Amunt i avall de l'andana
camino tot sol. Llegeixo
en veu alta poemes de Foix.
Escoltant-los, m'admiro dels seus
ritmes perfectes. Així que arriba
gent, resto callat i consirós.
Francesc Palet i Setó (Us tinc a la mà, 2000)
25 de setembre de 2011
24 de setembre de 2011
Oda nova a Barcelona
![]() |
-On te'n vas, Barcelona, esperit català que has vençut la carena i has saltat ja la tanca i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses, lo mateix que embriagada de tan gran llibertat? -Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades, i al davant Catalunya tota estesa als seus peus, i me'n vaig... És l'amor que m'empeny cap enfora, i me'n vaig delirant amb els braços oberts. -Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona, com té faixa de blau fins al baix horitzó, els poblets blanquejant tot al llarg de la costa, que se'n van plens de sol vorejant la blavor. I tu fuges del mar?... -Vinc del mar i l'estimo, i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor, i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor. -Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil, de les serres que riuen al sol dolçament: per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona, ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms. —Com més terra i més mar i més pobles obiro, a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix, i me sento una força que abans no tenia i sóc tota una altra que fins jo em desconec. —Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona; que ja et cal ésser una altra per ésser la que deus; perquè ets alta i airosa i fas molta planta, però bé et falta encara molt més del que tens. Ets covarda i crudel i grollera, Barcelona, però ets riallera perquè tens un bell cel al damunt; vanitosa, arrauxada i traçuda: ets una menestrala pervinguda que ho fa tot per punt. Alces molts gallarets i penons i oriflames, molts llorers, moltes palmes, banderes a l'aire i domassos al sol i remous a grans crits tes espesses gentades, per qualsevulga cosa acorruades entorn de qualsevol. Mes, passada l'estona i el dia i la rauxa i el vent de disbauxa, de tot te desdius; i abandones la via i la gloria i l'empresa i despulles el gran de grandesa. I encara t'en rius. Te presums i engavanyes alhora amb manto de monja i vestit de senyora i vel de la musa i floc relluent; pro mudes de pressa i, amb gran gosadia, la musa i la nimfa i la dama i la pia s'arrenca el postís i la veu disfressada, i surt la marmanyera endiablada que empaita la monja i li crema el convent. I després el refàs més potent! Esclata la mort de tes vies rialleres en l'aire suau: esclata impensada i segura i traidora com altra riallada escarnidora... Riallades de sang! El fang dels teus carrers, oh Barcelona!, és pastat amb sang. I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja amb son castell al cim, i am la revenja mes ai! en el flanc! Tens aquesta Rambla que és una hermosura... i tens la dolçura dels teus arravals, on, tan prop de tes vies sonores i al mig de les boires del fum i ses marques, camps de blat en la pau dels patriarques maduren lentament els fruits anyals. I allí, a quatre passes, febrosa de sobres, més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres tremola en la fosca ses llums infernals. Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres, ni els pals i filferres que t'armen a sobre la gran teranyina, ni el fumar de tes mil xemeneies ni el flam de les teies que mou la discòrdia i abranden l'incendi, són bastants a posar vilipendi an aquest cel que tens tant dolç i blau, que tot s'ho empassa i resol i canvia i ho torna en oblit i consol i alegria: mil cops la perdesses, mil cops més tornaria a tu la pau. A la part de Llevant, místic exemple, com una flor gegant floreix un temple meravellat d'haver nascut aquí, entremig d'una gent tan sorruda i dolenta, que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa contra tot lo humà i lo diví. Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera, el temple (tant se val!) s'alça i prospera esperant uns fidels qu'han de venir. Tal com ets, tal te vull, ciutat mala: és com un mal donat, de tu s'exhala; que ets vana i coquina i traïdora i grollera, que ens fa abaixar el rostre, Barcelona!, i amb tos pecats, nostra!, nostra! Barcelona nostra!, la gran encisera! Joan Maragall. Els millors poemes, 1998 |
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
Catalunya,
dansar,
Maragall [Joan 1860-1911],
món,
sentiments
Amor sense paraules
El llenguatge de l'amor
és ple de paraules mudes:
totes tenen gran valor
malgrat tantes veus perdudes.
No hi ha sons per a pregar:
l'oració es fa callada,
ho diu tot amb un foc clar
i amb una estreta abraçada.
La unió que es fa de dos
és caliu ple de sospirs,
i és lligam de mil colors
respectant lliures albirs.
Les paraules no són dites
perquè hi ha un novell parlar
amb besades ben escrites
en el full de l'estimar.
Jo estimo sense paraules
i obro el cor a qui m'entén:
treno amor, cadena amb baules
de petons i sentiment!
Montserrat Barnadas. Cants del pensament, 1998
és ple de paraules mudes:
totes tenen gran valor
malgrat tantes veus perdudes.
No hi ha sons per a pregar:
l'oració es fa callada,
ho diu tot amb un foc clar
i amb una estreta abraçada.
La unió que es fa de dos
és caliu ple de sospirs,
i és lligam de mil colors
respectant lliures albirs.
