Nadala 1996

             Al Zaire i a Ruanda
            han mort milers d'innocents, i...


Encara avui, a Rio de Janeiro,
ferotgement caçats com rates, moren
els "meninos da rua" a munts. Ni els ploren;
             demografia!

Encara avui, al nostre món treballen
molts milions d'infants; nou esclavatge.
Un curt grapat d'arròs, en pac d'obratge;
            economia!

Mig món viu opulent, sens cap recança;
l'altre mig mor de fam, sense esperança;
            egolatria!

Jesús és nat, avui ja fa vint segles.
No hi hauria, seguint les seves regles,
          inharmonia!

                                      Nadal, 1996


Manuel Tosca. El Nadal i les nadales : 1981-2002. 2002

COM QUI NO VOL SABER

Només sé en aquesta hora que sóc viva
i que demà a aquesta hora no hi seràs.
M'és balder qualsevol saber que sàpigues,
sobretot perquè saps que avui te'n vas.

Jordi Julià. Murs de contenció, 2004

Potser caldria, amic

Potser caldria, amic, com a penyora
de gratitud, en vers poc acurat,
que avui et doni gràcies per cada hora
que has sostingut la meva soledat.

Per compartir la nit desoladora
i el vespre del diumenge endiumenjat
i, delicadament, fer com qui ignora
les llàgrimes rebels que no he ocultat.

Per dir el seu nom amb una veu transida,
per prendre per mirall la seva vida,
sentint-te hereu, amb mi, del seu record;

i sobretot, amic, pels grans silencis,
per cada cop que dintre el cor el pensis
fent-lo vivent en tu, després de mort.


                                     5 de març de 1984



Carme Guasch. Poesia completa, 2005

cada molts

cada molts

cents d'anys, quan durant tota una nit de roig encès la lluna
es trasllada al llarg del cel i de matí el sol
blanc candent

puja per l'oest, neixen al mateix somni una veu
ansiosa i el
pols

errant de músculs, tendons i polpes dels dits
                                                                        per trobar-se






Brigitte Oleschinski. Corrent d'esperits, 2008

Tr. i pr.: Ramon Farrés, Teresa Pascual i Mireia Vidal-Conte

Tu,

Tu, que arribes tot just de l'indret on vaig néixer,

prou deus saber les coses com van al meu poblet.

Quan vas marxar, ¿davant de la meva finestra,

tenia alguna flor la prunera d'hivern?

p. 107

Wang Wei. Vell país natal, 1986

ELEGIA

                 Me llamo barro aunque Miguel me llame.

                                                 El rayo que no cesa

Miguel Hernández era un gran poeta.

Va néixer a Oriola, el 1910, fill d'un pastor.

Les nostres biblioteques s'honren amb l'ample foc dels seus

     llibres:

Perit en llunes. 1933.

El llamp que no para. 1936.

Vent del poble. 1937.

Durant la noiesa va fer de pastor

i va cultivar la terra.

No va marxar, doncs, pels camins amples de la vida.

Tenia un gran caràcter.

Els seus assassins el van deixar morir a la presó, el 1942,

amb sentiment del poble d'Espanya.

Matinejava amb el dia i li agradava de constatar

que, al cor, no li creixen potes.

Escrivia com canta el rossinyol perquè va néixer mestre

per a la poesia.

De dia s'enfilava pels arbres.

De nit tancava la porta del carrer i s'asseia en un racó per

      conversar.

La seva obra sobreviurà i serà llegida.

Gravo el seu nom a l'escorça d'un arbre.

Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica, 2001

ARS

Que tenir les paraules en vers
per dir que deixes constància
no sé si conforta, però bé diverteix.
Confirma que, si respirar és necessari,
ho és això, també, de dir-me
a mi mateix, o a tu, alguna cosa.

Els altres lectors són veients
que ens observen, obscens, des del front.

Que mentre omples pàgines
vas engendrant un tresor de signes.
Per obra del temps se't revelen
alguns enigmes, només. De vegades
grafies plaents.

Que tenir les paraules en vers,
retallat o dispers,
és poc? És molt o no res?
Secret d'un hivern.



Víctor Obiols. Carrer d'hivern. 1983

Il.: Josep Sales

Pr.: Eugenio Trías

Epíleg: Francesc Badia

Finestra

Ha caigut tota pena. Ara plou
tranquil·lament sobre l'eterna vida.
Allà, sota el cobert, amb el seu motor,
està -de lluny- un petit obrer.

