Romandre

                     Alguna vez
          Alguna vez tal vez
      me iré sin quedarme
me iré como quien se va

         Alejandra Pizarnik

Com menys em desplaço
més noto el moviment
del territori
que no vull abandonar.

Fidel a la terra,
fidel a la terra,
fidel a la terra resisteixo
la fugida del viatge.

La promesa del nòmada
és sedentària.

De: La incertesa del cultiu. 

Anna Fernández. Partir. 2022. P. 34-35

Il·lustrat per Judith con H.

Epíleg de Lluís Calvo.

Fora de mapa

Som una tribu nòmada que oscil·la
entre la vida i l'art,
i pasturem, a estones,
en terres de ningú,
amb la candor llanosa dels anyells,
esperançats i tristos, a l'espera
d'un lloc on sigui fàcil

fer nit, quan és de nit, i alhora
on hi hagi llum, on hi hagi molta llum,
més abundant que l'aigua,
que ho ompli tot, desdibuixant els marges
d'allò que ens tempta i ens rebutja,
que se'ns escapa i ens reté.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg de Pere Gimferrer.

Catarsi urbana

Manllevaré la pols d'una ombra,
la trama subtil d'una duna,
i en no poder arribar més lluny
inventaré el corc per als dies
que m'han arnat la boira d'illa.
(Dels Nou poemes Nonats, anònim)

En urbanes artèries
curulles de quitrà i ferralla,
l'eremita desfà atzucacs,
plantat a l'àgora on tanta heura
dissol l'equilibri dels murs
segellats i enganyosos.
La seva veu és tot un clam,
l'udol d'un vell llop sota el cel
ennuvolat d'una planura
de gel inabastable:
ーNingú ja no creix als carrers
en el moment confós
de la ciutat mediterrània.
Els solitaris guaiten rera
els finestrals, on les parets
isolen sense treva,
mentre ciutat recull
els nòmades que porten foc
colgat al cor de l'existència.
ーFenc, foc i fum en el record
dels dies d'illa.



Antoni Sbert. De l'oasi dels ulls, 1994