Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 d’agost de 2017

Monotropa uniflora

Monotropa uniflora and moss per Jomegat (Obra pròpia) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0) or GFDL (http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html)], via Wikimedia Commons
Jomegat

Cançó de bressol

                      A partir del tema "Je dors"
                                  del cantautor Hugo Mas



Fora, la lluna és bella aquesta nit.
Quantes estrelles, mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!
Jo sola, en aquest racó de casa,
sempre em pregunte, abans d'adormir-me,
si tu, tan lluny de mi, m'estimes.
I sí, estic segura que també
m'estimes,
perquè en aquesta pau sense distàncies,
a poc a poc m'adorm com una criatura
que, al murmuri d'una cançó de bressol,
tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls...

               
                         Per a Cristina Martí Morell



Maria Josep Escrivà. Serena barca, 2016


Turbulència

Deixa que el riu
acaroni amb les seves aigües
el tàlveg de la vall,
que escolti el retruny del tro
i que reculli, dels vessants de les muntanyes,
els secrets de les seves pedres,
oberts pel colpeteig de la pluja.

Potser el cant de l'aigua,
l'ofrena del desglaç,
deixi l'empremta
en cada salt d'aigua
i la turbulència del cabal
obri nous camins,
ribes més fèrtils.



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

Dansa estival

- Clara nit, clara nit de lluna plena!
Ja vénen els fadrins 
al ball de la masia,
per totes les dreceres i camins.
- Totes anit tendreu festejador,
garrides collidores,
i durarà l'amor
fins que la lluna amagui sa claror!
Sortiu a la serena
que dins la casa ja no hi cap la gent;
sortiu que anit defora no fa vent
i la cara, que el sol va tornar bruna,
us besarà la lluna!

Ja sona la guitarra
i surten les parelles a ballar.
Comença la cançó
i, dins el ritme bell,
les collidores dansen
amb volateig d'aucell.
Es perden les cançons damunt la plana
i el fum dels formiguers
munta com una boira llunyedana.

Comença a fer frescor.
Dolça la son enterboleix la vista
i, al davallar del cel la mitja nit,
la dansa i les cançons s'han extingit.



Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946. 2a ed.

30 d’agost de 2017

Prats

L'arbre que fa pedres
se sent marginat
pels arbres fruiters.

Educar
en la puntualitat
de germinar.

De germinar el que sigui.


Anna Gual. El tubercle, 2016
Il.: Lara Costafreda

29 d’agost de 2017

NEIGE D'ANTAN

(divagació en un cementiri marí)

                        
                          A Montserrat Gras Riera,
                         que ha partit en ser besàvia



Una naixença?
Vida que empeny la vida,
vida que arriba
i amb brisa imperceptible
mena la nostra barca

devers el trànsit.
En un tombant de lluna,
coincidències
entre la llum i l'ombra
semblen resoldre opòsits...

Una pregària?
Provar de retrobar-te
per les segures,
intemporals cruïlles
on la vida és impresa.

I de cop sobte
la mar, tardors i pluges
que enamoraven
et rescaten del somni
del buit, et recuperen.

Però, les maneres!
Com trobem a faltar les
d'aquelles dames
que Villon evocava...
I n'eres una, d'elles!


                                     maig 2015



Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015, 2017
Pr.: Jordi Llavina

28 d’agost de 2017

Saudade

El vent no fa soroll
però tu el sents
quan toca les coses.

Així, el poema.



Anna Gual. El tubercle, 2016
Il.: Lara Costafreda

Fascinació

Un poema no és una certesa,
sinó la mentida de la veritat.



Anna Gual. El tubercle, 2016
Il.: Lara Costafreda

XXXVI Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March

ESPILL

Parla'm com qui parla amb el mar,
així, pausadament viva i assedegada,
abstreta amb els parpells endins de tu mateix,
sigil·losa i nua com la renglera d'àlbers
de la plaça solitària.

