Llaurar el món amb els ulls

Llaurar el món amb els ulls.

Sembrar l'espai
de pedres voladores.

Que rebrosti l'ordre i maduri el temps
                                         en l'eix de rotació.

I tot això per a què?

Perquè les parpelles
caiguin,
es dissolgui la llum,

s'aixequin els arbres abraçats sobre les dunes

i ocells naixents
tornin

a conversar
interminablement    amb l'univers.

De: II. Universum

Empar Sáez. Òrbita. 2020. P. 52

També és això

L'art és conjurar l'existència
perquè perduri
però el seu espai s'estira vers l'invisible
I hi ha la intel·ligència que els elements enfrontats
els uneix per la semblança
Hi ha una cosa audaç
perquè busca la immortalitat
essent -com tot- mortal

De: TENDRESA = CZUŁOŚĆ (1992)

Julia Hartwig. Una falena als dits. 2025. P. 71

Prefaci, selecció i traducció de Xavier Farré i Vidal.

Text en polonès i català.

Espai imperforat per l'aigua

Espai imperforat per l'aigua de les paraules.

Ploradissa d'espills,
alçament de l'invisible en el transparent.

Enlluernada,
respires fondament la llum i n'obtens
més paraules.

La memòria vagament les reconeix:
apareixen borbollant,

remouen mars i diluvis,

redrecen cossos
salvats per sempre de l'aigua o del desert.

De: I. Minutíssima

Empar Sáez. Òrbita. 2020. P. 32

Totes

A la terra
de la meua llavor
li regale el ball fèrtil,
al sol de la llar el solc,
la cavitat,
el ball orgànic,
el buit que escarbe
amb més buit,
el que m'ompli
i em dona forma
del que soc,
llibertat, moviment,
cerque l'espai
per seure i escriure
el bé que m'acompanya,
l'ocre morat que ens acull;
hem lluitat i recollim els fruits,
la bonança em sacseja els braços
amb música i l'aigua em balla el tempo,
trec fora el dolor de totes, de totes.

De: Llum als arbres

Isabel Garcia Canet. Els afores. 2025. P. 40

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels LIII Premis Octubre, l'any 2024.

Hi veig des de la foscor

Hi veig des de la foscor
talment com des del més radiant dels balcons.
El cos és la destral: s'abat sobre la llum
tot allunyant-la en silenci
fins al passatge més nu: la negror
d'un temps que basteix
dins l'espai trepitjat pels meus peus
una terra lentíssima
ーpromesa.

I

Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 7

XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.

Traducció de Nora Albert.

Text en català i italià.

Títol original: Notti di pace occidentale.

Retall

No vull minuts, ni mesos,
ni tan sols demano anys.
En tinc prou amb una eternitat
que em deixi empremta en el buit de la mà,
l'espai d'on me l'han retallada.

Els entredits, bengales al vent
perquè em pugueu trobar.

Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.

L'hivern clos perdia espai

L'hivern clos perdia espai.
Se'ns han fixat estàtics els instants,
callats. Cap còdol no sentim,
no es despulla tardà el matí de sal,
no intuïm els símbols del present.
Suspesa, la inquietud de la imatge.
Vinclats al fons més límpid de les copes
el blau del mar i el sol del moll, encès.

Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Edició: Andreu Subirats i Toni Cardona.

Epíleg d'Albert Roig.

Conté il·lustracions de diversos autors.

A ZÜS DES D'UN PRAT DE LES VILES DE PRUIT

Tremolo en llocs diferents
en nombre i pes i mesura.
Prop de tu em sento més viu
al teu país i defora.

El temps se'm nua al voltant
i em pesa com una llosa.
Si el desig crea memòria,
tot el futur es desola.

El temps se'm penja del coll
com una mola de pedra
com una pedra que roda.

Potser aquest prat de verdor
i l'aire que l'escabella i pentina
em distreurien de mi
em llevarien les sobres.

