La guarició

Ella ja no estima ella ja no bressola cap home

al seu son d'adulta
ella es pren el cafè amb sucre ella menja
bolets blancs grisosos
igual que la substància blanca grisosa de la seva capsa craniana
ella ja no escolta
la part partida i trencada (la quarta)
de la quarta de Brahms
ella ja no està enamorada
ella es té en braços ella es conté sota la pell
ella no s'ofereix ella no es rebutja
ella simplement avança absent per l'estepa
i es repeteix
que la vida és llarga que la vida és bona
igual que el cel de la ciutat quan
al vespre
arriba la catifa viva de corbs negres sadollats

Ella es canta sobre el dia que va ser i sobre la creació del món
oi tant sobre la nit materna

Ella no estima ningú
Ella de fet falta de si mateixa
ella és molt endins i lluny
davallada
per l'escala trencada de pedra
no
no a la mort —la mort existeix mentre existeix la vida—

sinó al mar
a l'aigua que bressola foscament
els dofins els coralls les barques els peixos
la sorra el fang la forma la fertilitat
les idees els déus la sal
sí la sal

Ella no s'estima. Ella ja no estima. Ella ja no espera
Ella ja fa temps que va ser amansida
i era flexible com l'herba i bona
ella va cremar com un pa oblidat al forn
com Troia va cremar
com Sodoma
I ara està com una brasa dins ella mateixa
pren el cafè amb sucre
menja bolets
Ella es consumeix

i avança en la seva vida com per l'estepa

Ella mira serena el camp de blat que li creix
en lloc de carn tendra i viva
als seus propis palmells a les falanges tortes

Ella ha passat per la vida terrestre
ella ha estat un ésser humà

I ara sí ara gairebé està bé

Marta Petreu, dins,

37è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2022

Direcció del Festival: Maria Callís i Josep Pedrals

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

Les tres fonts

En l'estepa del món, dolguda i infinita,
misteriosament tres fonts varen sorgir:
la de la joventut, font ràpida i rebel,
borbolla i raja fent remor i mirallejant.
Amb inspirat fluir, la font dita Castàlia
en el desert del món abeura els desterrats.
I és la darrera font la freda de l'oblit,
més dolçament que cap, calma l'ardor del cor.

(1827)

Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005

Pròleg, tria i versió de Jaume Creus

Juliol

Corre un fantasma dins de casa.
Va amunt i avall, va a tort i a dret.
Dalt a les golfes, fa ombra rasa...
Sí, dins de casa, hi ha un follet.

Tot ho regira quan li rota,
i s'entafora pels racons:
del llit, amb bata, en surt de sota,
i a taula esbotza els tovallons.

Mai no s'escura els peus quan entra;
com ballarina, com el vent,
mou l'aire, i és un mal de ventre
que es recargola irreverent.

¿D'on surt l'entremaliat salvatge,
fantasma doble, llampec viu?

Hoste vingut d'un mal viatge,

mal dispeser que ve a l'estiu.

Tota la casa li fem bona,

i s'hi reposa tant com vol.

La lloga tota i ve quan trona,

perquè ell és l'aire de juliol.

Juliol, quin desmanec de roba
que s'enllapissa amb llapissons!
Juliol, planant per on li prova,

baladrejant pels finestrons.

Badoc grenyut, treus de la prada

l'olor d'herbei, d'anet al vol,
til·lers i estepa perfumada,

per tu, que ets l'aire de juliol.

1956

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala