Jo et donaria, amor

Jo et donaria, amor,
tota la tarda
per fer del temps un feix
d'hores esparses
i així, com mar tranquil,
blavejar l'aire.

Jo et portaria, amor,
fruita enramada,
com l'aire pels balcons
d'aquesta casa,
i dir-te també avui
paraules clares.

Jo tornaria, amor,
a viure encara
altres dies passats,
dies com d'aigua,
lliscant entre els illots
d'un mar en calma.



Mireia Lleó

Es troba en la revista:


Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, p. 48

Paratge somniat

Blavegen els estanys. En llur suau estesa

                    el cel s'emmirallà.

Per sempre més hi és. Oh càndida nuesa!

                   oh tendre sospirar!

Paratge somniat. Potser t'abelliria

                   son auri parament.

En platges de coral hi dorm la llum del dia;

                  la posta s'hi encén.

Hi creixen tarongers; hi tanca la magrana

                 els seus castells rodons.

Les prades que s'hi fan no saben la rotllana

                   de les estacions.

Extàtica beutat! Ton cor enyoraria,

                  però, l'instant fugaç,

l'espurna del desig, la rosa que es marcia,

                  el braç damunt el braç.

Per'xò quan ve la nit hi ha un dring petit d'esquella

i l'ona de la mar, en veure el primer estel,

corones deixarà, per tu, de vidiella

                   i rams de xuclamel.

Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), dins el llibre:

Antologia general de la poesia catalana. 2012

A cura de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet.

Cap a Llevant

Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara 

fins a la mar: a la part oposada la verdor dels conreus havia envaït

ja tota la ribera. Una ampla extensió inabastable, una immensa 

planúria inundada de llum, sembrada ací i allà de casetes 

emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls, 

es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant 

la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on 

passava la carretera. Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible, 

meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre, 

amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs 

altes xemeneies. Més enllà els turons suaus, amb llurs oliverars 

i amb els quadres de les vinyes en les vessants, anaven ascendint 

dolçament fins a perdre's al peu de les muntanyes que blavejaven allà al fons.

Fragment.

Sebastià Juan Arbó. Terres de l'Ebre. 1980

Primavera

Al cim de cada branca hi ha una maragda breu.
Corona viva, l'ocellada vola.
Blaveja la muntanya, clapissada de neu,
i en un marge s'esmuny la darrera viola.

Infant, la primavera treu a la dansa el món.
Els teus ulls no coneixen aquesta embriaguesa.
¿S'adonen de la saba que dins la fruita es fon
i veuen groc i malva ratllar la verda estesa?

Ah, si ara endevinessis, en els brucs, el present
que per l'ocell l'ovella obedient deixava!
La llana es pastarà amb el fang del torrent
i serà niu segur sota la volta blava.

Ets com un arbrissó enlluernat de sol.
Res no saps del prodigi, oh tendra rosa vera!
Però amb el cant roent del rossinyol
la teva mà, d'un vol, ens duu la primavera.



Tomàs Garcés. Poesia completa. 1986

Edició: Àlex Susanna.