.

Hanníbal tanca els ulls amb unció felina.
I mig d'esma, el meu cor, com altre temps, afina
versos amb el teu nom, que no sabrà ningú.


gener 1938

Màrius Torres. Poesies. 1977

Cant dels absents

L’absència de qui ha marxat.
L’absència de qui mai no ha existit.
L’absència amb què hem resistit
la presència de la soledat.



Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006