Al Zaire i a Ruanda
han mort milers d'innocents, i...
Encara avui, a Rio de Janeiro,
ferotgement caçats com rates, moren
els "meninos da rua" a munts. Ni els ploren;
demografia!
Encara avui, al nostre món treballen
molts milions d'infants; nou esclavatge.
Un curt grapat d'arròs, en pac d'obratge;
economia!
Mig món viu opulent, sens cap recança;
l'altre mig mor de fam, sense esperança;
egolatria!
Jesús és nat, avui ja fa vint segles.
No hi hauria, seguint les seves regles,
inharmonia!
Nadal, 1996
Manuel Tosca. El Nadal i les nadales : 1981-2002. 2002
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
31 de desembre 2015
Nadala 1996
Etiquetes de comentaris:
arròs,
demografia,
esclavatges,
esperança,
fam,
infantesa,
inharmonia,
mort,
Nadal,
Rio de Janeiro,
Tosca [Manuel 1921-2008],
treball
30 de desembre 2015
COM QUI NO VOL SABER
Només sé en aquesta hora que sóc viva
i que demà a aquesta hora no hi seràs.
M'és balder qualsevol saber que sàpigues,
sobretot perquè saps que avui te'n vas.
Jordi Julià. Murs de contenció, 2004
i que demà a aquesta hora no hi seràs.
M'és balder qualsevol saber que sàpigues,
sobretot perquè saps que avui te'n vas.
Jordi Julià. Murs de contenció, 2004
Etiquetes de comentaris:
balder,
Julià [Jordi],
poesia breu,
saber,
viure
29 de desembre 2015
Potser caldria, amic
Potser caldria, amic, com a penyora
de gratitud, en vers poc acurat,
que avui et doni gràcies per cada hora
que has sostingut la meva soledat.
Per compartir la nit desoladora
i el vespre del diumenge endiumenjat
i, delicadament, fer com qui ignora
les llàgrimes rebels que no he ocultat.
Per dir el seu nom amb una veu transida,
per prendre per mirall la seva vida,
sentint-te hereu, amb mi, del seu record;
i sobretot, amic, pels grans silencis,
per cada cop que dintre el cor el pensis
fent-lo vivent en tu, després de mort.
5 de març de 1984
Carme Guasch. Poesia completa, 2005
de gratitud, en vers poc acurat,
que avui et doni gràcies per cada hora
que has sostingut la meva soledat.
Per compartir la nit desoladora
i el vespre del diumenge endiumenjat
i, delicadament, fer com qui ignora
les llàgrimes rebels que no he ocultat.
Per dir el seu nom amb una veu transida,
per prendre per mirall la seva vida,
sentint-te hereu, amb mi, del seu record;
i sobretot, amic, pels grans silencis,
per cada cop que dintre el cor el pensis
fent-lo vivent en tu, després de mort.
5 de març de 1984
Carme Guasch. Poesia completa, 2005
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
compartir,
delicadesa,
gratitud,
Guasch [Carme 1928-1998],
llàgrimes,
pensaments,
pensar,
persones,
poesia agraïda,
records,
silenci,
sostenir
cada molts
cada molts
cents d'anys, quan durant tota una nit de roig encès la lluna
es trasllada al llarg del cel i de matí el sol
blanc candent
puja per l'oest, neixen al mateix somni una veu
ansiosa i el
pols
errant de músculs, tendons i polpes dels dits
per trobar-se
Brigitte Oleschinski. Corrent d'esperits, 2008
Tr. i pr.: Ramon Farrés, Teresa Pascual i Mireia Vidal-Conte
cents d'anys, quan durant tota una nit de roig encès la lluna
es trasllada al llarg del cel i de matí el sol
blanc candent
puja per l'oest, neixen al mateix somni una veu
ansiosa i el
pols
errant de músculs, tendons i polpes dels dits
per trobar-se
Brigitte Oleschinski. Corrent d'esperits, 2008
Tr. i pr.: Ramon Farrés, Teresa Pascual i Mireia Vidal-Conte
Etiquetes de comentaris:
blanc,
dits,
lluna,
músculs,
Oleschinski [Brigitte 1955-],
poesia d'instants,
roig,
sol,
somnis,
tendons,
trobar-se
28 de desembre 2015
Tu,
![]() |
Tu, que arribes tot just de l'indret on vaig néixer,
prou deus saber les coses com van al meu poblet.
Quan vas marxar, ¿davant de la meva finestra,
tenia alguna flor la prunera d'hivern?
p. 107
Wang Wei. Vell país natal, 1986
|
Etiquetes de comentaris:
flors de prunera,
Folch [M. Dolors],
Manent [Marià 1898-1988],
poble,
Qi,
Shanxi,
Wang [Leon],
Wang [Wei]
ELEGIA
Me llamo barro aunque Miguel me llame.
El rayo que no cesa
Miguel Hernández era un gran poeta.
Va néixer a Oriola, el 1910, fill d'un pastor.
Les nostres biblioteques s'honren amb l'ample foc dels seus
llibres:
Perit en llunes. 1933.
El llamp que no para. 1936.
Vent del poble. 1937.
Durant la noiesa va fer de pastor
i va cultivar la terra.
No va marxar, doncs, pels camins amples de la vida.
Tenia un gran caràcter.
Els seus assassins el van deixar morir a la presó, el 1942,
amb sentiment del poble d'Espanya.
Matinejava amb el dia i li agradava de constatar
que, al cor, no li creixen potes.
Escrivia com canta el rossinyol perquè va néixer mestre
per a la poesia.
De dia s'enfilava pels arbres.
De nit tancava la porta del carrer i s'asseia en un racó per
conversar.
La seva obra sobreviurà i serà llegida.