                                          Parla'm,
parla'm com qui escolta el pas del temps,
amb paraules d'aigua amerant-me els llavis,
amb la nit que s'atansa cremant-me l'esguard
i l'ombra afigurada d'un món que sé desassossegat i desolat.
És la tarda peregrina el teu semblant,
és l'escull dels instants viscuts el teu recer,
és el brocall del capvespre furtiu la teua silent espera,
és l'onatge del teu cos l'íntim celatge de la terra i l'encara,
els teus ulls, transmutacions on mor la mort,
reflexos on s'afiguren els rostres dels anys
i els camps esbatanats i altius de l'hivern i el dolor.

Parla'm com qui parla amb els dies,
arbreda de les hores i els deserts, mirall
d'aigües i desitjos on ja tot s'esdevé més humà,
més intransferible i insubornable,
pell on es deroga l'amarga compareixença
de tota cosa encara no dita ni viscuda,
cos on respira el vestigi i els dubtes del meu alé
encara encenall, encara foc, encara jaç, encara drap gebrat,
resposta dalmada on sento els signes sotjats
des d'on contemplem les pedres habitades amb voluntat d'àmbits,
els llums encesos de la plaça, les escorrialles
dels homes, el cel ofegat per l'ofici inútil de les cendres.

Parla'm,
              parla'm com qui parla amb el mar i la nit,
tendra riba des d'on em sé i t'escolto,
des d'on la veu em sap i em viu més endins del meu miratge.
Els teus llavis esdevindran, 
                                                        ja per sempre,
pedra viscuda o paisatge.



Llibre de les figuracions, 1993

dins,

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX, 1997
Intr., selecció i notes: Josep Palomero

27 d’agost de 2017

17. - pare -

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte

i l'entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma,
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

com t'ho podria agrair, pare.

em recorde.
i tu, dempeus darrere meu.
jo escrivia, assegut a la taula,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.

no ho entenies, però ho intuïes.
el meu llatí ja no era el teu llatí.

i callaves després.

ara,
mentre escric açò,
et sent al meu darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.

per això he interromput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.



Horacianes 1974
dins Les pedres de l'àmfora. Obra Completa, 2

dins,

Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés : antologia poètica, 2008
Intr.: Jaume Pérez Montaner

22 d’agost de 2017

Gloses - VII -

Madona de Sa Cabana
aixecau-vos de matí
i veureu el sol sortir
vermell com una magrana.

Aixecau-vos per obrir
les finestres a l'albada
i per guaitar l'estelada
que ja acaba el seu camí.

Aixecau-vos de matí,
aixecau-vos la primera,
que la lluna vos espera
a damunt el puig veí.

La lluna vetlla la plana
fins que arriba el dematí,
i és, mentre sou a dormir,
madona de Sa Cabana.



Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer, 1946. 2a ed.

Ex. 138 signat per l'autor


21 d’agost de 2017

M'he despullat del tot

M'he despullat del tot
He llençat els meus joiells,
les meves robes. Ara camino nua
dins el meu cos que és únic.

Seguiu-me amb els vostres ulls
les vostres dents, les vostres mans
ben netes, les ungles ben tallades,
sense cap clivella, i el cervell
on creixen pensaments i idees
dins un espai tancat.

És el meu cos que us parla,
cada cop, cada fissura us diu
tot el que soc i he estat.

Us miro...
El meu amor és dens i
els somriures se m'escapen
de la boca i cauen
dibuixant cercles sobre rostres,
que resseguiu amb els dits.

No hi ha pas res més enllà
d'aquesta línia que s'escampa,
des d'uns llavis que volen estimar
i no saben altra cosa.



