Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de març de 2012

Encara que mil molles de melangia ballin

Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarriï un polsim de revetlla!
Plana damunt els núvols amb les ales del maig!
Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentines que amanti tot el món.


Maria Mercè Marçal. Cau de llunes 1998

Formentera

Com una exhalació,
un colp de vent indefinible,
l'ombra fugaç
de la gavina
en l'aigua:
les ales tallant el blau
com un transparent
cor en calma,
i els ulls,
cristall de foc
en l'ara del mar,
un silenci de neu
escrit entre els raigs del sol
al cos que s'ofrena,
immens amor de llum que mai no acaba.



Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005

El verd que busco

Vaig néixer en un pis de l'esquerra de l'Eixample barceloní, coincidint, cronològicament, amb l'adveniment de la República i l'arribada de les orenetes i del brot de les fulles tendres dels plàtans que vorejaven -i voregen- les calçades de la majoria dels carrers d'aquest barri. En aquella casa va transcórrer la meva infància i part de la meva joventut, llevat dels tres anys de la guerra civil i dels llargs estius que passava al Maresme, a la finca de l'àvia d'Arenys de Mar, alternant amb estades a Sant Joan de les Abadesses, al peu dels Pirineus.



(Fragment)


Núria Pompeia, dins

Barceldones, 1989
Dir.: Isabel Segura


27 de març de 2012

Desparaula

2010 Building bridges between the cultures (Istanbul) per Teresa Grau Ros
Avui he arribat al regne de les imatges, al regne de la
desparaula.
Per això totes les coses poden tenir qualitats
humanes.
Per això totes les coses poden tenir qualitats
d'ocells.
Per això totes les pedres poden tenir qualitats
de gripau.
Per això tots els poetes poden tenir qualitats
d'arbre.
Per això els poetes poden arbrar els ocells.

Per això els poetes poden humanitzar
les aigües.
Per això els poetes han d'augmentar el món
amb les seves metàfores.
Els poetes poden ser precoses, preverms,
poden ser premolses.
Per això els poetes poden comprendre
el món sense conceptes.
Els poetes poden refer el món amb imatges,
amb efluvis, amb afecte.

Manoel de Barros. Riba del dessemblat: antologia poètica, 2005

Lluna nova

Divendres va començar el Ramadà.
Hi ha lluna nova.
Aquest mes no em podré passar.
No puc fumar, ni menjar ni beure
mentre hi hagi un fil de llum.

La meva germana, la Zahwa, aquest cop no el pot fer.
Està embarassada i el metge li fa prendre ferro.
Diu la mare que quan la Zahwa doni el pit,
si té poca llet, tampoc no farà el Ramadà.

Jo fa un parell d'anys que el faig.
El pare no m'hi obliga, sóc jo qui ho ha decidit.
Em costa de passar. Sobretot a l'estona del pati.
Per als meus companys és una cosa normal,
no em diuen res.

El millor d'aquests dies arriba al vespre,
quan ens ajuntem, al voltant de la taula,
i mengem el que la mare i la Zahwa han preparat.

(Fragment)

Montse Flores. L'aigua del Rif, 2010

Estimo els nens: ells saben l'instant que ens lacera

Estimo els nens: ells saben l'instant que ens lacera
i veuen les formes de cada univers
amagat en els dits, en el gest i en el plor.
El meu temps són moments que s'encalcen,
les denes d'un rosari finit;
ells no compten l'instant, sinó els ulls que els envolten,
les mans que els amanyaguen i les veus.
Vindran al teu jardí i es mullaran els llavis
a l'aigua de la font.
            Jo encara faig camí.

Rosa Font. Des de l'arrel, 2009

Tria personal

A Pere Calders que ha il·luminat els dies d'ànimes d'arreu del món


L'humor inventat ens salva
de la neurociència,
l'esmoladíssim instint,
de no saber-ne un borrall,
de la basarda.

I, la poesia euclidiana,
de la descompressió cronomètrica,
de les de mena sociable,
d'anar de corcoll i,
de tenir la geografia
com un corral.


Teresa Grau Ros, 2012

24 de març de 2012

L'any ha començat bé

IMG_1598
L'any ha començat bé
amb l'últim dia d'un any bixest
i ara la primavera duu el cap
dins l'aigua.
¿Quin perill?
¿Per ventura ens abandonarà l'amor?
ens preguntem. Però no ho volem saber.
¿Omplirem el pou? ¿Farà fred a l'hivern?
¿Tornarem a veure'ns?
Avui res no importa:
hi ha tants crits, danses, celebrances,
tantes herbes fortes i projectes folls
-allà on hi hagi aigua pararem a beure...
¿Quin perill?
Menta i ortigues creixen a l'hort
i memòria suficient:
callats jorns de dolç dolor,
superbes, lentes tortures, gelosies.
¿Ha minvat el vent?
Ja és tard per l'any que comença
i no em sorprèn aquest inici
amb què ens allunyem de l'experiència vella
tot contemplant en el mirall
el so de la nit que s'apaga.
¿Quin perill?
Ens oferim els jocs, els bona nit,
el "benefici" dels dubtes,
tot desitjant la dependència del cos,
de la vista i l'oïda,
del gust i el tacte,
i de l'olfacte.
¡Ah, com és bo estimar-se,
com és bo oblidar!