Gravo el seu nom a l'escorça d'un arbre.
Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica, 2001
27 de desembre 2015
ARS
Que tenir les paraules en vers
per dir que deixes constància
no sé si conforta, però bé diverteix.
Confirma que, si respirar és necessari,
ho és això, també, de dir-me
a mi mateix, o a tu, alguna cosa.
Els altres lectors són veients
que ens observen, obscens, des del front.
Que mentre omples pàgines
vas engendrant un tresor de signes.
Per obra del temps se't revelen
alguns enigmes, només. De vegades
grafies plaents.
Que tenir les paraules en vers,
retallat o dispers,
és poc? És molt o no res?
Secret d'un hivern.
Víctor Obiols. Carrer d'hivern. 1983
Il.: Josep Sales
per dir que deixes constància
no sé si conforta, però bé diverteix.
Confirma que, si respirar és necessari,
ho és això, també, de dir-me
a mi mateix, o a tu, alguna cosa.
Els altres lectors són veients
que ens observen, obscens, des del front.
Que mentre omples pàgines
vas engendrant un tresor de signes.
Per obra del temps se't revelen
alguns enigmes, només. De vegades
grafies plaents.
Que tenir les paraules en vers,
retallat o dispers,
és poc? És molt o no res?
Secret d'un hivern.
Víctor Obiols. Carrer d'hivern. 1983
Il.: Josep Sales
Pr.: Eugenio Trías
Epíleg: Francesc Badia
Etiquetes de comentaris:
actituds,
confortar,
grafies,
hivern,
lectors,
necessitats,
Obiols [Víctor 1960-],
obscenitat,
observar,
persones,
poesia hivernal,
respirar,
revelacions,
Sales [Josep],
signes,
temps,
versos
Finestra
Ha caigut tota pena. Ara plou
tranquil·lament sobre l'eterna vida.
Allà, sota el cobert, amb el seu motor,
està -de lluny- un petit obrer.
Del llibre tancat ara arribe fins aquella
vida llunyana. Però quina és la verdadera
no ho sé.
I no ho diu el sol nou.
Sandro Penna. Poemes (1927-1938), 1992
tranquil·lament sobre l'eterna vida.
Allà, sota el cobert, amb el seu motor,
està -de lluny- un petit obrer.
Del llibre tancat ara arribe fins aquella
vida llunyana. Però quina és la verdadera
no ho sé.
I no ho diu el sol nou.
Sandro Penna. Poemes (1927-1938), 1992
Etiquetes de comentaris:
finestres,
llibres,
obrer,
Penna [Sandro],
Piera [Josep 1947-],
pluja,
sol,
vida
Camporells (Capcir)
A ANTONI CAYROL I ELENA
Després d'unes hores de camí,
espicossats encara pel fred de matinada,
hi caiem al damunt quan poc ens ho esperem,
i els estanys, amagats entre penyes,
se'ns mostren trèmuls i foscos
com ocells sobtats al niu
que mig desclouen els ulls...
Amb la llum naixent,
aquests ulls adormits i temorencs
s'aniran esparpillant fins a esdevenir
límpid mirall del dia,
fúlgida pell de l'aigua.
Tot, tot s'hi abocarà
delerós de ser-hi reconegut:
boscos, cels, núvols i bèsties.
De tant en tant, però,
un lleu estremiment de gaudi o de dolor
percorrerà la seva espinada
i, per uns moments,
els estanys seran també mirall nostre:
fràgils, tremolaran per no res.
Àlex Susanna. Les anelles dels anys, 1991
Pr.: Maria Àngels Anglada
Després d'unes hores de camí,
espicossats encara pel fred de matinada,
hi caiem al damunt quan poc ens ho esperem,
i els estanys, amagats entre penyes,
se'ns mostren trèmuls i foscos
com ocells sobtats al niu
que mig desclouen els ulls...
Amb la llum naixent,
aquests ulls adormits i temorencs
s'aniran esparpillant fins a esdevenir
límpid mirall del dia,
fúlgida pell de l'aigua.
Tot, tot s'hi abocarà
delerós de ser-hi reconegut:
boscos, cels, núvols i bèsties.
De tant en tant, però,
un lleu estremiment de gaudi o de dolor
percorrerà la seva espinada
i, per uns moments,
els estanys seran també mirall nostre:
fràgils, tremolaran per no res.
Àlex Susanna. Les anelles dels anys, 1991
Pr.: Maria Àngels Anglada
Etiquetes de comentaris:
Camporells,
Capcir,
esparpillar,
estanys,
fred,
llum,
matinades,
Susanna [Àlex 1957-],
ulls
Ja no invisible
Ja no invisible, de molt lluny,
de molt endins de l'ombra arriba,
s'atura, passa el ràpid cabirol.
Mira: les coves i el reflex
del moviment de les aigües,
tot clar, quiet, en els seus ulls.
Jo soc el momentani pletiu on es refia.
p. 665-666
Joan Vinyoli. Obra poètica completa. 2001
Pròleg: Miquel Martí i Pol
Edició: Xavier Macià
de molt endins de l'ombra arriba,
s'atura, passa el ràpid cabirol.
Mira: les coves i el reflex
del moviment de les aigües,
tot clar, quiet, en els seus ulls.
Jo soc el momentani pletiu on es refia.
p. 665-666
Joan Vinyoli. Obra poètica completa. 2001
Pròleg: Miquel Martí i Pol
Edició: Xavier Macià
Etiquetes de comentaris:
aigua,
aigües,
aturar-se,
cabirols,
coves,
invisibilitat,
mirar,
moviments,
pletius,
poesia breu,
refiar-se,
ulls,
Vinyoli [Joan 1914-1984]
26 de desembre 2015
Calma d'hivern
El fred s'instal·la
amb mantell
de son
i agulles de gebre.
