La devesa perduda

Encara ara,
en els moments de solitud més fosca,
una imatge d'infant, d'adolescent
i fins de la primera jovenesa
s'acosta a mi (tan dolça, tan sol·lícita),
a portar-me somriures de tendresa.

¿Com podria desfer-me dels teus arbres,
Devesa parc, Devesa nit, Devesa
crit i cançó, olors i sentiments,
Devesa odi,
i records i propòsits i venjances?

Camp d'aire lliure d'arbres impertèrrits,
guardes segurs de passes presoneres!

Per nosaltres, nascuts els anys quaranta,
cambra de joc primera, primer tacte
de terra i vegetals, d'aigua i de peixos
(carpes vermelles entre els blancs nenúfars
i aigua lliscant entre molsa i rocall:
vell sortidor, vell mirall de tants núvols).

...

Ara aquí sota els arbres, que, més vells que nosaltres,
es lamenten i cruixen de branques i tempestes,
retrobant el jardí de les hores perdudes,
de les pors i dels somnis i el delit,
dels primers desenganys i dels besos més tímids,
dels narcisos sedosos i els antics teoremes,
comprenem que ha passat, fugaç, la joventut.

Quan l'alta volta que ens cobria els somnis
sigui un teixit d'esquelets transparents
i aquell cel prim dels hiverns glaci l'aigua
i ja no hi hagi cap coixí de fulles
ni fumerols ni records ni perfums,
¿com ho farem per retrobar la vida
sense aquests troncs, puntals de la memòria,
crits del passat?

Fills temorencs de ciutats de postguerra,
mal nodrits amb destrosses del temps i els governs
tèrbols,
consumits amb la fusta de deveses d'oblit:
quedi encara una flama que per tots sigui pura
i, cremant-nos, ens salvi.

Narcís Comadira

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

Ara que et veig reflectida

Ara que et veig reflectida,
allargada silueta,
casa estreta i ocell negre de vol baix,
en els bassals,
vols dir que romandràs sense esvair-te
dels meus ulls
en un racó dels llocs volguts
on faig del viure una acció llarga?

Si dius que sí, que ja hem esperat prou,
prudents d'entrada,
faré més ample i llarg l'esguard
per veure't tota,
ciutat casa.
T'agafaré la benvinguda
perquè em retornes la mirada
i m'hi conec, i hi vull pertànyer.

De: Part 2. Una ciutat. #10

Helga Simon Molas. Els llocs, demà. 2024

És bogeria de tothom

És bogeria de tothom, l'estiu, tràfec
d'obres en la ciutat abandonada. Cadascú
és la fase terminal, cadascú és l'estiu, aquest
estiu viscut en una síl·laba, en un estremiment
de la substància, en una escala mecànica,
en un fil de mans. Cadascú demana on és
la vena, de pressa, la vena.

——————————————————

È follia di tutti, l'estate, traffico
di cantieri, nella città lasciata. Ognuno
è lo stadio terminale, ognuno è l'estate, questa
estate vissuta in una sillaba, in un tremito
della sostanza, in una scala mobile,
in uno filo di mani. Ognuno chiede dov'è
la vena, presto, la vena.

De III. Trobar la vena.

Milo de Angelis. Tema de l'adéu. 2016

Traducció de Joan-Elies Adell.

Postals

    Travesso el pont
i els tornassols esclaten
    a les façanes.

    Al pont de pedra
els tornassols remunten
    fora muralla.

    Ciutat endins
al portal de les heures
    la vida estanca.

    Ciutat de pedra
on alenen les ombres
    i la llum calla.

    Ciutat deserta
l'enigma d'un somriure
    falcons i ales.

De: Haikús de Girona

Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020

Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.

Tornada

Cel i mar
               cel i mar
i la costa plomosa de Garraf
el camp i la muntanya com l'abraç de la mar
—qui deixava Castella no hi voldria tornar

el garcés Montjuïc
i el Port gonflat de pals
atxes de vent —rendits a la ciutat
qui té una Rambla amb cor
                                           amb flam
                                                         i amb sang

un Estadi batent per Camp de Març
amb llançadors del disc

mil sagetes al vent que clamen llibertat

De: Les conspiracions (1922)

Joan Salvat-Papasseit. Poemes de mar. 2006

Obres d'art cedides pels hereus a l'Autoritat Portuària de Barcelona per a aquesta edició.

Disc sonor que conté una selecció dels poemes musicats per Ovidi Montllor.

Presentació de Joaquim Coello i Miquel Pueyo.

Introducció d'Isidor Cònsul.

Epíleg de Josep Pla.

Camino pels carrers

Camino pels carrers,

travesso ciutats trinxades,

llegeixo noms de pobles que conec,

m'assec sobre voreres enrunades,

m'endinso fàcilment pels carrerons de viles assolades.