Potser aquests versos herbosos
arrelarien en terra
i viuria en un sol lloc
jo els meus versos alhora.

L'espai se'm penja del coll
com una mola de pedra
com una pedra que roda.

Les vaques s'han encantat
em miren com si els fos bo
de veure com me les miro
la post del pit que se m'obre.

L'herbei tremola en el vent,
espai i temps s'hi congrien,
fimbren, s'hi gofren i udolen.


Estiu 1982

Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 83-84

Isomeria

Si algun dia trobem

la fórmula màgica

que ens permet viure amb harmonia,

caldrà estudiar els tipus

d'isomeria de les hores:

la de cadena, la de funció i la de posició;

les seves diferents propietats,

i fer que aquestes unions diferents,

aquestes orientacions en l'espai de les il·lusions,

deixin fora la monotonia o l'estrès

que ens aclaparen moltes vegades.

____________________________

Si algún día encontramos

la fórmula mágica

que nos permite vivir con armonía,

habrá que estudiar los tipos

de isomería de las horas:

la de cadena, la de función y la de posición;

sus diferentes propiedades,

y hacer que estas uniones diferentes,

estas orientaciones en el espacio de las ilusiones,

dejen fuera la monotonía o el estrés

que nos agobian muchas veces.

Assumpció Forcada. Química i física = Química y física. 2012

Traducció: Assumpció Forcada; Ángeles de la Concha.

Pròleg: David Jou.

Els ocells

Quan el rossinyol es lleva,
 l'alosa se'n va a dormir;
 ell, de nit, canta a la lluna; 
 ella, al sol, de bon matí.
 Les cançons de l'un i l'altra
 s'entrellacen a l'espai
 i ens fan creure en el miracle
 que els ocells no dormen mai.



Joana Raspall. A compàs dels versos, 2003
Il.: Oriol Moret

In a sentimental mood

No pot ser que no tingui sentit el nostre temps,
dins l'espai i les forces mòbils de l'univers,
on rebem fugaçment llum de la consciència.
No pot ser, per exemple, que no tingui sentit
l'instant d'ara mateix, vint-i-sis de setembre
de l'any seixanta-dos. Ara que John Coltrane
al saxo tenor, Duke Ellington al piano,
Aaron al contrabaix i a la bateria Elvin
ens diuen que ens estimen, als presents i als futurs
i als passats. Tots els homes, una vegada més,
convocats a l'entorn del so viu de l'amor.



Jaume Bosquet. Diàlegs. 1999

Premi Bernat Vidal i Tomàs 1999.

En qualsevol ciutat

En qualsevol ciutat boirosa
que tingui museu d'art grec antic,
ai, Antínous,
les mans desmesurades
i els ulls ensinistrats per copsar el buit,
qui ets tu per descriure la bellesa?

Queda't aquí donant lliçons de quietud
als espectres
mentre jo desllorigo espai i temps
per temptar el meu amor a la presència.






Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012

Pròleg: Gemma Gorga

Premi de Poesia Martí Dot 2011 de Sant Feliu de Llobregat

Nova geologia

L'ona còsmica i màgica
va reorganitzar
aquelles fulles mortes
que eren carbó.

Concentrant el carboni,
va sorgir un grafit
que dibuixava les paraules
dintre de nous paisatges.

Agafant fondària i calor
va esdevenir,
com una nova filigrana,
xarxa en l'espai.

Va sorgir del fons de la mar
el diamant pur,
que dia a dia anem polint
posant-hi facetes noves.



Assumpció Forcada. Immunitat. 1990

Pròleg: Jordi Pàmias.

El nostre pis

Ens guarnirem un pis
                    on l'alegria hi balli,
ben amunt del soroll
                    i el tràfec del carrer;
que rebi el bat del sol,
                    del vent i de la pluja
i tingui l'estelada
                    per fer-li de dosser.

Hi portarem caixons
                    plens d'eines i de llibres,
i l'arma del meu avi
                    que mai no he disparat;
la col·lecció de discos
                    que són el llarg rosari
que junts, tantes vegades,
                    tu i jo hem desgranat.