Del llibre tancat ara arribe fins aquella
vida llunyana. Però quina és la verdadera
no ho sé.
              I no ho diu el sol nou.


Sandro Penna. Poemes (1927-1938), 1992

Camporells (Capcir)

A ANTONI CAYROL I ELENA


Després d'unes hores de camí,
espicossats encara pel fred de matinada,
hi caiem al damunt quan poc ens ho esperem,
i els estanys, amagats entre penyes,
se'ns mostren trèmuls i foscos
com ocells sobtats al niu
que mig desclouen els ulls...

Amb la llum naixent,
aquests ulls adormits i temorencs
s'aniran esparpillant fins a esdevenir
límpid mirall del dia,
fúlgida pell de l'aigua.
Tot, tot s'hi abocarà
delerós de ser-hi reconegut:
boscos, cels, núvols i bèsties.
De tant en tant, però,
un lleu estremiment de gaudi o de dolor
percorrerà la seva espinada
i, per uns moments,
els estanys seran també mirall nostre:
fràgils, tremolaran per no res.




Àlex Susanna. Les anelles dels anys, 1991
Pr.: Maria Àngels Anglada

Ja no invisible

Ja no invisible, de molt lluny,
de molt endins de l'ombra arriba,
s'atura, passa el ràpid cabirol.
Mira: les coves i el reflex
del moviment de les aigües,
tot clar, quiet, en els seus ulls.
Jo soc el momentani pletiu on es refia.



p. 665-666



Joan Vinyoli. Obra poètica completa. 2001

Pròleg: Miquel Martí i Pol

Edició: Xavier Macià

Calma d'hivern

El fred s'instal·la
amb mantell
de son
  i agulles de gebre.
Les llums nadalenques,
           com estels de broma
                   que parpellegen
                          dins d'un cel
                          de tinta fosca,
es dupliquen
en el mirall
de la humitat dels carrers.

En un poble petit,
           com un pessebre,
la meva finestra
és marc de vesprada
     d'un mes de desembre.

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal, 2009

Mestissatge

Íbers

grecs

fenicis

francs

els àrabs

jueus

romans

han esculpit la nostra ànima

terra de pas

de conquesta

el país

enmig de guerres

ultratges

desastres

afronts

ha preservat el seu cor

la raça vella

cansada

mesclada

però certa

severa

serena

tossuda

en el mar blau s'emmiralla

no hi ha raó

ni cap dany

injustícia

prou prepotents

sense cor

sense esperit

ignorants

que un poble assolin

mestís

sang cria sang

i als carrers

a les cases

les places

tot serà pur

mescla neta

potent

clara veu

car som els híbrids d'un somni

Jordi Gabarró. Herois i heroïnes. 1999
Pr.: Félix de Azúa

TEMPS DE COLLITA

                      A Elena Ternova

El temps de maduresa
ha daurat els teus paisatges
amb una lluna que evoca el sol
dels anys de joventut.

És temps de collita d'hores,
de la polpa dels fruits madurs
que han vençut les tempestes,
de deixar-se endur pel vent.

Ara que sabem
que a terra res mor,
que tot es transforma
en la virosta de l'experiència.


Assumpció Forcada. Evolutio, 2000

També és Nadal

També és Nadal a la vora del mar
on el seu bleix té remor de nadales,
il·luminant el mirall de les cales,
cua d'estel, la llanterna del far.

També és Nadal a les crestes nevades
on canta el vent fent dansar els borrallons,
i als pics gelats, i a les valls i als turons,
tossals i llacs, i a les planes gemades.

Esclata un clam des del mar a la serra,
l'aire ha portat el dolç nom de germans
-més que un sol mot, crit de pau a la Terra-.

Quan sols d'amor són curulles les mans,
quan rebutgem els afanys i la guerra,
també és Nadal en el cor dels humans!

                                       Nadal, 1985

Musicada pel germà Odiló M. Planàs,
mestre de música de l'Escolania de Montserrat

Manuel Tosca. El Nadal i les nadales : 1981-2002, 2002

Hiverns suaus

per la cançó
de cada ocell lliure en el blau,
una ànima que faci via amb ell.