Les llums nadalenques,
com estels de broma
que parpellegen
dins d'un cel
de tinta fosca,
es dupliquen
en el mirall
de la humitat dels carrers.
En un poble petit,
com un pessebre,
la meva finestra
és marc de vesprada
d'un mes de desembre.
Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal, 2009
amb mantell
de son
i agulles de gebre.
Les llums nadalenques,
com estels de broma
que parpellegen
dins d'un cel
de tinta fosca,
es dupliquen
en el mirall
de la humitat dels carrers.
En un poble petit,
com un pessebre,
la meva finestra
és marc de vesprada
d'un mes de desembre.
Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal, 2009
Etiquetes de comentaris:
calma,
Casas [Lola],
desembre,
fred,
Galí [Mercè],
hivern,
poesia hivernal
22 de desembre 2015
Mestissatge
Íbers
grecs
fenicis
francs
els àrabs
jueus
romans
han esculpit la nostra ànima
terra de pas
de conquesta
el país
enmig de guerres
ultratges
desastres
afronts
ha preservat el seu cor
la raça vella
cansada
mesclada
però certa
severa
serena
tossuda
en el mar blau s'emmiralla
no hi ha raó
ni cap dany
injustícia
prou prepotents
sense cor
sense esperit
ignorants
que un poble assolin
mestís
sang cria sang
i als carrers
a les cases
les places
tot serà pur
mescla neta
potent
clara veu
car som els híbrids d'un somni
Jordi Gabarró. Herois i heroïnes. 1999
Pr.: Félix de Azúa
Pr.: Félix de Azúa
Etiquetes de comentaris:
ànima,
cases,
claredat,
cor,
esculpir,
Gabarró [Jordi],
mestissatge,
places,
poesia de l'ànima,
puresa,
serenitat,
somnis,
tossuderia
20 de desembre 2015
TEMPS DE COLLITA
A Elena Ternova
El temps de maduresa
ha daurat els teus paisatges
amb una lluna que evoca el sol
dels anys de joventut.
És temps de collita d'hores,
de la polpa dels fruits madurs
que han vençut les tempestes,
de deixar-se endur pel vent.
Ara que sabem
que a terra res mor,
que tot es transforma
en la virosta de l'experiència.
Assumpció Forcada. Evolutio, 2000
El temps de maduresa
ha daurat els teus paisatges
amb una lluna que evoca el sol
dels anys de joventut.
És temps de collita d'hores,
de la polpa dels fruits madurs
que han vençut les tempestes,
de deixar-se endur pel vent.
Ara que sabem
que a terra res mor,
que tot es transforma
en la virosta de l'experiència.
Assumpció Forcada. Evolutio, 2000
Etiquetes de comentaris:
collites,
experiència,
Forcada [Assumpció 1947-],
fruits,
lluna,
maduresa,
Ternova [Elena],
transformacions,
vent
19 de desembre 2015
També és Nadal
També és Nadal a la vora del mar
on el seu bleix té remor de nadales,
il·luminant el mirall de les cales,
cua d'estel, la llanterna del far.
També és Nadal a les crestes nevades
on canta el vent fent dansar els borrallons,
i als pics gelats, i a les valls i als turons,
tossals i llacs, i a les planes gemades.
Esclata un clam des del mar a la serra,
l'aire ha portat el dolç nom de germans
-més que un sol mot, crit de pau a la Terra-.
Quan sols d'amor són curulles les mans,
quan rebutgem els afanys i la guerra,
també és Nadal en el cor dels humans!
Nadal, 1985
Musicada pel germà Odiló M. Planàs,
mestre de música de l'Escolania de Montserrat
Manuel Tosca. El Nadal i les nadales : 1981-2002, 2002
on el seu bleix té remor de nadales,
il·luminant el mirall de les cales,
cua d'estel, la llanterna del far.
També és Nadal a les crestes nevades
on canta el vent fent dansar els borrallons,
i als pics gelats, i a les valls i als turons,
tossals i llacs, i a les planes gemades.
Esclata un clam des del mar a la serra,
l'aire ha portat el dolç nom de germans
-més que un sol mot, crit de pau a la Terra-.
Quan sols d'amor són curulles les mans,
quan rebutgem els afanys i la guerra,
també és Nadal en el cor dels humans!
Nadal, 1985
Musicada pel germà Odiló M. Planàs,
mestre de música de l'Escolania de Montserrat
Manuel Tosca. El Nadal i les nadales : 1981-2002, 2002
Etiquetes de comentaris:
afanys,
amor,
cor,
Escolania de Montserrat,
guerra,
humanitat,
mans,
mar,
Nadal,
pau,
Planàs [Odiló M.],
Tosca [Manuel 1921-2008],
Travesset [Lluís]
Hiverns suaus
per la cançó
de cada ocell lliure en el blau,
una ànima que faci via amb ell.
ANNETTE VON DROSTE-HÜLSHOFF
Va arribar amb un vent fred de terres nòrdiques
a aquests hiverns suaus mediterranis.
La van veure voltant per tot l'estany,
tranquil·lament, amb ànecs cullerot
i va desconcertar els observadors.
Van convenir els experts que un capbussó
gris com aquell és molt estrany que es vegi
per unes terres tan meridionals.
Ningú no es va explicar com va arribar
una femella així, sense bandada.
Era un exemplar vell que van pensar
que tal com va venir se n'aniria,
i més d'algun sentimental va dir
que baixaria el grup per recollir-la.
Aquell hivern benigne els vilatans
van apropar-se al llac per contemplar-la.