Francesc Parcerisas. Triomf del present, 1991

18 de març de 2012

L'alzina Josefina

Josefina, l'alzina,

a la zona de l'Albera fa anys que viu.

S'ha tornat sorda de tant sentir el vent, diu.

Josefina rondina

quan veu una cortina
de fum, foc que camina.
Quedant l'escorça negra, ella sobreviu
i al foc respon, per tocar-li el voraviu:
-Demà naixeré, tu riu!




Núria Albertí. Poesies menudes
dins, Joves poetes catalans, 2004
Pr.: Jordi Valls

Blat



Un camp de blat oneja al cap de la meva dona
i de la meva filla.
Quina banalitat descriure així la rossor,
i tot i així, allà creix el pa
de la meva vida.


Ronny Someck. Amor pirata, 2006 ; trad.: Manuel Forcano

Petit full d'àlbum

Paysage breton (île Renote - Trégastel)
Així tot d'una i com jugant
Vós que heu volgut sentir una mica
Diverses flautes revelant
Els sons de la meva musica

Em sembla prou que aquest assaig
Intentat davant un paisatge
Només em plau quan el desfaig
Per contemplar la vostra imatge

Si aquest alè inútil que s'és
Exclòs fins a l'última fita
Segons els meus dits barroers
No té prou mitjans quan imita

El vostre pur i refilaire
Riure d'infant que encisa l'aire.


Stéphane Mallarmé. Vint-i-cinc poemes, 1986


Una papallona

És una barreja homogènia,
aquesta massa d'aire pur, nítid
unit pel balanceig silenciós
que mou els seus colors al ritme del vent
d'una manera delicada, acariciadora
provocant un arc de Sant Martí en moviment.



Sílvia Rubio, dins, Joves poetes catalans, 2004

Reculls del terra la flor lila de la xicranda

Reculls del terra la flor lila de la xicranda, l'olores,
li obres les portes de la benvinguda, vas llançant pètals
al riu calmós de les venes. Possiblement, ara et vénen al
cap aquells altres jacarandás de Lisboa que ahir llegíem
en un llibre d'Eugénio de Andrade -não sei doutra glória,


doutro / paraíso: à sua entrada os jacarandás / estão em

flor, um de cada lado-. Aspires la flor de la xicrandra

fins al fons del poema. I quan de nou aixeques les
parpelles per mirar-me, els teus ulls són de color natzarè.



Gemma Gorga. Llibre dels minuts, 2006

Pedra f.

Petit lloc àrid on un llangardaig de potes
sorrenques creix (com al cantell d'un llibre)
Individu que té en les ruïnes prosperants de
la boca, avidesa d'arrel
Designa la fi de les aigües i el rostoll cap on
l'home tendeix
Lloc on una persona té molsa
Paraula que fan servir alguns poetes per donar
concreció a la solidesa



Manoel de Barros. Riba del dessemblat : antologia poètica, 2005 
Selecció i trad.: Zoraida Burgos ... [et al.]


"la poesia per a mi és la infància de la llengua, allà on podem obeir el desordre i desobeir l'ordre" p. 9

Mirada lliure

Esbotzo a martellades els maons
amb què han tapiat la finestra.
Inútil esforç -em diuen-, fa segles
que a fora hi ha eclipsi de sol.
Inútil advertiment -em dic-,
jo hi veuré la rotllana de foc
per on salta l'amor, indomable.




Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem, 2010

Jocs de xiquets

Desitge tant
jugar a boletes
amb el teu clot!

De primer les d'argila,

de palp rugós,
pastades de fang
amb la punta dels dits,
i després les de ferro,
com petits balins,
i també les de plàstic,
volves voladisses
d'un soroll buit,
i aquelles de vidre,
ocells
color arc de cel.

Una a una,

a poc a poc,
vers el teu clot.

Missatgeres meues.





Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005


Obscur moment de decisió,

L'ARBRE A SOIE
Obscur moment de decisió,
de lluita, quan la voluntat
es concentra, petita, densa
de cremants preguntes.
I cruix contra obligats
costums i lleis inveterades,
i masteguem paraules
dins la gola eixuta.
I l'acció ja ens és
l'únic camí.