ANNETTE VON DROSTE-HÜLSHOFF

Va arribar amb un vent fred de terres nòrdiques
a aquests hiverns suaus mediterranis.
La van veure voltant per tot l'estany,
tranquil·lament, amb ànecs cullerot
i va desconcertar els observadors.
Van convenir els experts que un capbussó
gris com aquell és molt estrany que es vegi
per unes terres tan meridionals.
Ningú no es va explicar com va arribar
una femella així, sense bandada.
Era un exemplar vell que van pensar
que tal com va venir se n'aniria,
i més d'algun sentimental va dir
que baixaria el grup per recollir-la.
Aquell hivern benigne els vilatans
van apropar-se al llac per contemplar-la.
La primavera va arribar de pressa
i va fer un niu de branques sobre l'aigua,
ocult enmig dels joncs i de les cintes.
Tots els nens i nenes de l'escola
van apropar-se a veure-la pescant:
capbussant-se dins l'aigua amb el seu bec
curt i esmolat treia peixets de plata.
L'estiu va anar arribant des de ciutat,
i aquest ocell estrany es va tornar
l'autèntica atracció pels nouvinguts,
sempre sola, nedant lluny de les barques.
Pacífica i tranquil·la, no sabem
si trobava a faltar membres semblants
de la mateixa espècie, o si enyorava
aquells països bàltics que covaven
el seu plomatge gris dins de la closca.
Un dia qualsevol d'un nou hivern
no la van veure més voltant pel llac,
potser va migrar al nord per retrobar
tots els companys que va deixar-se enrere,
perdent-se per Europa, com records,
o es va enfonsar a l'estany i, ja sense esma,
no va poder sortir a la superfície.
Va descobrir que amb un hivern suau,
potser, n'hi havia prou per cada vida,
que es feia breu com la felicitat.



Alexandra March. Hiverns suaus. 2005

Edició: Jordi Julià Garriga

Un bibliotecari: una referència

del 15 al 23 de gener de 2016

La tardor

Com Sandro Botticel·li soviny representava

la gentil Primavera amb vestit ramejat,

            i el seu ritme enyorat,

prop del toranger blanc, sota la volta blava,

aixís te veig passar, oh divina Tardor,

de cara asserenada, amb ta roba marcida,

            prop d'una aigua adormida,

qu'arreplega el blau pal·le del cel i sa dolçor.

En ton front s'esparpella la corona de roses,

            sempre més aromoses,

i en tes mans la cistella té la fruita dels horts.

La fullaraca seca a ton anar fresseja,

            i ta veu remoreja,

i en l'estany del passat s'aixequen els records.

Josep Sebastià Pons. Poesia completa, 1988

MANS

En una mà hi duc una petita daga,
en l'altra mà una rosa,
per la mare sent infant,
sense adonar-me'n,
em vaig endinsar en el món
de la paraula escrita i mica
a mica el dolor es fonia,
i l'amor creixia,
i el cor se m'obria,
se m'obria.


Mercè Solé i Prado. Respiro, bategant paraules, 2014

COMPLIMENT A LA SENYORA ANTONIETA CAO, DE L'ALGUER

Amb una benigna

majestat, la dama

surt al seu balcó,

avui, a trenc d'alba.

Veu dintre la mar

lluïssor d'escates,

peixos amb l'escut

de les quatre barres.

Arriben amb son

de llunyanes platges,

amb el primer vent

que les desvetllava.

Bon dia, venim

a tenir-vos guarda

en la festa, car

sou molt estimada.

El rei d'Aragó

us ret homenatge,

us besa les mans

a la catalana.

Per la vostra fe,

per la vida clara,

per la gran bondat,

us donem les gràcies.

Senyora, per llargs

anys de benaurança.

Després tornarem

a les nostres aigües.

Des del campanar

de la Seu baixava

la llum de tardor

en aquella casa.

Ben a poc a poc

el sol va daurant-la.

Abrillanta més

els ulls de la dama.

Salvador Espriu. Per a la bona gent, 1985

Tossudament alçats

Som aquí,
tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys ben oberts,
si cal amb els punys ben tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.

De bell nou,
i deslliurats d'enyors,
gent d'allà i d'aquí ens donem el dret
a escriure el futur,
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny
i ens acosti fins l'art de viure.

Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
El desig d'un nou món
des de les nostres arrels.
Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
Som aquí fermament
per conviure l'univers, l'univers.

Coneixem
les pedres del camí,
no és només un somni
també és mesura de la llibertat,
l'anhel que neix en cadascú,
l'afany que ens acosta al futur,
que es fa de tots si ens donem la mà
per fer un món possible.

