Al desert habitat per éssers
-infants, ancians, nois, dones-
el vent empeny la violència més que violenta
cap als fossats.
Arriben aquells que desenterren les restes
medalles de verges, sabates, roba
petits feixos d'ossos de cranis molts.
Tots els noms soterrats en l'horror.
Arriba l'assassí que mira.
De: Diari de la ciutat de les mortes
Élise Turcotte. El que ella veu. 2022. P. 87
Traducció: Ricard Ripoll i Villanueva.
Fotografies: Paula de Palau.
«Woman breathing, just an ordinary
woman breathing.»
SHARON OLDS
Mentre segueixin passant
concentrats
i sense desesperació
els trens d'Öresundstâg,
mentre dia rere dia
el futur sigui el lloc
on vaig estar tan sola,
no tindré cap perspectiva
de la cendra.
Avui respires la ciutat
on vas creure que hi havia
una altra realitat i te'n vas sabent
que cap altre foc no podrà
cremar-te mai més.
No t'amoïnis,
no fugis, no cridis,
no ploris si descobreixes
que amb el pas del temps
no has escrit res més que silencis.
A fora t'esperen
tots els retrunys del món.
De: # 2. intrusa a Babel
Raquel Casas Agustí. El foc dels heretges. 2025. P. 71-72
Epíleg de Lídia Gàzquez.
XL Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2025.
La meva ciutat era ben bonica,
una petxina vora el mar.
Als barris vells
feia olor d'espècies i llegums.
Tenia places rialleres
i carrers vius vestits de xicrandes.
Va créixer i va eixamplar-se
en ocasió dels Jocs Olímpics,
i a poc a poc es va cobrir d'asfalt...
Ara és més grisa,
les places endurides ja no riuen,
però encara hi podem veure gent de casa...
Els qui ara la governen
són freds i no l'estimen;
n'han fet quasi un desert que sovint plora,
en comptes d'un oasi rioler,
i l'han sumida en una nit negrosa
centrada en els diners...
És un mercat destinat al turisme,
una mena de llotja de compravenda,
un parc temàtic
i poca cosa més...
La violència hi creix i s'hi escampa
com taca d'oli indeturable.
Tanmateix, l'art que serva
es resisteix a veure's corromput.
Els carrers gòtics
encara ens aixopluguen
amb els seus carreus protectors
i les gàrgoles juganeres.
Els monestirs
continuen respirant pau i natura,
i el temple de Gaudí
reflecteix tota la llum i la joia
de les celestials promeses.
No la vengueu
ni la profaneu més,
la nostra Barcelona!
Mantingueu-ne l'essència,
mediterrània i vigorosa,
per a les nissagues que encara han de venir!
2023.
Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 21-22
Pròleg d'Anna Comas i Mariné.
Tota la ciutat era plena de morts,
Havien sortit pel carrer major,
Vestits així de gala
Que quan ets viu no portes gaire.
Passaven rient i no els podíem aturar,
Semblava que ja no comprenien
Que n'eren massa i ja no hi havia lloc
Ni per a aquells que encara érem vius.
Ens esglaiava l'al·lucinant deliri
Però hi érem i miràvem astorats, com a una desfilada,
Cadascú hi teníem algú, al carrer
I no l'hauríem volgut tancat al cementiri.
De: Pujar la muntanya (1985, 1992)
Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 106-107
Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.
Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.
Text en català i romanès.
A Montse Assens
Els cabells deixats anar
per sentir la fugida.
Un floc arrissat, entre les dents.
Era el sol de migdia
a cada una de les pigues.
El riure, en el plec de la faldilla,
on guardaves l'alegria,
com l'àvia que, en els enagos,
hi desava els batecs.
La ciutat t'embulla el pas.
Entre les cames, asfalt i coloms.
A saltirons, avances neta i nua,
fins a l'origen del somni dels fanals.
L'estranya que no s'amaga
per les llambordes sota la lluna,
a punt d'esvanir-se dins
la boca metàl·lica d'un saxo
per recuperar la memòria
de l'interval d'un bes.
De: Un grapat d'imperdibles.