De: Foc a les mans, 1990


Montserrat Abelló, dins,



II Festival de poesia a l'Aire Lliure de Caldes d'Estrac, 2004. P. 11



Giga

ara no vull cap elegia
vull la dansa
el gir d'aixada que obre el solc
l'aigua que avança

al ple del sol
el ball del vent amb les roselles
i al vespre el vol dels ratpenats
i les estrelles

rostolls ressecs a peu descalç
i al bosc falgueres i pinassa
hivern i estiu a tomballons
tot s'acompassa

vull la cabana al garrofer
i ruscs i llodrigueres
vull els camins i el daltabaix
de les rieres

vull els replans on fa saó
la pluja antiga
que els pericons hi vessin el record
aquesta giga



Jordi Cornudella, dins,


Nit de poetes. Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes), 2009


Mare, no em renyis

Mare, no em renyis, sí, ja sé
que m'he fet vell,
però jo no he sigut!

Jo no he sigut, deia d'infant
ben protegit per les primeres clarors.
Per què no dir-ho ara, al recer,
de les primeres ombres?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, fill, no tens remei!
Mentida, mare,
ha estat aquell, no el veus com fuig?

I sempre aquell, mare, el mateix que et va desfer
el llit, el pare gras, el dimoni pelut
que ens roba la força i la bellesa.

Potser és just, no ho sé pas: li devíem
l'alè, la pell llisa i fresca, fins i tot
el goig immens d'estimar-nos.
Però jo no he sigut, mare. No em veus?, mira'm,
jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.



Màrius Sampere, dins,


Nit de poetes. Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes), 2009


20 d’agost de 2017

De vegades

De vegades dius que no m'entens.
Te'n recordes del gelat de pebre blanc del tailandès?
Fred i calent, delicat i salvatge.




De La temperatura d'uns llavis, 2002



Teresa Colom, dins,

Nit de poetes, Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes), 2008
Portada: Humanité, d'Alexander Calder


L'HORITZÓ

Capgirarem el món, acabarà el final,
oblidarem l'oblit amb etimologies noves.
La pell, el verb i els déus esperaran als llimbs
i no sabrem resar quan tot ens recomenci.

Rellegirem l'ahir, caducarà l'enyor,
farem de nou l'amor tot ignorant els noms.
Volgudament absorts, discretament perduts,
recollirem el cos, desitjarem el buit.

Llavors, així, de cop, potser sabrem
que l'horitzó era el punt de partida.



Mireia Calafell. Costures, 2010

Pr.: Màrius Sampere
Ep.: Gemma Gorga

19 d’agost de 2017

Home endins

Si plore hui, Senyor, si plore encara,
no és perquè em senta past de la impotència,
ni perquè els ulls enyoren altres postes
de sol, ni els dits cerquen formes amigues.

Plore sobre la mort, sobre les runes
de tant d'indiferent, sobre les penes
i sobre tots els desconhorts i llàgrimes,
sobre el tarquim, sobre el punyent no viure
a què estem condemnats hui, demà, sempre...

(¿Tinc tan clavada al cor una paraula
i em corren tantes lletres per les venes!)

Plore, Senyor, pels que en la vida riuen,
pels que mai no han tingut una hora encesa,
pels que nasqueren orbs de llum divina,
pels que viuen amb mans sense sentir-ho,
pels que moren i no han sabut l'estrella
que ens espera serena i reposada,
pels que blasmen i són carn de blasfèmia,
pels que ruixen amb sang llur opulència
i combreguen amb cors estrets i pobres,
pels que fan de llur cos llur vida tota,
pels llavis que pergueren la paraula
venuda entre parets i sobre els jaços,
per la bellesa morta, per la vida
tancada en una ampolla, per les ungles
plenes de rodolins, llargues i tortes...
per les frases no dites, per les dites
sense parlar, per totes les mentides,
pels ulls que, constantment, en hores fixes,
estan humils, però que mai no ploren,
pels cervells adormits, pels senyors grossos,
per les larves, pels ocis putrefactes,
pels fums, pel temps perdut sense conèixer...

Tot m'envolta, Senyor, i per tot plore.

Si plore hui, Senyor si plore encara
és perquè em dol, i perquè al cor se'm clava
aqueixa fera que anomenen home.



