deixa'm que m'agafi a les teves branques.
i em llepo els cabells picants
d'escarola amarga.
asseure'm al teu ventre inflat
de criatures màgiques.
vull tornar-te,
perquè de tu,
jo vinc de casa.
vull tornar a ser arbre.
Uns cels sòlids, el blanc salat del paisatge. Empenyo
l'aire amb les mans. La claror s'ofereix com una
eternitat. Això és una mirada? Jo puc estació, el mínim
indici encara peònia, encara per collir i la pietat del
nom. Jo puc fins al son un pas, fins a la pedra un cor.
El silenci, aquí, no es compara amb res.
Des ciels solides, le blanc salé du paysage. Je
pousse l'air avec mes mains. La clarté s'offre
comme une étérnité. Est-ce un regard ? Je peux
saison, le moindre indice encore pivoine, encore à
prendre et la pitié du nom. Je peux jusqu'au
sommeil un pas, jusqu'à la pierre un cœur. Le
silence, ici, ne se compare à rien.
Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa = Ma têtê est forte de celle qui danse. 2020. P. 61
Traducció i epíleg d'Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Desautels.
Il·lustració d'Élise Palardy.
AMB ELS PEUS BEN ARRELATS dins el llot d'aquesta terra
que no em pertany, amb les ales ben esteses i ben deixades anar
a tot els vents, amb la mirada projectada ben al lluny, allí on s'acaba
la vista i on el verd dels turons es torna blau i després es confon amb
el cel, amb el cor obert, com un mar obert, com un tot, us dic adéu.
De: Úrsula, 2017
Meritxell Cucurella-Jorba
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
Vint-i-set sastres se'n van
contra un cargol, en corrua:
el més valent no té cor
ni de tocar-li la cua.
Quan el cargol els ha vist,
ja treu les banyes ben llargues.
Sastres: fugiu tots corrent,
que amb un poc més us atrapa!
Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants. 1998
Il·lustracions de Teresa Martí.
El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.
Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.
Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte.
La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.
Dolors Miquel, dins
Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23
passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.
Anna Montero. El pes de la llum. 2007
Pau
paraula sense veu
mort, soferència
té un trist ressò
avui en cada lloc.
Vida
és un hàlit tendre
i ningú n'entén
lo dolç sou carinyo.
La cançó de qui comana
és potència
i té tanta esclaus
sempre per seguir-la.
L'innocent
no té altre
en lo sou cor,
viu sols per l'esperança.
Em trobo en una habitació
sense porta!
El cor partit, en una nit fosca,
flotant en un món «incert»
però!
amb una esperança viva.
Laia Asso Ministral. Ventres de paper, 2019
A Francesc i Ellen
Com figures fantàstiques
sorgides del no-res
i un mar igual de fondo
que els negres cims torturats
reflectits a l'aigua
-con invertit de llum
cap al reialme abissal-,
naveguem certs, eterns,
el cor acompanyat
per la respiració tranquil·la
de la sal i el vent,
i el vol fugaç de l'àngel
des de la pedra viva, refulgent,
com reclamat per la veu
obscura del seu salt.
(Record de Cadaqués)
Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016