Aquí hi ha la mar, neutra;

allà, l'estepa.

M'enfilo al cim d'un turó,

aterro a una plana que s'estén fins a tocar el cel,

però, en un obrir i tancar d'ulls,

tan sols veig una ombra que s'allargassa a la paret

de la meva habitació, gairebé a les fosques.

-4-

De Paisatge de mort i desolació / Natura morta


Rasha Omran, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria. 2019

Edició: Mohammad Bitari.

Traducció: Margarida Castells Criballés.

Text en àrab i català.

Invocaré l'asfalt de l'ombra

Invocaré l'asfalt de l'ombra,
les dents que com les pedres es podreixen,
els nombres cabalístics de la pell
vençuda, els morts ressuscitats
i sense crani,

els déus perduts i grocs,
la meva sang que res detura i més...
perquè retrobis
la llum estesa de la tarda,
l'espai secret on estrelles novícies
i blanques es despullen,
les abelles del vent,
la mel dels núvols... i així aprenguis
-quasi sol- a existir
amb ferros a les ungles.
Invocaré la sal assedegada,
la pols de l'urc que es cansa i cau, les platges
amb cent ulls, llegues i mudes
que s'esperen en va per a lligar-nos,
el cant tossut dels grills
que s'extasien amb la celístia
falsa de la ciutat que vetlla.
I tot ho donaré i tot per res,
només per veure't viure.
Quina fal·lera estranya
fa que m'ho jugui tot als daus d'un cor
enderrocat,
sabent que encara que guanyés
tot ho haig de perdre.

De: Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, 1984.

El poema també és al llibre:

Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició a cura de Lluïsa Julià.

Vint anys després

   per a A.P.C.

Dues dones seuen a taula vora una finestra. La llum esclata
diferent en cadascuna.
La conversa guspireja
i els vianants del carrer l'observen
com un centelleig al vidre.
Dues dones a la flor de la vida.
Els seus fills són prou grans per tenir fills.
La solitud ha format part de la seva història durant vint anys,
la vora fosca de la llengua astuta,
el revers obscur de la imaginació.
A fora neva i trona.
Mentre parlen, resplendeix un llamp lila.
És estrany, això de ser tantes dones
que mengen i beuen a la mateixa taula,
les que banyaven els fills al mateix cossi,
les que no s'explicaven els secrets,
les que caminaven pels passadissos de les seves vides
en habitacions separades
i desemboquen ara a la història com dones del seu temps,
que viuen a la flor de la vida
com en una ciutat on res no està prohibit
i res no és permanent.

1971

Adrienne Rich. Submergir-se en el naufragi. 2022

Traducció i presentació de Pol Guasch

Pròleg d'Ada Bruguera

Edició bilingüe anglès - català

La terra que volien

Quan l'última que escric és la paraula
més dolça que sabia a frec de cossos,
s'allarga la ciutat com una dansa
d'aurores per finestres, escriptoris,
i alcoves a ponent guardant silenci.

Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998

Premi de poesia Marià Manent 1997

La justícia

El seu perfil hel·lènic
té un punt de gravetat
                        quan està trista.
Les ones del seu pit
                        bateguen trasbalsades
si es consuma el delicte,
i quan mor la innocència,
li tremolen les mans
com si ella en fos culpable.
Mediterrània,
cerca en la llum els símbols
del poder i la força
que els déus li han atorgat.
Camina lentament,
arrossegant la túnica
entre columnes que, decapitades,
senyalen les ruïnes
d'aquell món que l'atreia
i ha deixat d'existir
perquè gosà oblidar-la.
- Només la mar resta victoriosa
llepant frisos caiguts i arcaics sepulcres.

Fuig de la ciutat morta
per entrar en les que viuen presoneres
del soroll i l'asfalt.
Travessa places, llargues avingudes,
escala gratacels,
                         espia soterranis
cercant l'home incorrupte
que vulgui secundar-la.

Són tan ineptes els seus subordinats,
tan imbuïts que la raó és una
i no un mirall a trossos
llançat al buit per la fatalitat!
Enviarà ambaixades
a les cinc parts del món
perquè proclamin
que la Justícia viu
i tard o d'hora
dicta exacta sentència.

                    Febrer 1971

De: Desitjades i benvingudes

Montserrat Vayreda. Poemes de Montserrat Vayreda (antologia 1945-2004). 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Una mica d'humanitat

Tot acariciant el flanc d'una desesperança animal,
navego cap al mercat,
amb un coltell ben lligat a la cuixa.
Em podrien fer una foto, jo seria la fidelitat en persona,
la mare que toca els éssers amb les seves mans líquides.