Novament,
i deslliurats d'enyors,
som aquí
tossudament alçats.
Som aquí.



Lluís Llach

Somnis

Com una branca d'olivera nua
es cobreix amb els primers brots,
es vesteix d'il·lusió l'existència
en el teler especial dels somnis.

Com vell artesà expert, amb cura,
es tracen els fils de la imaginació.
En la direcció escollida es mouen
sense entrebancs cap a l'odissea.

No es podran espatllar els somnis
que s'esdevenen en la llibertat
i prenen rumb en el viatge cap a Ítaca
en l'espai absolut de la intimitat.


Eulàlia Ripoll. Darrera els vidres, 2008

Goigs

Article publicat a Catalunya Cristiana, 16 d'agost del 2015, n. 1873, p. 21. i al blog de Nora Vela: http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com.es/

Ítaca

Paraules i dietaris
creuen la meva biblioteca
com vianants
amarats de pluja
i quan pensen arribar
a un port foraster
on no témer la tempesta,
el destí, juganer,
els porta a nova riba.




Núria López Garcia. Estacions de trànsit, 1992

Aixeco les persianes

                    13

Aixeco les persianes
i es torna a fer el miracle:
             l'esclat de llum.
             Abans, però,
com cada nou matí
       la piuladissa dels pardals
       fa de tèbia coixinera.




Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991

Camins de natura. Itineraris vitals

Teresa Franquesa i Codinach

Vida

Escric amb la veu alçada,

vivint, prenent síl·labes de l'aire.

Obric la mà amb els ulls alçats.

Visc.

Per a això, sí basta ser un arbre,

al qual el temps ensenyà a plorar en els buits,

per venjar les seues corves joves.

Respire. Visc.

No sóc l'únic que parla de viure.

No.

Ningú a inventat res a soles,

els arbres repetixen moviments,

amb diferents branques.

Amb les branques i buits.

Incline el cap,

i neven idees d'home.

No són úniques,

no crec ni que siguen meues.

He treballat sempre per una pròpia,

dia i nit, des d'aquest racó irrepetible,

sota aquestes llums llargues i tancades.

Però desistixc,

m'acoste a la meua derrota.

Meua, solament meua, aquesta volta.

Em basta la pols,

i la neu que cauen,

per a viure la meua vida.

Meua, aquesta volta.

Viure.

Obric la meua mà,

sóc un arbre que obri les branques.

I visc, això em basta.

Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999

EROSIÓ

Fa temps que la musa va esmicolar-se

per l'acció erosiva

que tenen alguns mots.

Hi ha un procés

de sedimentació, de recristal·lització,

surten roques metamòrfiques 

per tot el camí.

Tal vegada demà seran magma.

Potser, més tard, columnes de basalt

aguantant el pes de les hores.

Assumpció Forcada. Evolutio, 2000
Pr.: David Jou i Mirabent

D'aquest balcó al d'enfront

                       VI

D'aquest balcó al d'enfront, distància
entre dos ulls -capvespre
a la tardor-, grocs i vermells hi cruixen.
Quin gust de pastetes pels dits!
Seguits sorolls de seda.
Fanals brodats als arbres.
                                          Demà...



Josep Piera. Dictats d'amors : poesia 1971-1991, 1991
Pr.: Eduard J. Verger

Incomprensió

No puc entendre mai
que m'envegin o parlin
d'amistat i d'amor
al meu despert somriure.

No volen penetrar
aquest secret tan simple:
sense desigs ni planys,
procuro de ser lliure.




Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

Món de Josep Beulas

Un prim arc de muntanya
fos amb el cel,
a penes destriable
pel pensament.

El fons dels ulls et miren
boscos i camps.
Et sents despullat home
dintre l'esguard.

Com deturar per sempre
el canviant
color del temps? Envesca'l,
fes-te'n parany.

Desvetllat a trenc d'alba,
ets a l'aguait
del fressejar de l'aire
dalt de cimalls.

«Pintar: pur, impossible acte mental.
En acceptar-ho, para't
just al llindar.»

«Em plau, perquè domino
des d'ell l'entorn:
cristalls del so, com dolla
per mi la font.»



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985

Els cels més purs

                                   Tardor, 1942

Els cels més purs de l'any són els que fan

els capaltards de l'autumne.

Les roses són més nobles, enllaçant

un màrtir fust de columna.

Els arbres seculars fruiten amor:

palmes, oliveres, cedres.