Marta Pérez Sierra. Escrit en un tovalló de bar i altres poemes. 2024. P. 88
Pintures de Montse Assens.
Pròleg d'Emília Illamola i Montse Assens.
«Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi...».
DOLORS MIQUEL ABELLÀ (1960)
Desperten poc a poc finestrals
descloent uns vacil·lants ulls groguencs,
sorollós plor de silencis trencats
sacseja el dia amb novells pensaments.
Un riu de vida inunda la ciutat,
batec d'impacient intimitat.
Pura Peris Garcia. Tres voltes rebel. 2025
Il·lustracions d'Alma Peris Alonso.
Pròleg de Gemma Pasqual i Escrivà.
La ciutat esfullant-se
a la gola oberta del bosc.
Mudes, les branques dels cards
s'hi adormen. Funestes com la nit
les conques se m'esquerden.
{ v }
De: Bec de fang
Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021
Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau.
Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021
Who hateth thee that I do call my friend?
William Shakespeare, sonet 149
Aquell hivern m'havia convertit en un samurai.
Errava per la ciutat buscant una missió
que donés al meu cos una certesa
(una velocitat, un destí), però la violència del tachi
em gelava les mans, els nens
i les seves mares em miraven espantats.
Els policies abaixaven el cap: no volien problemes.
Cansat de carrers que no em duien enlloc,
vaig seure en un jardí oblidat
pel fred del gener. Els ocells hi saltaven
rítmics i el sol desfeia el gel que m'impedia acariciar.
Vaig tancar els ulls. Em va conquerir
una calma desconeguda. Vaig adormir-me
i, en despertar, al davant se m'obria la sendera
dels teus ulls foscos.
Vaig recuperar el tachi, disposat a iniciar el combat
contra els vells enemics en comú,
però em vas agafar la mà
(encara blava, mig gelada), i em vas pregar:
«Deixa que passi l'hivern infaust i després marxarem;
jo i la resta de fantasmes».
Marià Veloy. El quadern de l'espia. 2021
Premi Mallorca de Poesia 2020.
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 78
Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.
la insubmissió: amb el coll indicar
un no ampli i ferm
després cercar entre els mots una escletxa
rosa que roda amb furor en cada pètal
ulls de bisó i d'infant en sortir de la ciutat
l'insoumission : du cou faire signe
d'un non ample et ferme
depuis cherchant parmi les mots une brèche
rose qui roule avec fureur en chaque pétale
yeux de bison et d'enfant au sortir de la cité
De: Figura de l'esclau (Carnació) = Figure de l'esclave (Carnation), 6.
Nicole Brossard. Museu de l'os i de l'aigua. 2013
Traducció d'Antoni Clapés.
Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar,
i ara és el riu un sediment de pedres.
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va arruïnar una ciutat.
Tot el canvi del món en un frase immutable.
I ningú no pot escriure la vida
dues vegades en la mateixa paraula.
Vicenç Llorca
De: Atles d'aigua. 1995
Premi Vicent Andrés Estellés, XXIV Premis Octubre.
També es troba en el llibre:
Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023
Pròleg: Poesia, un cant a la vida, de Montserrat Rubinat.
Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.
Bibliografia creativa essencial.
Hi havia un mar lluny de tu
sense arena i sense calma,
gavines cegues al far,
tres peixos dalt d'una branca
i una ciutat treia fum
sempre d'esquena a la platja.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.
Un monstre jeia adormit
allà on recuso l'entranya
sempre amb un ull mig obert
per si l'amor no es quedava
i amb un bram rompia el mar
i queia a trossos la casa.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.
Abans de tu, quatre rius:
un d'asfalt que arrasa l'aire,
un de rovell a les dents,
un de tristesa enfangada
i un d'alegria petita
d'intuir-te en cada albada.
De: I. El silenci de les erugues
Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025
una ciutat instal·lada només com a poeta
només escriure només ser no doble només una
recórrer llambordes rebentades de necessitats obviades
tu sense cap mena d'escrit de vestit que no casi que no lligui
amb la teva identitat fonamental només
Mireia Vidal-Conte. Orlando natural. 2010
Pròleg de Meri Torras.
Postfaci de Rosina Ballester.