Jaume Bru i Vidal. Ala encesa, 1950

18 d’agost de 2017

Operacions mentals

Allunyar-se del virtuosisme
per tocar la veritat,

això és del que parlo entre dents.



Anna Gual. Molsa, 2016

Epíleg de Gemma Gorga
Il.: Ana Cabello

Quatre ratlles

Estimem-nos
abans que la vida sigui només
l'eco minvant 
d'un crit del passat.




Inclou comentaris dels membres del Jurat
del Premi Amadeu Oller de 2011

Per què?

Tantes veus sense resposta,
tant de dolor innecessari,
tanta vida interrompuda
al xoc brutal de la barbàrie!...
Què justifica les obscures causes
que empenyen fatalment l'espècie humana
a l'autodestrucció?
La força evolutiva?
¿Som joguina, potser, d'una llei còsmica
que fa baldera la nostra pervivència?

Si s'apaga l'espurna intel·ligent que brilla

per a bé i per a mal,
al front de l'animal quasi perfecte,
què podrà detenir l'embat voraç
de la ferocitat i la vilesa?

De què serveix representar la farsa

de creure's éssers que excel·lim en mèrit
per damunt de tota altra criatura?
Seria un frau amarg i absurd, la vida?

Deixeu que envegi la font, la roca i l'arbre

que existeixen i prou;
que no els turmenta,
sota la seva pura i simple essència,
aquest tràgic enigma
que neix i viu i mor en cada home.

p. 44



Joana Raspall. Jardí vivent, 2010

Pr.: Carles Duarte i Montserrat
Il.: Lluïsa Cauhé

17 d’agost de 2017

Festival Internacional de Poesia de Barcelona

Dibuixos a la coberta d'alguns llibres del Festival internacional de poesia de Barcelona : Palau de la Música Catalana per Teresa Grau Ros
Teresa Grau Ros

Dibuix

La captació del món, real i imaginari, dins d'una línia.
El primer pas de l'arquitectura, de l'escultura i de la pintura.
L'arrel de tota creació plàstica tradicional. La més simple,
però no pas la més senzilla, de les pràctiques artístiques manuals.
El batec carnal i el filtre intel·lectual de la mirada. Síntesi i llavor.


Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals, 2014

15 d’agost de 2017

Brand New Ancients / Brandneue Klassiker

Sempre hi ha hagut herois
i sempre hi ha hagut malvats
i les apostes poden haver canviat
però, en realitat, no hi ha diferència.
Hi haurà sempre cobdícia, desamor i ambició
i coratge i amor i transgressió i contrició -
som els mateixos éssers que van començar, encara vivim
amb tota la nostra fúria i agressivitat i desacord,
odissees diàries, somnis i decisions ...
Les històries hi són si les escoltes.


(Fragment traduït del llibre, p. 16)




Kate Tempest. Brand New Ancients / Brandneue Klassiker : Lyric, 2017

Tr. de l'alemany: Johanna Wange

7 d’agost de 2017

Arrel

A dintre meu
hi ha una arrel que excava
buscant jardins.

Cal·ligrafia el buit,
recita el calfred
que recorre la terra
a dintre meu.
Remor d'arrel que excava
i apunta al blanc:

allà on brolla la deu,
on tremola la veu,
on esclaten els mots...
Com un ramell de flors
d'oxigen.



Un dels poemes de:

Tipografiar el buit 2009-2012

A la memòria de Miquel Plana, 
artista i editor bibliòfil




Maria Josep Escrivà. Serena barca, 2016
Comentari: Manuel Forcano

Vull...

I vull mirar-te
una vegada més encara.

La teva cara plàcida, serena,
els teus llavis amorosos,
la mirada tan dolça,

els braços caiguts,
el teu cos tan esllanguit,
tot tu...
on encara ahir hi havia moviment.

Acarono l'aire que respires
i els teus cabells llargs
i daurats...

