Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

29 de novembre de 2015

Què vol dir respecte?

32a Caminada popular de Torà de Teresa Grau Ros
En comptes de buscar una definició de
diccionari, agafarem un altre camí: la paraula
respecte prové d'una paraula llatina que significa
mirar al voltant. Això ens pot aportar molta llum
sobre què vol dir respecte i respectar. Es pot afirmar
que qui respecta mira al seu voltant i qui no respecta
no ho fa? Doncs sí.

(Fragment)


Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003

28 de novembre de 2015

El meu nom

El meu nom no és un nom de flor. No és venerat
cap dia de l'any. No admet diminutius tendres
que convidin a pronunciar-lo baixet, com un 
enfilall de sucre candi a l'orella. No prové d'una
paraula dignificada pel pas dels segles. No 
comença per cap de les lletres conegudes, ni
per cap de les desconegudes. El meu nom
nòmada de noms.



Gemma Gorga. Llibre dels minuts, 2006

27 de novembre de 2015

Mòbil

A la sala d'espera
de l'aeroport, sona
el repic d'un xiulet.
Vint personatges posen
mà a la butxaca, però
només un és el guanyador.

Lluís Maicas. Viatge al cor, 1997

25 de novembre de 2015

Torre de guaita VI

Que en terra ferma
es desvetlle la garsa;
que l'acotxe el xiprer.
Que s'estavelle,
corglaçada, la lluna.
Que siguen els fars
insomnes testimonis de la pena,
si en comptes de tulipes
entre l'arena creixen
sirenes naufragades.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

23 de novembre de 2015

Vestida d'alba

Vestida d'alba
entraré de puntetes
dintre el teu somni.
I una llum d'infantesa
t'enlluernarà el viure.

Pilar G. Fàbregas. La nit de l'alba, 1998

22 de novembre de 2015

No tinc estat

No tinc estat
i amb prou feines tinc nació.
La meva llengua, però, és capaç
de servar l'embat de les passions,
dels odis, del desig,
dels negocis... i de la mort.



Guillem Viladot. Poesia completa, 1991-. vol. 3

D'un en un... home llum llim zero

Carpeta Universitat Pompeu Fabra (detall) per Teresa Grau Ros a Bibliopoètiques
vint-i-quatre
vint-i-cinc
vint-i-sis 
                            d'un en un




Fragment

(1972)

Guillem Viladot. Poesia completa II (1964-1983), 1991

Els rius de l'ànima

No tenen veu; tal vegada, color.
Els rius de l'ànima, tacte sense pell.
s'esllavissen -cor i sang-
per dintre dels teixits que mai veurem,
però els omplen d'una humanitat sentida
des del pit a les galtes.

Són distints dels grans rius navegables,
dels més petits que criden la pluja
perquè els faci galants i respectables.
Són diferents dels tolls, on els capgrossos
passen a ser granotes quan la lluna
s'amaga darrere una argelaga.

Els rius de l'ànima saben poc de la terra,
tampoc coneixen la planúria de la mar
salada. Els rius de l'ànima no han vist
mai el sol, ni saben què és la posta,
o què és la matinada. Si vols parlar amb
els rius de l'ànima, recull tot el silenci
de la tarda i escolta:
-que l'ocell no els trenqui la paraula.

Àngels Cardona. Les veus del riu, 2001

El viatge

                  Per a Jordi Pujol

Et solca, el temps, els ulls
i aprens a reescriure l'horitzó.

Ferit i tanmateix àvid de ser;
com un ponent de sang i de turquesa,
com un presagi que amenaça de complir-se,
t'estimbes contra l'aire,
ressegueixes el rostre de la nit.

Navegues les onades de la llum,
respira, el mar inquiet,
com si arrenqués a viure;
la seva pell t'acull com un retorn.

Travesses amb la nau antics paisatges
que es tornen també teus,
i t'esculpeixen.

Et mou, el cor; al viatge i l'aventura,
creix dins teu el gest d'altres mirades.

Duus un bagatge de vida imaginada,
de somnis fatigats,
que restaures sigil·losament.

Encarnes el desig.
No desisteixis.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009, 2010

21 de novembre de 2015

9 de novembre de 1960

Part de la façana de la Biblioteca Central Xavier Amorós (Reus) per Teresa Grau Ros
Ahir vaig votar per Kennedy
com el fill segon d'un granger d'Illinois,
mentre amb l'altra mà
m'espolsava les bótes
amb un ram d'oliver dels Esquarts.

Ahir caminava
mirant un brotet d'il·lusió
penjat al cantell del diumenge.

Avui me'n torno a la feina;
avui me'n vaig cap a casa;
avui, davant d'una porta tancada,
he sentit: no som res,
pronunciat amb la veu molt tranquil·la

I jo he seguit carrer avall
amb el pes a les cames
de tants cementiris inútils.

Xavier Amorós, dins,

20 de novembre de 2015

Diguem no

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist que han
fet callar a molts
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.


Raimon, dins,

Dinou poetes dels seixanta, 1987

La simetria és el teu déu

La simetria és el teu déu.
¿Magma, drusa, macla, gemma
               o bé mirall?
¿Quina xarxa cristal·lina
              fou el bressol?
¿Quina música pautada
              t'omple la ment
             criatura humana?


Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991

15 de novembre de 2015

Temporal a Vallmanya

Desfés ton llençol, pluja beneïda.
Vessa ton misteri, vessa ta frescor:
Al boscam onbrívol, torna-li la vida,
i sigues mestressa de tot Canigó.