Oh ciutat poderosa
ciutat màxima
vas sofrir pesta
amb foc vas ser cremada
les fustes de sàndal dels jardins
en guspires i en fum s'esventaren
enllà del bosc de murtres
on habita la infància
a tocar del paradís perdut
a tocar mare.
Encara ara,
en els moments de solitud més fosca,
una imatge d'infant, d'adolescent
i fins de la primera jovenesa
s'acosta a mi (tan dolça, tan sol·lícita),
a portar-me somriures de tendresa.
¿Com podria desfer-me dels teus arbres,
Devesa parc, Devesa nit, Devesa
crit i cançó, olors i sentiments,
Devesa odi,
i records i propòsits i venjances?
Camp d'aire lliure d'arbres impertèrrits,
guardes segurs de passes presoneres!
Per nosaltres, nascuts els anys quaranta,
cambra de joc primera, primer tacte
de terra i vegetals, d'aigua i de peixos
(carpes vermelles entre els blancs nenúfars
i aigua lliscant entre molsa i rocall:
vell sortidor, vell mirall de tants núvols).
...
Ara aquí sota els arbres, que, més vells que nosaltres,
es lamenten i cruixen de branques i tempestes,
retrobant el jardí de les hores perdudes,
de les pors i dels somnis i el delit,
dels primers desenganys i dels besos més tímids,
dels narcisos sedosos i els antics teoremes,
comprenem que ha passat, fugaç, la joventut.
Quan l'alta volta que ens cobria els somnis
sigui un teixit d'esquelets transparents
i aquell cel prim dels hiverns glaci l'aigua
i ja no hi hagi cap coixí de fulles
ni fumerols ni records ni perfums,
¿com ho farem per retrobar la vida
sense aquests troncs, puntals de la memòria,
crits del passat?
Fills temorencs de ciutats de postguerra,
mal nodrits amb destrosses del temps i els governs
tèrbols,
consumits amb la fusta de deveses d'oblit:
quedi encara una flama que per tots sigui pura
i, cremant-nos, ens salvi.
Narcís Comadira
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005
Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.
És bogeria de tothom, l'estiu, tràfec
d'obres en la ciutat abandonada. Cadascú
és la fase terminal, cadascú és l'estiu, aquest
estiu viscut en una síl·laba, en un estremiment
de la substància, en una escala mecànica,
en un fil de mans. Cadascú demana on és
la vena, de pressa, la vena.
——————————————————
È follia di tutti, l'estate, traffico
di cantieri, nella città lasciata. Ognuno
è lo stadio terminale, ognuno è l'estate, questa
estate vissuta in una sillaba, in un tremito
della sostanza, in una scala mobile,
in uno filo di mani. Ognuno chiede dov'è
la vena, presto, la vena.
De III. Trobar la vena.
Milo de Angelis. Tema de l'adéu. 2016
Traducció de Joan-Elies Adell.
Travesso el pont
i els tornassols esclaten
a les façanes.
Al pont de pedra
els tornassols remunten
fora muralla.
Ciutat endins
al portal de les heures
la vida estanca.
Ciutat de pedra
on alenen les ombres
i la llum calla.
Ciutat deserta
l'enigma d'un somriure
falcons i ales.
De: Haikús de Girona
Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020
Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.
Cel i mar
cel i mar
i la costa plomosa de Garraf
el camp i la muntanya com l'abraç de la mar
—qui deixava Castella no hi voldria tornar
el garcés Montjuïc
i el Port gonflat de pals
atxes de vent —rendits a la ciutat
qui té una Rambla amb cor
amb flam
i amb sang
un Estadi batent per Camp de Març
amb llançadors del disc
mil sagetes al vent que clamen llibertat
De: Les conspiracions (1922)
Joan Salvat-Papasseit. Poemes de mar. 2006
Obres d'art cedides pels hereus a l'Autoritat Portuària de Barcelona per a aquesta edició.
Disc sonor que conté una selecció dels poemes musicats per Ovidi Montllor.
Presentació de Joaquim Coello i Miquel Pueyo.
Introducció d'Isidor Cònsul.
Epíleg de Josep Pla.