I vull mirar-te,
una vegada més...



Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

5 d’agost de 2017

Tunis-Paris-Copenhague

Dic al vent sigues tempesta
A la pluja roba els meus rius
Heus aquí que perdo la meva cara
I que es pon el sol
Que obrirà les portes del cel
Quan s'ensorri
El dia

Un arbre com un vell monjo
Vestit de neu
Somni de sol sobre les meves espatlles
I els meus passos en aquest bosc
Sense Meca
Busquen una primavera
Sense jubilació

Estenc la mà a l'ametller en flor
Rere el mur de la presó
I s'alça una onada
Que no ha nascut encara
S'encabrita el mar l'escuma
La gavina errant
I el núvol dins ma boca

Tinc nostàlgia d'una ala
En la penombra del capvespre
Que escriu la traça de la rosa
Sobre la galta de la nit
I em prosterno dret com una ruïna
Cremat pel fred en flames
Llibre oblidadís de pregàries

Vessa de pena la meva barca
Per unes xarxes que pesquen les herbes del dia
Erosionades per la foscor
Dels corrents secrets
Sense vetlla
De remolí trenco les roques
I les turpituds de la indigna guarda
Desert feixuc
Mar que s'estén
Neu absoluta
Terra enterrada viva
Bosc en busca de llum
M'habiten en el fervor
Com al matí l'amor


Tahar Bekri, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999
Tr.: del poema:  Àlex Susanna
Dir.: Àlex Susanna

un matí de cada dia

no és que el dia comencés malament
ni que cap somni matinal
m'empenyés a lleva'm
amb el peu esquerre

no és que el terra gelat

em fes esternudar
ni que se'm posés a rajar el nas
no era que amenacés mal de cap
de matí
ni un matí de maldecaps

feia sol per variar

i un ventet suau
només una pinta sobre el mar
i les notícies del matí
eren les mateixes de sempre
dos morts a trets
un traficant
Israel fent miques com sempre
Palestina
i Botha encara torça la mà de tot el món
a l'esquena

no

no és que el dia comencés malament
ni tan sols era preregla
o postregla
només era un llevar-se més de cada dia
preparar els nens per anar al col·le
matí
un altre què coi faré avui per sopar
matí
un altre tan de bo no els hagués engendrat però en Lawd
els estimo al matí
només preguntar-se un cop més si he de
tornar amb aquest tio tot
seria més fàcil al matí

no

no és que tingués por d'enganyar-me
em fes despertar
de mala lluna
ni cap veí em vingués amb la primera bronca
a la porta
no és que pugés el preu de l'autobús
i la llet i el sucre

només era un altre

matí igual per variar
un altre fer la casa
quan se'n van al matí
un matí perfectament
de cada dia d'un dia
perfectament de cada dia
intentant trobar una
sortida

o sigui que és difícil entendre

per què la visió de cada dia del
meu uniforme
penjat en renglera
amb uns quants penjadors
havia d'imperdir-me fer res
més que
cridar



De Riddym ravings and other poems, 1988

Jean "Binta" Breeze, dins,

17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2001

Tr. del poema:  Albert Mestres
Dir.: Gabriel Planella

ODA A FREDERIC NIETZSCHE

  Més enllà del bé i del mal
s'ha de ser molt molt com cal.





D' Els nous cent consells del Consell de Cent, 1996




Enric Casasses, dins,


17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2001


Dir.: Gabriel Planella

1 d’agost de 2017

La matière heurese manoeuvre encore

presumeixo que el dia s'aixeca en diversos indrets i com que
aquest pensament em ve enmig de la realitat i les seves
innominables poses, per tal de testimoniar el temps i els
llenguatges immòbils, em valc del pensament que res no és massa
lent ni massa breu per a l'univers



De Au présent des veines (1997)


Nicole Brossard, dins,

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2002

Tr.: Mireia Porta

Dir.: Gabriel Planella