Prop de Catalunya

La dolça remor del mar a l'esquena

i el crit amargant de la pistola al davant;

les ales de bronze dels avions i el sol

que ens acompanya tot cremat. Ací ens ferim

els peus amb els fragments de metall de les bombes,

de l'espasa desenterrada i de la terra emmetzinada.

Ací dempeus; ací estesos; ací hem de veure

el que podem trobar de potent i de bo per posar-ho

entre el Feixista i el mar d'intensa blavor.

Si tinguéssim totxos per poder fer una paret, els faríem servir,

però els totxos es trenquen amb les bombes;

si tinguéssim ferro faríem una paret,

però el ferro ressona i s'esqueixa amb les bombes

i les ales van pel cel i per sobre la paret,

i si féssim una barrera amb la nostra terra

ells matarien la terra amb el verí Feixista,

però ningú no ens donarà ferro per a la paret.

Només tenim els cossos dels homes per arreplegar

la carn que s'estremeix, el mànec blanc i pelat de la forca,

que es trenca fàcil, que fàcilment emmalalteix,

espantada de dolor i espatllada pel diabòlic temps;

només tenim el més fràgil de totes les coses, l'home

i el cor, la cosa més fèrria i admirable de totes,

i ajuntant tot això farem una paret.

Joy Davidman (1938)

Traducció: Marga Llavador (1997)

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999

Discurs pronunciat a l'ONU el 1971

Deixeu-me que us digui una cosa. Soc català. 

Avui, una província d'Espanya. 

Però, què va ser Catalunya?

Catalunya va ser la nació més gran del món. 

Us diré el perquè. Catalunya va tenir el primer 

parlament molt abans que Anglaterra. 

Catalunya va acollir els inicis de les Nacions 

Unides. Totes les autoritats de Catalunya 

al segle XI, es van trobar en una ciutat

de França, Toluges  que aleshores era 

catalana per parlar de pau. Al segle XI.  

Pau en el món i en contra de les guerres. 

La inhumanitat de les guerres.

Això era Catalunya. 

Estic tan content, tan emocionat

de ser aquí amb vosaltres...

Pau Casals. Discurs pronunciat a l'ONU el 1971 a YouTube

Formes i paraules

          XIII

Vibraven sempre,
just ferides per l'aire,
ombres de cordes.
Torbs i serpents i guerres
a poc a poc s'encalmen.

         XIV

Dòcil forma, qui gosa
desitjar que pentinis
els teus cabells?
Deixa que siguin lliures,
perquè desvetllin l'aire
i l'or mai no tramunti.

       XV

Enllà, darrera
apagats focs d'estrelles,
lleu el silenci.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Pau Casals, a Prada

Pel juliol de 1961, vaig assistir, amb uns amics, a uns
concerts del Festival Musical de Prada (Conflent).
Tenen un renom universal. Hi ha, primer, la presència
de Pau Casals, cada vegada més gloriosa, amb l'entrada
del violoncel·lista en l'ancianitat. Hi ha, després, la
qualitat dels programes; la de la música que s'hi exhala,
com la dels executants. I, després, hi ha el marc dels concerts,
que és únic i totalment inhabitual. Aquest any, Casals ha tocat
amb el violinista rus Oistrakh, que és considerat, com a
violinista, el primer del món actual.



Fragment

Josep Pla. Retrats de passaport : una tria. 1991

Pau Casals

Avui he fet un treball
sobre un músic,
un músic molt important,
que ha viscut fora de Catalunya
per culpa d'un general.
General Franco es deia
i un dictador era.
El músic es deia Pau
i el seu cognom Casals.
Era Pau Casals
i ell ja se n'ha anat
amb la seva música al cel,
al cel blau que veiem
cada dia de l'any.



Caoutar Arohun (10 anys) dins,

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999

Fent la teva

Anàvem pels carrers
que tu havies pintat
d'aquell color que posa
els arbres i les pedres
a dins de la claror.

Entràvem a les cases
obertes en silenci
amb el teu nom escrit
al guix de les parets
cridant-lo perquè brilli.

I si algú endevinava
cap on el vent s'enduia
les fulles de la tela
o per quin punt sortia
el mar o si l'escuma
faria o no el seu pla,
tu anaves fent la teva.

Que vinguin ulls i ho vegin
ara que som aquí.


Jaume Sisterna

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999