La primavera va arribar de pressa
i va fer un niu de branques sobre l'aigua,
ocult enmig dels joncs i de les cintes.
Tots els nens i nenes de l'escola
van apropar-se a veure-la pescant:
capbussant-se dins l'aigua amb el seu bec
curt i esmolat treia peixets de plata.
L'estiu va anar arribant des de ciutat,
i aquest ocell estrany es va tornar
l'autèntica atracció pels nouvinguts,
sempre sola, nedant lluny de les barques.
Pacífica i tranquil·la, no sabem
si trobava a faltar membres semblants
de la mateixa espècie, o si enyorava
aquells països bàltics que covaven
el seu plomatge gris dins de la closca.
Un dia qualsevol d'un nou hivern
no la van veure més voltant pel llac,
potser va migrar al nord per retrobar
tots els companys que va deixar-se enrere,
perdent-se per Europa, com records,
o es va enfonsar a l'estany i, ja sense esma,
no va poder sortir a la superfície.
Va descobrir que amb un hivern suau,
potser, n'hi havia prou per cada vida,
que es feia breu com la felicitat.
Alexandra March. Hiverns suaus. 2005
Edició: Jordi Julià Garriga
Etiquetes de comentaris:
blau,
brevetat,
capbussó,
Droste-Hülshoff [Annette von 1797-1848],
estanys,
Europa,
felicitat,
hivern,
March [Alexandra],
migrar,
ocells,
Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 2005,
suavitat,
vent
17 de desembre 2015
Un bibliotecari: una referència
Etiquetes de comentaris:
bibliotecaris,
referències bibliogràfiques,
Viquipèdia
15 de desembre 2015
La tardor
Etiquetes de comentaris:
fruita,
fullaraca,
fulles,
horts,
Masriera [Lali],
poesia tardoral,
Pons [Josep Sebastià 1886-1962],
records,
roses,
serenitat,
tardor
MANS
En una mà hi duc una petita daga,
en l'altra mà una rosa,
per la mare sent infant,
sense adonar-me'n,
em vaig endinsar en el món
de la paraula escrita i mica
a mica el dolor es fonia,
i l'amor creixia,
i el cor se m'obria,
se m'obria.
Mercè Solé i Prado. Respiro, bategant paraules, 2014
en l'altra mà una rosa,
per la mare sent infant,
sense adonar-me'n,
em vaig endinsar en el món
de la paraula escrita i mica
a mica el dolor es fonia,
i l'amor creixia,
i el cor se m'obria,
se m'obria.
Mercè Solé i Prado. Respiro, bategant paraules, 2014
Etiquetes de comentaris:
amor,
cor,
escriure,
mans,
poesia de l'escriptura,
roses,
Solé i Prado [Mercè]
12 de desembre 2015
COMPLIMENT A LA SENYORA ANTONIETA CAO, DE L'ALGUER
Amb una benigna
majestat, la dama
surt al seu balcó,
avui, a trenc d'alba.
Veu dintre la mar
lluïssor d'escates,
peixos amb l'escut
de les quatre barres.
Arriben amb son
de llunyanes platges,
amb el primer vent
que les desvetllava.
Bon dia, venim
a tenir-vos guarda
en la festa, car
sou molt estimada.
El rei d'Aragó
us ret homenatge,
us besa les mans
a la catalana.
Per la vostra fe,
per la vida clara,
per la gran bondat,
us donem les gràcies.
Senyora, per llargs
anys de benaurança.
Després tornarem
a les nostres aigües.
Des del campanar
de la Seu baixava
la llum de tardor
en aquella casa.
Ben a poc a poc
el sol va daurant-la.
Abrillanta més
els ulls de la dama.
Etiquetes de comentaris:
alba,
benaurança,
bondat,
campanars,
cantar,
escates,
Espriu [Salvador 1913-1985],
estimar,
mar,
peixos,
poesia d'homenatge,
poesia visual,
quatre barres,
tardor,
ulls
Tossudament alçats
Etiquetes de comentaris:
#29j2013,
actituds,
arrels,
camins,
conéixer,
fermesa,
fotografies,
futur,
Grau Ros [Teresa 1959-],
Llach [Lluís 1948-],
llibertat,
llums,
mans,
mesura,
món,
persones,
tossuderia,
ulls,
univers,
vida
Somnis
Com una branca d'olivera nua
es cobreix amb els primers brots,
es vesteix d'il·lusió l'existència
en el teler especial dels somnis.
Com vell artesà expert, amb cura,
es tracen els fils de la imaginació.
En la direcció escollida es mouen
sense entrebancs cap a l'odissea.
No es podran espatllar els somnis
que s'esdevenen en la llibertat
i prenen rumb en el viatge cap a Ítaca
en l'espai absolut de la intimitat.
Eulàlia Ripoll. Darrera els vidres, 2008
es cobreix amb els primers brots,
es vesteix d'il·lusió l'existència
en el teler especial dels somnis.
Com vell artesà expert, amb cura,
es tracen els fils de la imaginació.
En la direcció escollida es mouen
sense entrebancs cap a l'odissea.
No es podran espatllar els somnis
que s'esdevenen en la llibertat
i prenen rumb en el viatge cap a Ítaca
en l'espai absolut de la intimitat.
