Abandon

Jardí sense mur, idea equivocada.
Poc a poc existint es configura pur
el límit del desig.
Inclinades les roses sobrepassen l'instant
que el mur de l'abandó conjura.

Rosina Ballester. Violència intervinguda. 2006

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2005.

També es troba en el llibre:

Cortines d'alba primera : cinc poetes: Antònia Vicens, Marta Pessarrodona, Rosina Ballester, Montserrat Rodés i Teresa Pascual. 2024. P. 133

Editors literaris: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

Moc els sentits

Moc els sentits d'acord amb les paraules.
El sol es pon en una gruta mentre
la lluna creix des d'una selva;
m'agradaria acompanyar aquests versos
amb una pantomima. Veig com la vegetació
es renova i tot torna a retrobar-se;
també hi ha coses que retornen a trossos
i mai més no podran ser retratades.
Però les estacions van succeint-se
regularment i les constel·lacions tenen,
si fa no fa, un nombre fix d'estrelles.
I allò que ha estat, ha estat,
i el bosc, que vagi creixent!
Enmig del fang mudo de fesomia.
En ple carrer veig engrandir el meu nom.
Això sí, el càntir a la font no hi va tot sol
i els pensaments s'aturen al límit del viatge.

V

Joan Brossa. Suite tràmpol o el compte enrera. 1994

Des de dins

Des de dins
la sang de gel ens allunya:
llengua, corba i palmells
diluint-se en el crepuscle.

Quants litres de perdó
caben en un arrap?

Amb la memòria
a punt de rebentar
descobreixes que la resposta
és el límit de la meva pell.

Al meu cap
després de la derrota
arriba un sotrac tebi.
La victòria és sempre
un viatge absurd.

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023

Text

Allò que és definit com a «informació»
pot passar a ser «comunicació» gràcies
a un canvi de sentit dels límits. Podem
comunicar la nostra pròpia experiència
amb materials de pura informació. Vull dir
filtrar la subjectivitat a través de l'objectivitat.
O expressant la poesia amb literatura d'agència,
llenguatge administratiu o frases fetes.
Ben lluny del postsimbolisme o del realisme històric,
la transformació s'obté en l'acte de «mirar»,
i no pas amb la manipulació del llenguatge.

Nota: L'autor parteix de la diferència entre els termes 
«informació» i «comunicació». Una informació només
acumula coneixement, i una comunicació, a més, fa participar.

Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998

Pròleg de Glòria Bordons.

Les grans planúries

Hi ha un altre espai possible,
una dimensió on tot passa igual,
però a l'inrevés. Hi és, aquí,
en aquest poema, mentre lligues

els fonemes amb les fets. Hi ha un

multivers multiplicat en cada acció
poruga. Hi ha un vici de desfer
camins. I hi ha el grapat d'aigua,
que vas agafar fent cassoleta,
com qui mostra el xai a la turba,
i heus aquí els dies, vas dir, que som
nosaltres, mentida, bellesa i arrel,
l'oblit de tot, el furt no nat, un límit,
l'erm fet desig de l'erra, de cop, tu i jo,
tan grans, vivents, com el silenci
que ens enlluerna: irreals i impossibles.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

Convexitat del mirall

Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.

Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.

Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.

Aigua, aigua.

De: Lloses.

Núria Busquet Molist. Làpida. 2022

Escolta

Escolta, Eivissa, la joia
que convoquen les aigües tranquil·les,
l'immarcescible límit de la mar,
el toc d'or a ponent,
bressol que l'illa ofrena
a les darreres llums.

Escolta aquest entotsolament
de silencis, marítima entrada
a la vall, a la ciutat de la vida.
Que el teu plaer sigui llindar
quotidià al nou dia,
als braços carregats d'amor,
a les alliberadores hores.

Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

Música de flauta

La claror verda de la tarda
m'atura al límit del neguit
com una música de flauta
per les agulles dels sentits.

La ratlla fina de les notes
m'adorm l'angoixa de la nit
com el batec de sota terra
que et va dur al món amb el meu crit.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Mar-Mare

La petitesa,
com l'univers empesa
cap als seus límits,
forja amb els seus contactes
formes d'amor a l'acte.

Jaume Creus. Suite dels bons amors. 2008

Camí de ronda

                Les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa
                                                  MARIA CABRERA

Totes les atzavares
eren mortes
quan ens vam extraviar
entre les restes
del naufragi.
Va ser després
de l'apocalipsi
i lluny dels llocs
que solia freqüentar
de parets esgarrapades.

Quan eren mortes
les atzavares
vam fer inventari
de les marques de la pell
i com el Dídac i l'Alba
vam encetar el dia
amb la ferma voluntat
de regenerar l'espècie.

La mar, espectadora
límit i viatge
i encastada a les roques
la brossa
que ja no era de ningú.
Les xarxes
que ja no tenien 
prou forats
per fer-nos captius.

Vaig voler
llançar-li pedres
a la mar
per mentidera
i mentidera
rebotava
pedra-bruixa
coloraines
tall coent
pes ingràvid
evidència
entossudida
en el reflex.

M'havia promès
la calma.

De: Murs de distensió

Carla Fajardo. Limítrofes. 2019

Premi de Poesia Martí Dot 2018 de San Feliu de Llobregat

agramunt

he passejat per aquest bladar,
una i altra vegada. hi he buscat
l'encontre del camp amb el límit del cel,
però la línia fosa se m'escapava dels ulls.

he passejat per aquest bladar,
n'he comptat els grans per endur-me
als passadissos de la nit alguna certesa,
paus terrenals, la substància del pa.

hi he perdut el seny i la veu,
hi he confós el blat amb els estels,
he abrasat la terra amb paraules de sal.

però tot de cop, se m'obre la tanca del cel,
deixo enllà dels mots el mutisme del temps,
i passejo per aquest bladar com sota una lluna nova.
sé que podré contar una llavor rere l'altra,

seguint l'antic recompte d'estacions,
i trobar, a cada mota, veus amagades
per recordar, abans que sigui tard,
els gestos perduts de garbers i segadors.