El temps impregna del mateix sabor

les ànimes i les pedres.

-Si al nostre veire, avui, el vi té gust

de vinya bordenca i agra,

l'antic cristall guarda el perfum august

-Pàtria, el perfum que consagra.

                                           Novembre, 1942

Màrius Torres. Poesies. 1992

SÓC POETA

Tinc un full al meu devant,
blanc i net, no té cap taca;
pàl·lid és com un espant,
m'ha costat mitja pesseta,
sóc poeta...

L'holandesa en qüestió
diu que l'embruti, que escrigui,
però la musa diu que no,
gelosa, se'm torna estreta,
sóc poeta...

He estat un temps sense cantar,
no és pas que tingués angines
ni mandra per treballar,
ha estat qüestió de punyeta,
sóc poeta...

Diuen, dius, diran, dirú;
no es parla amb la boca plena...
per l'ordre començà l'u...!
ja no sé on sóc, ai tieta,
sóc poeta...

Faci calor i sigui estiu,
el xiprer sempre té fulla,
però cap ocell s'hi fa el niu;
ja no rauca cap granota,
sóc «peota» ...
ja no rauca cap «graneta»,
sóc poeta...

Francesc Pi de la Serra, dins,

Dinou poetes dels seixanta, 1987

Cada gest

Com a la fulla el sol,
com a les arrels l'aigua,
com al pol·len el vent,
com a l'arbre la saba.

Com al peix les aletes
i la tela a l'aranya,
com caragol que duu
sempre la seva casa.

Com la mel a l'abella,
com al liquen és l'alga.
M'arriba cada gest
teu i cada paraula.



Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pròleg de David Jou i Mirabent

Els llibres

Arrenglerats
en els prestatges
semblen soldats
o personatges
tots enrampats.
Si en prens algun
veuràs que són
una altra cosa.
Dintre la mà
seran un món
que es badarà
com una rosa.


Joana Raspall

39.

Flueixen les paraules
i els nítids somriures
i esclaten colors
i sorgeixen records.
L'atzar es vesteix 
de tendresa
i la realitat arrela
i es nodreix de bellesa.



Mercè Solé i Prado. Respiro, bategant paraules, 2014

Revelació

No he vingut a aprendre

sinó a recordar.

I know not what tomorrow will bring.

la miopia d'ahir

la lucidesa de demà

Montserrat Costas. La murga. 2013

Il·lustracions: Rocío Rodríguez

Pròleg: Màrius Sampere

Què vol dir respecte?

En comptes de buscar una definició de

diccionari, agafarem un altre camí: la paraula

respecte prové d'una paraula llatina que significa

mirar al voltant. Això ens pot aportar molta llum

sobre què vol dir respecte i respectar. Es pot afirmar

que qui respecta mira al seu voltant i qui no respecta

no ho fa? Doncs sí.

Fragment

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003

El meu nom

El meu nom no és un nom de flor. No és venerat
cap dia de l'any. No admet diminutius tendres
que convidin a pronunciar-lo baixet, com un 
enfilall de sucre candi a l'orella. No prové d'una
paraula dignificada pel pas dels segles. No 
comença per cap de les lletres conegudes, ni
per cap de les desconegudes. El meu nom
nòmada de noms.



Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Mòbil

A la sala d'espera
de l'aeroport, sona
el repic d'un xiulet.
Vint personatges posen
mà a la butxaca, però
només un és el guanyador.

Lluís Maicas. Viatge al cor, 1997

Torre de guaita

Que en terra ferma
es desvetlle la garsa;
que l'acotxe el xiprer.
Que s'estavelle,
corglaçada, la lluna.
Que siguen els fars
insomnes testimonis de la pena,
si en comptes de tulipes
entre l'arena creixen
sirenes naufragades.

VI

Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Vestida d'alba

Vestida d'alba
entraré de puntetes
dintre el teu somni.
I una llum d'infantesa
t'enlluernarà el viure.

Pilar G. Fàbregas. La nit de l'alba, 1998

No tinc estat

No tinc estat
i amb prou feines tinc nació.
La meva llengua, però, és capaç
de servar l'embat de les passions,
dels odis, del desig,
dels negocis... i de la mort.



Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3

D'un en un... home llum llim zero

vint-i-quatre

vint-i-cinc

vint-i-sis 

                            d'un en un

Fragment

(1972)

Guillem Viladot. Poesia completa II (1964-1983). 1991

Els rius de l'ànima

No tenen veu; tal vegada, color.
Els rius de l'ànima, tacte sense pell.
s'esllavissen -cor i sang-
per dintre dels teixits que mai veurem,
però els omplen d'una humanitat sentida
des del pit a les galtes.