Allà en la carena ja temporaleja.
Ara el cel és gris com un llosat.
Tot s'enfosqueix. La broma negreja.
Embarren les garbes i l'herba del prat.

Les fulles del faig no són delitoses.
Pertot ho demanen fulles tremoloses
d'oir el devessall. Desfés ton llençol.

La serra veïna s'allunya, entristida.
Una olor de terra ja puja del sòl.
Desfés ton llençol, pluja beneïda.

Josep Sebastià Pons, dins,


Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya, 2011

Que facin el seu camí

Que facin el seu camí
tots els estels i les albes.
Que floreixin tots els vents
damunt de veles i branques.
Els ocells signin el cel
i la blavor de les cales.
I que tot digui el seu cant
per l'amor quan me'l donaves.
La meva veu ha callat
tranquil·la sota les ales
d'aquesta nit amb clarors
d'aigües pures i amagades,
d'aquesta foscor vivent
d'unes recòndites flames.
Ens ha nascut un nou món,
després de tantes marrades,
perfumat amb llessamí
del més preat dels miracles.
T'estimo i m'estimes tu
després de tant esperar-te!...

Cançons





Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010



Valls de Farrera

Vall Farrera 4 per Aleixcarapeix (Obra pròpia) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons
                  A la Simona Škrabec

Quan sol i núvols
fan als vessants pintures,
l'art del poeta
fa rere els ulls encesos
cançons d'arrels arcanes.

Farrera, IV-01

B) Farrera-Lieder

Jaume Creus. Suite dels bons amors, 2008

14 de novembre de 2015

Els bells colors de novembre

Dic, tot esguardant la natura,
que la llum d'aquest novembre
llisca sobre la mar bella
i calma, tal com, de ben segur,
il·luminava d'argent les ones
el dia que vas néixer.

Pura delícia entre els braços 
asserenats de la meva ciutat.

Teresa Grau Ros

8 de novembre de 2015

Saber que hi ets

                              A la sombra de tu vida
                           quiero detener mi tiempo.
                            MANUEL ALTOLAGUIRRE

Saber que hi ets, 
com la mar als meus ulls, 
encara que no et vegi, 
que allà on els dits s'acaben 
em neixen els teus dits:
en el teu cos em torno
un objecte d'amor;
en el teu ventre hi ha
les onades dels somnis.

Saber que hi ets
i que amb tu puc sentir
la força de l'oblit
sense desesperar-me,
el dia desvetllant-se
i celebrar-ho amb goig.

Saber que hi ets,
que dins de tu em retrobo,
que en els teus pits de seda
i en els teus ulls tan càlids
hi ha escrits, un a un, els meus dies.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010

Sonet I

En cada un dels sonets que recorre
íntimament, els camins del record,
des del present al passat que no mor,
recobrarem, com qui escriu a la sorra,

les vint-i-cinc primaveres que esborra,
el temps cruel que s'endinsa en la mort,
els vint-i-cinc fonaments on el cor
ha construït de l'amor una torre.

Resseguirem el perfil d'una història
que hem escrit junts en comuna memòria
i ja no és nostra, sinó de tots cinc;

al capdavall, estimar-te i fer versos
són dos oficis que, essent tan diversos,
a mi em són fàcils. I és tot el que tinc.



Carme Guasch. Poesia completa, 2005

5 de novembre de 2015

Convit a l'èxtasi

Esborra't en el vent,
deixa't dur pels pendents de l'experiència,
rebrolla al fenollar
i en l'ametller florit,
llança la tele al mar de les notícies,
endureix-te en l'escorça
d'un tamariu gegant
i perde't a les arestes de la vida
o en l'espiral dels somnis
que no has conquerit mai:
imaginats per tu esdevindran reptes.
Recau, hora present, en cada espai,
addicte a tot l'amor, i parasita
en l'alliberament i l'alegria;
roda com un dervitx entorn de tu mateix
i fon-te en l'univers d'aquesta terra.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries, 2000



Aspres cimals

Aspres cimals del Montserrat altiu
capdavanters d'una ànsia de roca
que aixequeu vostre front fins on pertoca
als refulgents estels fer-hi llur niu.

La fe d'aquesta terra on teniu
fermament arrelada vostra soca
s'enfila per vosaltres, fins que toca
i abasta el cel que al seu damunt somriu.

Aquesta fe que aixeca una muntanya
per oferir-la com sublim peanya
a la Senyora de la terra i cel,

aquesta fe que porta per ensenya
l'espurnejar de llum que cada penya
arrenca la besada d'un estel.


Jaume Serch. De Montserrat estant, 1952, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya, 2011


1 de novembre de 2015

El passat i el pou, a trenc d'alba

                                             Per a «L'atlas català de Cresques Abraham (1375)»


Rompíem aviat enemics murs d'escuma,
solcàvem llum, guspires, per basarda de freus.
Boires molt encelades s'enlairaven de sobte
antics guaites de por, endins del pensament.
I sentíem entorn xiscles d'ocells malèvols
que duien els nauxers a foscos estimballs.
Damunt el nuvolat vèiem claror d'estrelles,
esguardàvem a trossos els altíssims camins.
Morien flors, estius, sons i pluges, calmosos
enganys, amples de set, quan urpades de vent
ferien mastelers, espedaçaven veles,
amortaven paraules a llavis condemnats.
Però l'esforç humà mai del tot no s'esborra,
i vells mapes de terres, de mars, del firmament
ens diuen com va ser de profund el domini,
el saber d'aquest poble del qual nosaltres som
legítims fills, hereus i servidors alhora:
del clos avui al lliure demà que guanyarem.


Salvador Espriu. Les cançons d'Ariadna, 1995