Totes les meves imatges tenen la pell que es desenganxa.
El sol que crema és una bomba
lenta com una ratera:
perdem forces, perdem sang,
ens hi avesem.
Tot s'enlaira, tot cau com mosques seques
sobre la carn.
El meu coltell s'encén i jo m'assec
sota la tenda perquè em curin.
Hi ha te, i em toquen, a mi.

Ciutat bombardejada un segon abans de l'alba.

Élise Turcotte. El que ella veu. 2022

Traducció: Ricard Ripoll i Villanueva
Fotografies: Paula de Palau

Versos amb polpa

Versos amb polpa de capvespre.

Enyor de violins cecs
Per les nues voreres
Si mai no pels carrers.

De sobte la pols d'una tonada.

El folre d'un capell
Homenatge al silenci
I un fosc adiament.

A la ciutat tardegen sons antics

Josep Piera. Renou: la pluja ascla els estels: renou. 1976

Triomf del present

Després de tants d'anys, de tant de temps,
han tornat a cercar-se en aquesta ciutat
plena de records gairebé oblidats.
Han tornat a cercar-se sense saber per què,
delerosos de reviure la joia
d'uns anys fatalment perduts.
I en aquesta cambra, vulgar en tot,
d'antuvi amb reserva, meravellats després,
han tornat a descobrir allò
que creien ofegat pel seny impúdic.
Ja res no els importa.
Han romàs tancats, closes les persianes,
vivint a deshora, menjant de nits,
com si, de debò, s'acabessin de conèixer.
I mentre riuen i s'estimen
van gravant, amb el foc de l'amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
—a despit de la por i de l'experiència—
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.

Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

Terra que acull

Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l'arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s'escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.

Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

La mar d'Ulisses

             Bressol de cultures,
domini de Posidó i d'intrèpids herois,
   escenari d'aventures inoblidables,
  pàtria de blaus i de saviesa eterna,
        espai de llengües i cultures,
de ciutats esplendoroses i civilitzades,
   de muntanyes cobertes de ginesta,
      d'oliveres i vinyes centenàries,
             de figueres i garrofers,
          d'aromes de romer i timó,
         de colors de llimera i raïm,
    de llum única en cada capvespre.
    Cada riba és immens palimpsest
que conserva l'empremta dels pobles
     que han solcat aquestes aigües,
espai que ens identifica i ens agermana.

II

Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959)
Bressol de blaus.
Ajuntament de Castelló, 2021

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Crisantema

Crisantema: Fúlgid
rastre de llum en l'hora
grisa del vespre.
La ciutat perfumàveu
amb un enyor dels boscos.

RL 10 - 1952, p. 150

Rosa Leveroni, dins el llibre:

La tanka catalana. 2011

Edició a cura de Jordi Mas López

Weird sisters

 And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
                  Christina Rossetti

CUCS

Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).

T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.

Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.

T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.

Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.

D' «A favor meu, nostre»

Marta Pessarrodona. Tria de poemes. 1994

Paisatge

En allà, en el cel,
vols de nigrils volen
mentres lo sol
s'amaga ja,
la marina calma i transparent
emana lo sou ventarello
lleuger perfumat.
En ciutat
s'entenen encara
les remors de la gent
que torna a casa.

Anna Fadda
 

Lectura a la ciutat de l'Alguer 

(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)

Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

Orient i occident

Orient i occident
són drecera i laberint.
Sens camins per descobrir
ni ciutats per conquistar,
la terra ara és més que mai
un ermàs desconegut
amb un cert regust de pols.
Ni amb les urpes no podem
urpar les soles del cel.

Joan Tomàs Martínez Grimalt. Epigramari. 2021

Del metro

      Amb motiu de la 'revista metrotransportada' dirigida per Carles Hac Mor
               dins la Setmana de Poesia de la Ciutat, Barcelona, Maig de 2009

Del metro, allò que fa 20 anys em feia basarda,
ara m'agrada:
els rostres de la gent.
Endevinar, pel moviment dels llavis i
els llocs que toquen les mirades, la cosa de què parlen:
d'hospitals, d'amors, de feines.

No distingir nacions, en haver-n'hi tantes.
Deixar d'escriure quan sents que ja la màquina s'atura
a la teva parada.
Asseure't a l'andana isolada de Gorg,
sentir els advertiments de l'altaveu:
no travesseu les vies...

I passen altres metros amb parelles que
es besen en el seu núvol lúdic.
Tot és un joc immens.
En formo part.
Ara ja ho sé.

La ciutat, un parxís.
El metro, un cubilet.
I si jo soc un dau i he tret un cinc
aviat podré sortir i després
tornar a casa.

De Poemes de pau (fons).

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011