Montserrat Abelló. Vida diària; Paraules no dites, 1981

15 de març de 2012

Sols

Vora l'amor que esclata, la gent aparta el rostre
i mans rancunioses rebaten els cancells;
quan ens mirem, s'esfulla la branca al damunt nostre,
el nostre bes allunya un gran esbart d'ocells.
I en entortolligar-nos una abraçada pia
apar que malaltegi la pluja d'or del dia;
els termes s'esvaeixen i aquest rocam avar,
i quedem sols, com nàufrags, joguina d'una mar.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979

11 de març de 2012

A un avet jove


Avet jove del mont Cenís,
tot just al peu d'una rossola,
tot just hissat damunt l'abís,
oh broll penant, o broll feliç
d'un greny i una embosta de terra
pel pedruscall escampadís!
És aspre i bell ton paradís:
viure en el vent, guarnir la pedra
cridant l'herbam i el degotís.
Tu sol ton poble i ton país,
per als meus ulls que es desconhorten
sigues retret, sigues avís,
abans no perdi el teu encís,
abans no et llevis a ma vista
com si la boira t'esvaís.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Núvols de pluja.

El camí corre entre els arbres.
M'he habituat a tenir sempre una
frontera per a aconseguir.



El poema disposa d'una il·luminació movible,
de colors canviants: cap projector, sinó
llums petits distribuïts pels versos.



Joan Brossa (Els entra-i-surts del poeta, 1986)

8 de març de 2012

Quatre paraules


Mig en somnis, un àngel
se m'apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me'l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m'és igual. Vull dormir,
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t'he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d'afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l'ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l'ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l'ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

2012




Narcís Comadira, dins, 


Dia Mundial de la Poesia, 2012


Complaença

M'has dit, en veure'm, que sortia el sol
... i he somrigut.

M'has dit que avui semblava molt jove
... i no t'he cregut.

M'has dit que semblava una reina
... i com he rigut!

Però quan m'has dit:
Que la cinquantena m'ha tornat més subtil,
que continua sent sincer el meu esguard,
que els anys m'han aportat tendresa d'esperit,
i que ara el meu gest és més serè i més cordial...
t'he agafat, corpresa, les mans
i t'he dit: Gràcies!

Gràcies per estimar-me tant!



Imma Fuster i Tubella. Poemes de capvespre, 2004

4 de març de 2012

La naturalesa de les coses


La naturalesa de les coses
no és arbitrària.
Com la llengua
que perfila aquests versos.

He nascut

embolcallada d'ombres
enmig de l'èter
d'una cambra.



Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009


Ritme

De pedra i de calç em farien
i de granit si no fos
per aquest cos, i el petó missatger
que s'hi envia, bandera blanca.
Potser de clara d'ou i canyella
si no endevinés la juguesca,
el llençol no, si et plau,
només cal que m'ho diguis
tot a cau d'orella.




Montserrat Aloy. Gàbies de vidre i pols, 2002
Il.: Glòria Coma

Els carallots

Jo sóc aquell a qui sa mare el duia
de la mà als banys humils de Badalona;
hi havia l'home aquell de les casetes
que deia que ell caçava carallots

i amb la veu gran ho explicava, i amb gestos.
I el nen, perplex, es va passar tants anys
rumiant què serien carallots
que el mot incògnit fou com capsa màgica

plena de ves a saber quines coses;
els carallots m'han perseguit per sempre
com rat-penats d'un món secret -els mots

són un peix viu, són l'arc al cel, són unes
galtes de cul de vint anys, les paraules
que estimo tant, fresques del dia i tendres.


Ferran Anell. Amics meus : Ferran Anell, 1999

3 de març de 2012

Proximitat de primavera

No som a la primavera,
però en tenim tot l'encant
ara que el dia s'allarga
i s'ajau l'hora foscant,
que encara no hi ha orenetes
però el cel les va esperant.

Quina primavera aquesta,

nova com un bromerot!
Primavera sense roses,
sense el crit del falziot,
però amb noies, com promeses,
que insinuen ja l'escot.

I la ciutat, tan serena,

perfilant-se en els confins,
i els carrers avellutant-se
de la gràcia dels camins,
dels camins que se'ns aboquen
com un doll, ciutat endins.

I amb les ombres moratades

d'un capvespre d'afalac,
i amb la passa clara i fonda,
-passa de l'amor obac-
i amb la mirada allunyada
com el reflexe d'un llac.



Joan Badia. Poemes de Girona, 1992

Estudi introductori: Antoni Puigverd

Creiximoni

Vine perquè el meu cant et doni encalç
I l'herba bufi per desfer l'arruga
Canto el punt de color sense trasbals
Totes les terres són la terra astruga

On la llum de la lluna és una falç
Repto el tigre de febre que es belluga
I adorno amb perles grosses els fanals
Amor aplica vidres a l'espluga

Canto el teu orient i el trec del sac
Ets el meu cas d'honor davant el drac
Res més que oli i carbó a les meves files

Canto els lírics camins el bosc ombrós
On les robes vermelles i les liles
Són la roba del món sota els colors.


Joan Brossa. Cappare, 1984