Eulàlia Ripoll. Darrera els vidres, 2008
Etiquetes de comentaris:
artesans,
branques,
il·lusions,
imaginació,
intimitat,
Ítaca,
llibertat,
odissees,
oliveres,
Ripoll [Eulàlia],
somnis,
telers,
viatges
Goigs
![]() |
Article publicat a Catalunya Cristiana, 16 d'agost del 2015, n. 1873, p. 21. i al blog de Nora Vela: http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com.es/ |
Etiquetes de comentaris:
carmelites,
Catalunya Cristiana,
goigs,
lloances,
Santa Teresa,
Vela [Nora]
11 de desembre 2015
Ítaca
![]() |
Paraules i dietaris creuen la meva biblioteca com vianants amarats de pluja i quan pensen arribar a un port foraster on no témer la tempesta, el destí, juganer, els porta a nova riba. Núria López Garcia. Estacions de trànsit, 1992 |
Etiquetes de comentaris:
biblioteques,
destí,
dietaris,
Ítaca,
López Garcia [Núria],
paraules,
ribes
09 de desembre 2015
Aixeco les persianes
13
Aixeco les persianes
i es torna a fer el miracle:
l'esclat de llum.
Abans, però,
com cada nou matí
la piuladissa dels pardals
fa de tèbia coixinera.
Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991
Aixeco les persianes
i es torna a fer el miracle:
l'esclat de llum.
Abans, però,
com cada nou matí
la piuladissa dels pardals
fa de tèbia coixinera.
Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991
Etiquetes de comentaris:
baldes,
coixineres,
Fabregat i Armengol [Rosa 1933-],
Folch [Ramon 1946-],
llum,
miracles,
pardals,
persianes,
poesia breu,
vida
07 de desembre 2015
Vida
Escric amb la veu alçada,
vivint, prenent síl·labes de l'aire.
Obric la mà amb els ulls alçats.
Visc.
Per a això, sí basta ser un arbre,
al qual el temps ensenyà a plorar en els buits,
per venjar les seues corves joves.
Respire. Visc.
No sóc l'únic que parla de viure.
No.
Ningú a inventat res a soles,
els arbres repetixen moviments,
amb diferents branques.
Amb les branques i buits.
Incline el cap,
i neven idees d'home.
No són úniques,
no crec ni que siguen meues.
He treballat sempre per una pròpia,
dia i nit, des d'aquest racó irrepetible,
sota aquestes llums llargues i tancades.
Però desistixc,
m'acoste a la meua derrota.
Meua, solament meua, aquesta volta.
Em basta la pols,
i la neu que cauen,
per a viure la meua vida.
Meua, aquesta volta.
Viure.
Obric la meua mà,
sóc un arbre que obri les branques.
I visc, això em basta.
Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999
EROSIÓ
Etiquetes de comentaris:
basalt,
Cabrera [Jesús],
camins,
erosió,
Etna,
Forcada [Assumpció 1947-],
magmes,
muses,
paraules,
roques,
sedimentació,
temps
06 de desembre 2015
D'aquest balcó al d'enfront
VI
D'aquest balcó al d'enfront, distància
entre dos ulls -capvespre
a la tardor-, grocs i vermells hi cruixen.
Quin gust de pastetes pels dits!
Seguits sorolls de seda.
Fanals brodats als arbres.
Demà...
Josep Piera. Dictats d'amors : poesia 1971-1991, 1991
Pr.: Eduard J. Verger
D'aquest balcó al d'enfront, distància
entre dos ulls -capvespre
a la tardor-, grocs i vermells hi cruixen.
Quin gust de pastetes pels dits!
Seguits sorolls de seda.
Fanals brodats als arbres.
Demà...
Josep Piera. Dictats d'amors : poesia 1971-1991, 1991
Pr.: Eduard J. Verger
Etiquetes de comentaris:
arbres,
balcons,
capvespre,
demà,
fanals,
groc,
pastetes,
Piera [Josep 1947-],
poesia de tardor,
seda,
sorolls,
tardor,
ulls,
vermell
Incomprensió
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Barcelona,
comprensió,
Espriu [Salvador 1913-1985],
fotografies,
Grau Ros [Teresa 1959-],
incomprensió,
lliure,
persones,
poesia compartida,
poesia visual,
somriures
Món de Josep Beulas
Un prim arc de muntanya
fos amb el cel,
a penes destriable
pel pensament.
El fons dels ulls et miren
boscos i camps.
Et sents despullat home
dintre l'esguard.
Com deturar per sempre
el canviant
color del temps? Envesca'l,
fes-te'n parany.
Desvetllat a trenc d'alba,
ets a l'aguait
del fressejar de l'aire
dalt de cimalls.
«Pintar: pur, impossible acte mental.
En acceptar-ho, para't
just al llindar.»
«Em plau, perquè domino
des d'ell l'entorn:
cristalls del so, com dolla
per mi la font.»
Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985
fos amb el cel,
a penes destriable
pel pensament.
El fons dels ulls et miren
boscos i camps.
Et sents despullat home
dintre l'esguard.
Com deturar per sempre
el canviant
color del temps? Envesca'l,
fes-te'n parany.
Desvetllat a trenc d'alba,
ets a l'aguait
del fressejar de l'aire
dalt de cimalls.
«Pintar: pur, impossible acte mental.
En acceptar-ho, para't
just al llindar.»
«Em plau, perquè domino
des d'ell l'entorn:
cristalls del so, com dolla
per mi la font.»
Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alba,
Beulas i Recasens [Josep 1921-2017],
boscos,
colors,
Espriu [Salvador 1913-1985],
font,
homes,
llindar,
muntanyes,
persones,
pintar,
sons,
temps,
ulls
05 de desembre 2015
Els cels més purs
Tardor, 1942
Els cels més purs de l'any són els que fan
els capaltards de l'autumne.
Les roses són més nobles, enllaçant
un màrtir fust de columna.
Els arbres seculars fruiten amor:
palmes, oliveres, cedres.
El temps impregna del mateix sabor
les ànimes i les pedres.
-Si al nostre veire, avui, el vi té gust
de vinya bordenca i agra,
l'antic cristall guarda el perfum august
-Pàtria, el perfum que consagra.