III

Yael Langella, dins,



Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)

Escindit per tants de batecs

Escindit per tants de batecs,
tu que anomenes murtres que no tems
i foragites els meus sepulcres en la llum,
saps que ara soc la teva història
feta d'un somni fix penjat d'un clau.
Culpes els mags de la meva sort
i enveges que rigui entre la gent,
ànima ja encesa per l'aventura.
I t'agrada saber-me enamorada
com un flascó que servi a la vora del mar
el seu fangar d'ànima bosquina
de semprevives valls de la terra.
Oh Pere miraculós que de nou obres
els confins d'un vell sud,
digues: ets nostre o d'ells,
o tan sols un límit salvatge,
un extens bosc tendre i tardà?




Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert.
Epíleg de Lucia Pietrelli.

Text en català i italià.

Caminants

D'algun indret incert
he vist escapar
tots els mamífers nòmades
que d'infants vam arraconar.

Ens planyen en amagatalls
transparents,
lliures de límits.

Tenen la forma del vell pastor
que fuig d'un ramat sedentari.


Anna Fernández. Cova. 2019

Il·lustracions: Judith con H

A les salines de Guérande (Bretanya)

Hi ha uns camins per l'aigua i uns camins
per la terra. Les gents d'aquests indrets
coneixen els pendents i les marees, i l'aigua
llisca fins a la seva reclusió. La seva
conclusió, car en la cel·la, la llibertat
truncada, el mar esdevé cel, i després sal.
Caminar a les salines és com fer-se petit
en un full de quadrícula. Aquí els senders
t'inviten: pots trepitjar-nos; cerca el camí
més curt tot seguint nostres límits; cerca
els límits més curts de la teva persona i
has de trobar el camí de l'infinit .
Roman al laberint i camina per sempre,
evapora't, enlaira't, desapareix, vessa
tota la sal que dus a les butxaques,
desfés-te dels afanys, deixa a la gravetat
la teva solitud sòlida i blanca i torna
lentament a l'oceà. Torna a
estimar.

Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Il·lustracions: Yves G. Frischmann

Hem treballat

Hem treballat el tros dels nostres pares
i el nostre aprèn del seu com un nivell
que iguala els graus per fermentar els vins
i perpetua al fons del sediment.
Seguim els solcs traçats com una línia
fixada al pla; sobre els dies, l'empremta
d'alguna cosa nova mou els límits.



Teresa Pascual. Vertical. 2019

LVI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.

Veritats de llum

                    Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
                    és impossible.
                        W. BENJAMIN


Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.

Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.

Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.

Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.





De Claustre. 2007

Isabel Garcia Canet, dins,

Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

Percepcions

De què ens serveix buscar clarors divines
si som tallats a la mesura humana?
A qui aprofita un món d'idees pures
si rere un vel s'amaga imperceptible?
No ens cal saber que el cel dibuixa imatges
en infraroigs, si no les podem veure,
ni suposar tampoc que els àngels canten
en ultrasons, si no podem sentir-los.
Tenim un cos, i aquest ens marca els límits:
ens fa evident l'entorn que ens interessa,
però res més. Bé que intuïm abismes
en la foscor perduts, si no els abasta
un raig de llum conforme al nostre espectre
no sabrem mai que hi són. Quina esperança
en l'irreal nodreix aquest deliri
intuïtiu, només per turmentar-nos?
No és altrament en el racó dels somnis
quan sobrevé la son endarrerida
que es forma un munt d'imatges insensates:
tot va com vol a l'univers oníric
i no hi ha res que se subjecti a normes.
Però els serveix de font l'experiència
del que hem sentit desperts: tot i ser lliures,
també  els constreny l'atzar combinatori.
Formes, colors i sons, totes les coses
que percebem entre elles es barregen
en milions d'efectes, i no poden
les nostres arts omplir-los i esgotar-los
del tot: abans es cansaran els segles.
És per aquí que transcendeix el cosmos.
Si vols comprendre el seu reflex, les branques
de l'arbre compta, i de la xarxa els nusos.


Jordi Parramon

Es troba a:

Reduccions : revista de poesia, núm. 102. (febrer 2013)

contemplació

Límits ben definits

inscrits en el cos

ple de vicissituds sexuals,

no deixen de projectar

una bellesa incitada

en el silenci de l'anatomia.

Ni la brevetat del moment

ni el bransoleig de la nuesa,

depassen la imaginació

en un indispensable estímul.

Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg: Joan-Elies Adell

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009

Finestra oberta

Quan el record
només conté records,
i l'horitzó defineix en nosaltres
la inquietud d'un límit,
és arribat l'instant
del cor tranquil
i la finestra oberta de bat a bat
per definir des de nosaltres
la pau del mar sobre les criatures,
i lliurar els somnis
al somni del destí.


Vicenç Llorca

Es troba en el llibre:

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014

Segueixes un itinerari

Segueixes un itinerari
ple de revolts, d'artificis,
sense saber on et mena.
Voreges límits
- limiten, de debò, els límits? -
fins a adonar-te que el camí
només existeix en la ment,
el portes a dins: el dius
amb mots, amb silencis,
amb allò que escrius.

El camí el fas i et va fent.


Antoni Clapés. In nuce, 2000

A la coberta "Immenso es el silencio" 
85 x 8 cm, 1999 de Kirsa Andreasen

Epíleg de Víctor Sunyol