Després d'una nit d'insomni, el cos és feble,
esdevé amable i ja no és meu —ni de ningú.
A les venes lentes encara bateguen les fletxes—
i, com un serafí, a tothom i tothora somrius.
Després d'una nit d'insomni, les mans s'afebleixen
i confonen completament l'enemic i l'amic.
A la gebrada hi ensumes, tot d'una, Florència,
i amb cada so que sents neix un arc de Sant Martí.
Brillen suaus els llavis, i és més daurada l'ombra
que els ulls ha enrevoltat. Fou la nit que posà llum
en aquest radiant rostre —i, de la nit fosca,
tan sols ens enfosqueix una cosa —els ulls.
20 de juliol de 1916
De: A Akhmàtova
Marina Tsvetàieva. Fites. 2023. P. 96
Traducció de Laia Malo.
Pròleg de Miquel Cabal.
Cronologia. P. 177-183
21è Premi de traducció Vidal Alcover.