Novembre, 1942
Màrius Torres. Poesies. 1992
Etiquetes de comentaris:
amor,
ànimes,
arbres,
cedres,
impregnar,
noblesa,
oliveres,
palmes,
pàtria,
perfums,
poesia de tardor,
roses,
sabors,
tardor,
temps,
Torres [Màrius 1910-1942],
vins
SÓC POETA
Tinc un full al meu devant,
blanc i net, no té cap taca;
pàl·lid és com un espant,
m'ha costat mitja pesseta,
sóc poeta...
L'holandesa en qüestió
diu que l'embruti, que escrigui,
però la musa diu que no,
gelosa, se'm torna estreta,
sóc poeta...
He estat un temps sense cantar,
no és pas que tingués angines
ni mandra per treballar,
ha estat qüestió de punyeta,
sóc poeta...
Diuen, dius, diran, dirú;
no es parla amb la boca plena...
per l'ordre començà l'u...!
ja no sé on sóc, ai tieta,
sóc poeta...
Faci calor i sigui estiu,
el xiprer sempre té fulla,
però cap ocell s'hi fa el niu;
ja no rauca cap granota,
sóc «peota» ...
ja no rauca cap «graneta»,
sóc poeta...
Francesc Pi de la Serra, dins,
Dinou poetes dels seixanta, 1987
blanc i net, no té cap taca;
pàl·lid és com un espant,
m'ha costat mitja pesseta,
sóc poeta...
L'holandesa en qüestió
diu que l'embruti, que escrigui,
però la musa diu que no,
gelosa, se'm torna estreta,
sóc poeta...
He estat un temps sense cantar,
no és pas que tingués angines
ni mandra per treballar,
ha estat qüestió de punyeta,
sóc poeta...
Diuen, dius, diran, dirú;
no es parla amb la boca plena...
per l'ordre començà l'u...!
ja no sé on sóc, ai tieta,
sóc poeta...
Faci calor i sigui estiu,
el xiprer sempre té fulla,
però cap ocell s'hi fa el niu;
ja no rauca cap granota,
sóc «peota» ...
ja no rauca cap «graneta»,
sóc poeta...
Francesc Pi de la Serra, dins,
Dinou poetes dels seixanta, 1987
Etiquetes de comentaris:
Balaguer [Enric 1959-],
cantar,
escriure,
Pi de la Serra [Francesc],
poetes,
xiprers
04 de desembre 2015
Cada gest
Com a la fulla el sol,
com a les arrels l'aigua,
com al pol·len el vent,
com a l'arbre la saba.
Com al peix les aletes
i la tela a l'aranya,
com caragol que duu
sempre la seva casa.
Com la mel a l'abella,
com al liquen és l'alga.
M'arriba cada gest
teu i cada paraula.
Assumpció Forcada. Evolutio. 2000
Pròleg de David Jou i Mirabent
com a les arrels l'aigua,
com al pol·len el vent,
com a l'arbre la saba.
Com al peix les aletes
i la tela a l'aranya,
com caragol que duu
sempre la seva casa.
Com la mel a l'abella,
com al liquen és l'alga.
M'arriba cada gest
teu i cada paraula.
Assumpció Forcada. Evolutio. 2000
Pròleg de David Jou i Mirabent
Els llibres
Arrenglerats en els prestatges semblen soldats o personatges tots enrampats. Si en prens algun veuràs que són una altra cosa. Dintre la mà seran un món que es badarà com una rosa. Joana Raspall |
Etiquetes de comentaris:
biblioteques,
llibres,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013]
39.
Flueixen les paraules
i els nítids somriures
i esclaten colors
i sorgeixen records.
L'atzar es vesteix
de tendresa
i la realitat arrela
i es nodreix de bellesa.
Mercè Solé i Prado. Respiro, bategant paraules, 2014
i els nítids somriures
i esclaten colors
i sorgeixen records.
L'atzar es vesteix
de tendresa
i la realitat arrela
i es nodreix de bellesa.
Mercè Solé i Prado. Respiro, bategant paraules, 2014
Etiquetes de comentaris:
atzar,
bellesa,
colors,
esclatar,
fluir,
paraules,
realitat,
records,
Solé i Prado [Mercè],
somriure,
tendresa
03 de desembre 2015
Revelació
No he vingut a aprendre
sinó a recordar.
I know not what tomorrow will bring.
la miopia d'ahir
la lucidesa de demà
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprendre,
Costas [Montserrat],
demà,
lucidesa,
miopia,
murga,
recordar,
Rodríguez [Rocío],
Tazawa [Ko 1953-]
29 de novembre 2015
Què vol dir respecte?
Etiquetes de comentaris:
afirmar,
caminades,
camins,
convivència,
Grau Ros [Teresa 1959-],
llum,
mirar,
mirar al voltant,
paisatges,
plaques solars,
Pujol i Pons [Esteve],
respecte,
valors
28 de novembre 2015
El meu nom
El meu nom no és un nom de flor. No és venerat
cap dia de l'any. No admet diminutius tendres
que convidin a pronunciar-lo baixet, com un
enfilall de sucre candi a l'orella. No prové d'una
paraula dignificada pel pas dels segles. No
comença per cap de les lletres conegudes, ni
per cap de les desconegudes. El meu nom
nòmada de noms.
Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006
cap dia de l'any. No admet diminutius tendres
que convidin a pronunciar-lo baixet, com un
enfilall de sucre candi a l'orella. No prové d'una
paraula dignificada pel pas dels segles. No
comença per cap de les lletres conegudes, ni
per cap de les desconegudes. El meu nom
nòmada de noms.
Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006
Etiquetes de comentaris:
actituds,
dignificar,
Gorga i López [Gemma 1968-],
lletres,
noms,
orelles,
persones,
poesia breu,
poesia dels noms,
Premi Miquel de Palol 2006,
pronunciar,
segles,
sucre
27 de novembre 2015
Mòbil
A la sala d'espera
de l'aeroport, sona
el repic d'un xiulet.
Vint personatges posen
mà a la butxaca, però
només un és el guanyador.
Lluís Maicas. Viatge al cor, 1997
de l'aeroport, sona
el repic d'un xiulet.
Vint personatges posen
mà a la butxaca, però
només un és el guanyador.
Lluís Maicas. Viatge al cor, 1997
Etiquetes de comentaris:
aeroports,
butxaques,
guanyadors,
Maicas [Lluís 1954-],
mòbils,
poesia breu,
poesia de viatges,
poesia humorística,
poesia mòbil,
sales,
xiulets
25 de novembre 2015
Torre de guaita
Que en terra ferma
es desvetlle la garsa;
que l'acotxe el xiprer.
Que s'estavelle,
corglaçada, la lluna.
Que siguen els fars
insomnes testimonis de la pena,
si en comptes de tulipes
entre l'arena creixen
sirenes naufragades.
VI
Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007
es desvetlle la garsa;
que l'acotxe el xiprer.
Que s'estavelle,
corglaçada, la lluna.
Que siguen els fars
insomnes testimonis de la pena,
si en comptes de tulipes
entre l'arena creixen
sirenes naufragades.
VI
Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007
Etiquetes de comentaris:
créixer,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
fars,
garses,
lluna,
poesia breu,
sirenes,
terra,
testimonis,
tulipes,
xiprers
23 de novembre 2015
Vestida d'alba
Vestida d'alba
entraré de puntetes
dintre el teu somni.
I una llum d'infantesa
t'enlluernarà el viure.
Pilar G. Fàbregas. La nit de l'alba, 1998
entraré de puntetes
dintre el teu somni.
I una llum d'infantesa
t'enlluernarà el viure.
Pilar G. Fàbregas. La nit de l'alba, 1998
Etiquetes de comentaris:
alba,
Fàbregas [Pilar G.],
infantesa,
poesia bonica,
poesia breu,
somnis,
viure
22 de novembre 2015
No tinc estat
No tinc estat
i amb prou feines tinc nació.
La meva llengua, però, és capaç
de servar l'embat de les passions,
dels odis, del desig,
dels negocis... i de la mort.
Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3
i amb prou feines tinc nació.
La meva llengua, però, és capaç
de servar l'embat de les passions,
dels odis, del desig,
dels negocis... i de la mort.
Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3
Etiquetes de comentaris:
actituds,
català,
embats,
llenguatges,
nacions,
persones,
poesia breu,
poesia compartida,
poesia de l'experiència,
poesia de pedra picada,
servar,
Viladot [Guillem 1922-1999]
D'un en un... home llum llim zero
![]() |
vint-i-quatre
vint-i-cinc
vint-i-sis
d'un en un
Fragment
(1972)
Guillem Viladot. Poesia completa II (1964-1983). 1991
|
Etiquetes de comentaris:
actituds,
anys,
fotografies,
Grau Ros [Teresa 1959-],
homes,
llim,
llum,
persones,
poesia d'homenatge,
Universitat Pompeu Fabra,
Viladot [Guillem 1922-1999],
zero
Els rius de l'ànima
No tenen veu; tal vegada, color.
Els rius de l'ànima, tacte sense pell.
s'esllavissen -cor i sang-
per dintre dels teixits que mai veurem,
però els omplen d'una humanitat sentida
des del pit a les galtes.
Són distints dels grans rius navegables,
dels més petits que criden la pluja
perquè els faci galants i respectables.
Són diferents dels tolls, on els capgrossos
passen a ser granotes quan la lluna
s'amaga darrere una argelaga.
Els rius de l'ànima saben poc de la terra,
tampoc coneixen la planúria de la mar
salada. Els rius de l'ànima no han vist
mai el sol, ni saben què és la posta,
o què és la matinada. Si vols parlar amb
els rius de l'ànima, recull tot el silenci
de la tarda i escolta:
Àngels Cardona. Les veus del riu. 2001
Els rius de l'ànima, tacte sense pell.
s'esllavissen -cor i sang-
per dintre dels teixits que mai veurem,
però els omplen d'una humanitat sentida
des del pit a les galtes.
Són distints dels grans rius navegables,
dels més petits que criden la pluja
perquè els faci galants i respectables.
Són diferents dels tolls, on els capgrossos
passen a ser granotes quan la lluna
s'amaga darrere una argelaga.
Els rius de l'ànima saben poc de la terra,
tampoc coneixen la planúria de la mar
salada. Els rius de l'ànima no han vist
mai el sol, ni saben què és la posta,
o què és la matinada. Si vols parlar amb
els rius de l'ànima, recull tot el silenci
de la tarda i escolta:
-que l'ocell no els trenqui la paraula.
Àngels Cardona. Les veus del riu. 2001
Pr.: Carles Duarte i Montserrat
Etiquetes de comentaris:
ànima,
argelagues,
capgrossos,
Cardona de Gibert [Ángeles],
colors,
conèixer,
granotes,
humanitat,
lluna,
mar,
matinades,
ocells,
poesia de l'ànima,
rius,
silencis,
tolls,
veus
El viatge
Per a Jordi Pujol
Et solca, el temps, els ulls
i aprens a reescriure l'horitzó.
Ferit i tanmateix àvid de ser;
com un ponent de sang i de turquesa,
com un presagi que amenaça de complir-se,
t'estimbes contra l'aire,
ressegueixes el rostre de la nit.
