Versos amb polpa de capvespre.
Enyor de violins cecs
Per les nues voreres
Si mai no pels carrers.
De sobte la pols d'una tonada.
El folre d'un capell
Homenatge al silenci
I un fosc adiament.
A la ciutat tardegen sons antics
Josep Piera. Renou: la pluja ascla els estels: renou. 1976
No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.
Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens fan, i ens han fet ser, de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis.
La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem i qui som.
Josep Piera. L'art antic del crit escrit. 2014
Dibuixos d'Amaia Arrazola.
Tria i introducció de Víctor Labrado.
A la plaça de Làrissa, tot sol
en un cafè —Bello Brazil— m'assec.
Mire la gent: passegen en comboi,
viuen l'instant, agraïts de tenir
el que els fa ser, sense voler res més
que aquesta llum als ulls, un bon amic,
parella, família, criatures,
diners i temps, temps per a prendre el sol,
mirar qui passa, saludar algú,
fullejar la premsa, beure un glop dolç
de fresc frappè, tocar la mà a la dona,
sentir la calma amable del matí.
Grècia és açò, també: la meravella
—goig animal, com gossos o sarvatxos—
d'un diumenge d'hivern prenent el sol.
Josep Piera. En el nom de la mar. 1999
Quin goig antic, déu meu,
badar una magrana,
despullar-la de vels
i menjar-se gra a gra
tot el sol de l'Egeu.
Quin plaer fresc, amics,
a la vora del mar
esmorzar pa i raïm
sentint el cant d'un gall
que saluda el matí.
Quin somni bru, poetes,
trobar un àngel bell
a la platja en capvespre
que una figa de pala
et pela amb un coltell.
Quin delit fosc, senyor,
des d'un marge collir
un codony de cotó
i acaronant-lo nu
mossegar-li el peçó.
Quin goig de déus, aquest
d'imitar En Carner
amb vaixell per l'Egeu.
Josep Piera, dins,
Llanterna màgica : antologia poètica. 2016