Són distints dels grans rius navegables,
dels més petits que criden la pluja
perquè els faci galants i respectables.
Són diferents dels tolls, on els capgrossos
passen a ser granotes quan la lluna
s'amaga darrere una argelaga.

Els rius de l'ànima saben poc de la terra,
tampoc coneixen la planúria de la mar
salada. Els rius de l'ànima no han vist
mai el sol, ni saben què és la posta,
o què és la matinada. Si vols parlar amb
els rius de l'ànima, recull tot el silenci
de la tarda i escolta:

-que l'ocell no els trenqui la paraula.

Àngels Cardona. Les veus del riu. 2001

Pr.: Carles Duarte i Montserrat

El viatge

                  Per a Jordi Pujol

Et solca, el temps, els ulls
i aprens a reescriure l'horitzó.

Ferit i tanmateix àvid de ser;
com un ponent de sang i de turquesa,
com un presagi que amenaça de complir-se,
t'estimbes contra l'aire,
ressegueixes el rostre de la nit.

Navegues les onades de la llum,
respira, el mar inquiet,
com si arrenqués a viure;
la seva pell t'acull com un retorn.

Travesses amb la nau antics paisatges
que es tornen també teus,
i t'esculpeixen.

Et mou, el cor; al viatge i l'aventura,
creix dins teu el gest d'altres mirades.

Duus un bagatge de vida imaginada,
de somnis fatigats,
que restaures sigil·losament.

Encarnes el desig.
No desisteixis.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

9 de novembre de 1960

Ahir vaig votar per Kennedy

com el fill segon d'un granger d'Illinois,

mentre amb l'altra mà

m'espolsava les botes

amb un ram d'oliver dels Esquarts.

Ahir caminava

mirant un brotet d'il·lusió

penjat al cantell del diumenge.

Avui me'n torno a la feina;

avui me'n vaig cap a casa;

avui, davant d'una porta tancada,

he sentit: no som res,

pronunciat amb la veu molt tranquil·la.

I jo he seguit carrer avall

amb el pes a les cames

de tants cementiris inútils.

Xavier Amorós, dins,

Dinou poetes dels seixanta. 1987

Diguem no

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist que han
fet callar a molts
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.


Raimon, dins,

Dinou poetes dels seixanta, 1987

La simetria és el teu déu

La simetria és el teu déu.
¿Magma, drusa, macla, gemma
               o bé mirall?
¿Quina xarxa cristal·lina
              fou el bressol?
¿Quina música pautada
              t'omple la ment
             criatura humana?


Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991

Temporal a Vallmanya

Desfés ton llençol, pluja beneïda.
Vessa ton misteri, vessa ta frescor:
Al boscam onbrívol, torna-li la vida,
i sigues mestressa de tot Canigó.

Allà en la carena ja temporaleja.
Ara el cel és gris com un llosat.
Tot s'enfosqueix. La broma negreja.
Embarren les garbes i l'herba del prat.

Les fulles del faig no són delitoses.
Pertot ho demanen fulles tremoloses
d'oir el devessall. Desfés ton llençol.

La serra veïna s'allunya, entristida.
Una olor de terra ja puja del sòl.
Desfés ton llençol, pluja beneïda.

Josep Sebastià Pons, dins,


Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011

Que facin el seu camí

Que facin el seu camí
tots els estels i les albes.
Que floreixin tots els vents
damunt de veles i branques.
Els ocells signin el cel
i la blavor de les cales.
I que tot digui el seu cant
per l'amor quan me'l donaves.
La meva veu ha callat
tranquil·la sota les ales
d'aquesta nit amb clarors
d'aigües pures i amagades,
d'aquesta foscor vivent
d'unes recòndites flames.
Ens ha nascut un nou món,
després de tantes marrades,
perfumat amb llessamí
del més preat dels miracles.
T'estimo i m'estimes tu
després de tant esperar-te!...

Cançons




Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Valls de Farrera

                    A la Simona Škrabec

Quan sol i núvols

fan als vessants pintures,

l'art del poeta

fa rere els ulls encesos

cançons d'arrels arcanes.

Farrera, IV-01

B) Farrera-Lieder

Jaume Creus. Suite dels bons amors. 2008