Ja sé que tu hi duràs
                    també catifes flonges
i les tasses antigues
                   que fan tan bo el cafè;
i aquelles velles nines
                   tresor de ta infantesa
que estàtiques ens miren
                   amb un esguard serè.

T'ompliré les finestres
                   amb testos de geranis,
de clavellers i d'heures
                   que no es desfullen mai.
Tu penjaràs vistoses
                   cortines florejades
per fer de límit entre
                    nosaltres i l'espai.

Viurem el nostre amor
                   sense neguit ni traves,
bevent cada minut
                  amb una fonda set.
Els cossos, sempre nous,
                   estrenaran carícies.
Els cors sobreeixiran
                  del clos de les delícies
tan gran i, encara, estret!




Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove. 1994   

Amb qualsevol pretext

Amb qualsevol pretext, amb qualsevol
fàcil pretext i amb mots de cada dia,
per preservar l'embruix i la tendresa
de cada mot i ennoblir-ne la força.
Creix el poema i delimita espais.
Creixerà més i serà l'eix secret
d'aquesta immensa esfera de la tarda
que giravolta lentament i és una
secreta deu de tantes coses belles.




Miquel Martí i Pol. Estimada Marta. 1978

del cel

del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.

de les aigües, el riu. de la mar, l'escuma.

dels carrers, la pluja.

de l'amor, el gest,

el núvol, el silenci,

la pluja, el riu.

de l'amor, la paraula i la mar,

el cel, l'aigua. de l'amor, l'espai

obert que a dintre s'arbra

i ens fa paraula.

Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999

Els poemes

Els poemes són els nostres fills, aquells fills privilegiats

destinats a sobreviure'ns. És per aquesta raó que els

hem d'alliberar d'afalacs, de sentiments de possessió.

És necessari que espiguin sols, que madurin, com l'herba

tendra, al cor del Temps, la seva Llar veritable.

Cal deseixir-se immediatament de l'autoria, donar-los

autonomia com fem amb els altres fills, els de la carn.

Hem de deixar que respirin aires salutífers al compàs

del moment present: la Contemporaneïtat.

Sempre majors d'edat, ens ensenyen. Hem de ser aliens

als poemes tan bon punt els hàgim escrit. Pertanyen al

seu món: la Immortalitat.

Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2001

Wabi-Sabi

Wabi-Sabi -diu el cronista d'aquest concepte japonès-

és la bellesa de les coses imperfectes, mudables i per

completar. I afegeix que és la bellesa de les coses modestes

i humils, i de les coses no convencionals.

La simplicitat és l'essència mateixa de les coses Wabi-Sabi.

I és l'expressió d'un temps que s'ha volgut fixar... ¿Potser

es proposa registrar el sol, el vent, la pluja, la nit en els

objectes, o en els versos? ¿Hauré escrit versos no

convencionals, poemes Wabi-Sabi?

El savi cronista m'ajuda. I escriu que el Wabi-Sabi implica

trepitjar el planeta lleument. I saber valorar la petitesa del

moment en què totes les coses es troben ... L'esperit del

Wabi-Sabi suggereix un regne molt subtil que aprecia, de

ben a prop, l'efímera evanescència de la vida.

A vegades el Wabi-Sabi es comunica a través de la poesia

que es vol perfectible, mòbil, humil... Gairebé intangible?

Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2001

Estalviar maons o mots

Estalviar maons o mots
és la jugada més noble
i austera del constructor
i del versificador.
Aquell, component la casa,
aquest, edificant un poema.



J. V. Foix

Es troba en el llibre:

Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2002

Arrela al llibre

Arrela al llibre fúlgid
on és la llum més llum.

Veda l'espai un àlber
i el clos de la vedruna.
Vespreja i és pel vesc
que has aturat la busca.

En l'herba humida callen
ceguesa i coll de grana.



Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010