Navegues les onades de la llum,
respira, el mar inquiet,
com si arrenqués a viure;
la seva pell t'acull com un retorn.
Travesses amb la nau antics paisatges
que es tornen també teus,
i t'esculpeixen.
Et mou, el cor; al viatge i l'aventura,
creix dins teu el gest d'altres mirades.
Duus un bagatge de vida imaginada,
de somnis fatigats,
que restaures sigil·losament.
Encarnes el desig.
No desisteixis.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010
Et solca, el temps, els ulls
i aprens a reescriure l'horitzó.
Ferit i tanmateix àvid de ser;
com un ponent de sang i de turquesa,
com un presagi que amenaça de complir-se,
t'estimbes contra l'aire,
ressegueixes el rostre de la nit.
Navegues les onades de la llum,
respira, el mar inquiet,
com si arrenqués a viure;
la seva pell t'acull com un retorn.
Travesses amb la nau antics paisatges
que es tornen també teus,
i t'esculpeixen.
Et mou, el cor; al viatge i l'aventura,
creix dins teu el gest d'altres mirades.
Duus un bagatge de vida imaginada,
de somnis fatigats,
que restaures sigil·losament.
Encarnes el desig.
No desisteixis.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010
21 de novembre 2015
9 de novembre de 1960
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Amorós [Xavier 1923-2022],
Biblioteca Central Xavier Amorós,
biblioteques,
biblioteques municipals,
caminar,
cementiris,
diumenge,
fotografies,
Illinois,
il·lusions,
persones,
votar
20 de novembre 2015
Diguem no
Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Hem vist que han
fet callar a molts
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Raimon, dins,
Dinou poetes dels seixanta, 1987
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Hem vist que han
fet callar a molts
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Raimon, dins,
Dinou poetes dels seixanta, 1987
Etiquetes de comentaris:
actituds,
persones,
poesia tendra i forta,
Raimon [1940-],
raonar
La simetria és el teu déu
La simetria és el teu déu.
¿Magma, drusa, macla, gemma
o bé mirall?
¿Quina xarxa cristal·lina
fou el bressol?
¿Quina música pautada
t'omple la ment
criatura humana?
Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991
¿Magma, drusa, macla, gemma
o bé mirall?
¿Quina xarxa cristal·lina
fou el bressol?
¿Quina música pautada
t'omple la ment
criatura humana?
Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991
15 de novembre 2015
Temporal a Vallmanya
Desfés ton llençol, pluja beneïda.
Vessa ton misteri, vessa ta frescor:
Al boscam onbrívol, torna-li la vida,
i sigues mestressa de tot Canigó.
Allà en la carena ja temporaleja.
Ara el cel és gris com un llosat.
Tot s'enfosqueix. La broma negreja.
Embarren les garbes i l'herba del prat.
Les fulles del faig no són delitoses.
Pertot ho demanen fulles tremoloses
d'oir el devessall. Desfés ton llençol.
La serra veïna s'allunya, entristida.
Una olor de terra ja puja del sòl.
Desfés ton llençol, pluja beneïda.
Josep Sebastià Pons, dins,
Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011
Vessa ton misteri, vessa ta frescor:
Al boscam onbrívol, torna-li la vida,
i sigues mestressa de tot Canigó.
Allà en la carena ja temporaleja.
Ara el cel és gris com un llosat.
Tot s'enfosqueix. La broma negreja.
Embarren les garbes i l'herba del prat.
Les fulles del faig no són delitoses.
Pertot ho demanen fulles tremoloses
d'oir el devessall. Desfés ton llençol.
La serra veïna s'allunya, entristida.
Una olor de terra ja puja del sòl.
Desfés ton llençol, pluja beneïda.
Josep Sebastià Pons, dins,
Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011
Etiquetes de comentaris:
Canigó,
carenes,
fulles,
garbes,
olors,
pluja,
Pons [Josep Sebastià 1886-1962],
serres,
temporals,
Vallmanya
Que facin el seu camí
Que facin el seu camí
tots els estels i les albes.
Que floreixin tots els vents
damunt de veles i branques.
Els ocells signin el cel
i la blavor de les cales.
I que tot digui el seu cant
per l'amor quan me'l donaves.
La meva veu ha callat
tranquil·la sota les ales
d'aquesta nit amb clarors
d'aigües pures i amagades,
d'aquesta foscor vivent
d'unes recòndites flames.
Ens ha nascut un nou món,
després de tantes marrades,
perfumat amb llessamí
del més preat dels miracles.
T'estimo i m'estimes tu
després de tant esperar-te!...
Cançons
Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010
tots els estels i les albes.
Que floreixin tots els vents
damunt de veles i branques.
Els ocells signin el cel
i la blavor de les cales.
I que tot digui el seu cant
per l'amor quan me'l donaves.
La meva veu ha callat
tranquil·la sota les ales
d'aquesta nit amb clarors
d'aigües pures i amagades,
d'aquesta foscor vivent
d'unes recòndites flames.
Ens ha nascut un nou món,
després de tantes marrades,
perfumat amb llessamí
del més preat dels miracles.
T'estimo i m'estimes tu
després de tant esperar-te!...
Cançons
Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010
Etiquetes de comentaris:
aigua,
alba,
branques,
camins,
estels,
estimar,
Leveroni [Rosa 1910-1985],
miracles,
món,
néixer,
ocells,
tranquil·litat,
veles,
vent
Valls de Farrera
Etiquetes de comentaris:
Aleixcarapeix,
arcà,
arrels,
art,
cançons,
Creus [Jaume 1950-],
Farrera,
núvols,
pintures,
poesia breu,
poesia lluminosa,
poesia visual,
Skrabec [Simona],
sol,
ulls,
vessants
Subscriure's a:
Missatges (Atom)