Les paraules no són dites
perquè hi ha un novell parlar
amb besades ben escrites
en el full de l'estimar.
Jo estimo sense paraules
i obro el cor a qui m'entén:
treno amor, cadena amb baules
de petons i sentiment!
Montserrat Barnadas. Cants del pensament, 1998
Cançó de saltar a corda
La pluja és una bruixa amb els cabells molt llargs. Cascavells li repiquen tota la trena avall. A la nit, si venia, ho fa sense avisar, estalzim a la cara i el vestit estripat. Si fa córrer l'escombra conillets, a amagar! amagats que seríem que no ens atraparà. Darrere la cortina fem-li adéu amb la mà. Maria-Mercè Marçal. Antología, 2005 |
Etiquetes de comentaris:
adéu,
bruixes,
cabells,
cançons,
cascavells,
cortines,
escombres,
estalzim,
festa,
flors,
mans,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
pluja,
vestits
21 de setembre de 2011
Sol de mitjanit I
Inspirat en el quadre
de Gudmundur Karl Asbjörnsson
Els núvols tenen
un ull cluc
en els somnis de la nit,
un ull obert
a la claror del nou dia.
El sol posa colors al paisatge,
vesteix de llum l'aigua
amb daurats miralls
que emmarquen el temps.
Hi ha un encant,
una puresa a l'aire,
un despertar de les roques,
un nou rellotge de la vida.
Assumpció Forcada. Evolutio, 2000
Pr.: David Jou i Mirabent
de Gudmundur Karl Asbjörnsson
Els núvols tenen
un ull cluc
en els somnis de la nit,
un ull obert
a la claror del nou dia.
El sol posa colors al paisatge,
vesteix de llum l'aigua
amb daurats miralls
que emmarquen el temps.
Hi ha un encant,
una puresa a l'aire,
un despertar de les roques,
un nou rellotge de la vida.
Assumpció Forcada. Evolutio, 2000
Pr.: David Jou i Mirabent
Etiquetes de comentaris:
Åsbjörnsson [Guðmundur Karl],
colors,
estimar,
Forcada [Assumpció 1947-],
miralls,
paisatges,
poesia del present,
poesia lluminosa,
puresa,
sol,
somnis,
temps,
trens,
vida
Tinc un clavell per tu
Tinc un clavell per tu
que potser tinguis pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que...
Tinc un clavell per tu,
si tens el cor malalt d'amor,
o et fereix el món,
i et sembla tan difícil veure una finestra, quan tanmateix...
Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.
Tinc un clavell per tu,
que potser em poso on no puc,
però un somriure teu
em faria un sant amb la feina acabada. I és així que...
Tinc un clavell per tu.
No ho pensis tant i fes-lo teu.
Perquè esperar més,
mira que el temps passa, que la vida passa, i tanmateix...
Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.
Tens un clavell per mi,
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil veure a la finestra un poc de llum.
Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.
Lluís Llach
que potser tinguis pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que...
Tinc un clavell per tu,
si tens el cor malalt d'amor,
o et fereix el món,
i et sembla tan difícil veure una finestra, quan tanmateix...
Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.
Tinc un clavell per tu,
que potser em poso on no puc,
però un somriure teu
em faria un sant amb la feina acabada. I és així que...
Tinc un clavell per tu.
No ho pensis tant i fes-lo teu.
Perquè esperar més,
mira que el temps passa, que la vida passa, i tanmateix...
Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.
Tens un clavell per mi,
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil veure a la finestra un poc de llum.
Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.
Lluís Llach
Etiquetes de comentaris:
bagatges,
barques,
clavells,
Llach [Lluís 1948-],
persones,
somriure,
tristesa,
ulls,
vida
17 de setembre de 2011
Quarts de vuit
L'estany, la meva banyera;
puc fer unes onades altes
que duen les meves barques
enllà de l'àmplia albufera;
voregen les meves cames:
penya-segats on s'amaguen
sirenes que ens amanyaguen
i monstres coberts d'escames.
L'aixeta fa una cascada,
l'esponja és un roc aïllat,
la mare crida: Quin nyap!
¿Què és aquesta xafegada?
Ai, que el cel és estrellat,
i, al meu mar, la lluna bada!
La flota ha fet desbandada
i ara sóc un peix daurat.
Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca, 2006
puc fer unes onades altes
que duen les meves barques
enllà de l'àmplia albufera;
voregen les meves cames:
penya-segats on s'amaguen
sirenes que ens amanyaguen
i monstres coberts d'escames.
L'aixeta fa una cascada,
l'esponja és un roc aïllat,
la mare crida: Quin nyap!
¿Què és aquesta xafegada?
Ai, que el cel és estrellat,
i, al meu mar, la lluna bada!
La flota ha fet desbandada
i ara sóc un peix daurat.
Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca, 2006
Etiquetes de comentaris:
Aguilar-Amat [Anna 1962-],
aixetes,
albuferes,
badar,
banyeres,
barques,
cames,
cel,
esponges,
estanys,
mar,
mares,
monstres,
nyaps,
peixos daurats,
persones
Pompeu Fabra
Pompeu Fabra que galopes damunt les arrels de cada mot, no sé qui seran els hereus del teu diccionari, però voldria que fossin els nets de represàlies i humiliacions: voldria que fossin els infants que avui s'han alletat amb pits de dones d'estrangeres parles. Voldria que creixés una nova escola, on la història fós sana i les matemàtiques justes, per escrutar el misteri de la pau. Voldria que cap hereu no s'estranyés, de les teves llimades paraules, en l'ús normal de batxillerat i carreres: car les teves lletres han foradat la terra amb escletxes, com a testimoni dels drets d'un poble. Carme Oller Badalona, 1944 dins, Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra, 1968 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
català,
Catalunya,
diccionaris,
drets,
escletxes,
Fabra [Pompeu 1868-1948],
formació,
matemàtiques,
mots,
Oller [Carme],
paraules,
pau,
persones,
universitats
Roderes i camins...
Roderes i camins, estrella dels matins, incendis del capvespre: Els dies que hem viscut, les naus que s'han perdut en somnis i tempestes. La flor que hem tret del fang, després d'un glop de sang, colltorta i escarnida. L'amor de tantes mans alçant-la com abans i fent que tingui vida. La gent que neix i creix. El vell que porta el feix de tantes coses mortes. I el bategar dels cors i el renovat esforç esbatanant les portes. La boira que se'n va, el dret a respirar, la llum a la finestra... Roderes i camins, estrella dels matins, incendis del capvespre. J. M. Andreu (Barcelona, 1920) Poema musicat per Mercè Madolell dins, Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra, 1969 |
15 de setembre de 2011
ESCOMESA del temps
ESCOMESA del temps
que no ens deixa.
Avui la porta
de la tanca del jardí
bat amb persistència.
Dia gloriós de vent,
de núvols alts,
de sol.
De transparent claror
que el temps
atura un instant.
Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua, 1995
que no ens deixa.
Avui la porta
de la tanca del jardí
bat amb persistència.
Dia gloriós de vent,
de núvols alts,
de sol.
De transparent claror
que el temps
atura un instant.
Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua, 1995
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
claror,
escomeses,
instants,
núvols,
persistència,
sol,
temps,
transparència,
vent
Es va posar el sol sobre la mar
i l'ombra intermitent de la vesprada
enfosquia les algues de les roques.
Les gavines suspengueren el vol
-qui les acusaria del batec
que ja no tornaríem a sentir?
Es va acabar la llum de les piteres
sobre la pedra rosa d'una ermita.
Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002
enfosquia les algues de les roques.
Les gavines suspengueren el vol
-qui les acusaria del batec
que ja no tornaríem a sentir?
Es va acabar la llum de les piteres
sobre la pedra rosa d'una ermita.
Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002
Etiquetes de comentaris:
alfabetització informacional,
economia,
gavines,
mar,
ordre,
Pascual [Teresa 1952-],
roses,
sol,
Stiglitz [Joseph E. 1943-],
temps
13 de setembre de 2011
Allò que digué Bill
Bill digué: "Hi va haver un temps en què vaig haver de menester
paraules, les meves i les dels altres.
Perquè jo era cec, sord i mut,
i les paraules eren el meu bastó, les meves orelles i la meva veu.
Avui encara sóc cec, sord i mut,
però no he de menester paraules
perquè tots els camins per on vaig
i retorn surten de mi,
i perquè allò que sent i em sent
viu dintre meu (jo, el nombre més petit),
i perquè les paraules són un llarg camí per arribar on sóc."
El Mestre no respongué (Rinzai Mazu li hauria pegat amb un garrot) puix,
al contrari de Bill, no tenia res a dir
que pogués ser dit amb paraules o sense paraules.
Manuel António Pina. Els llibres, 2006 ; tr..: Gabriel de la S.T. Sampol |
Immersió
Etiquetes de comentaris:
català,
cavalls,
escola,
Grau Ros [Teresa 1959-],
infantesa,
pardals,
poesia infantil,
roselles,
ulleres
12 de setembre de 2011
No hi ha cosa més bella i embriagadora
No hi ha cosa més bella i embriagadora
que un matí de setembre
a la petita Parma. Passades
les tempestes de darreries d'agost,
s'ha asserenat una estació
càlida i airejada: només
el cel és estriat de ferides llargues
però netes, llises, que no produeixen dolor,
garantia de continuïtat de la bonança i alhora presagi
no escoltat
de final inevitable...
Attilio Bertolucci, dins,
Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes, 1988
que un matí de setembre
a la petita Parma. Passades
les tempestes de darreries d'agost,
s'ha asserenat una estació
càlida i airejada: només
el cel és estriat de ferides llargues
però netes, llises, que no produeixen dolor,
garantia de continuïtat de la bonança i alhora presagi
no escoltat
de final inevitable...
Attilio Bertolucci, dins,
Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes, 1988
Etiquetes de comentaris:
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
bellesa,
Bertolucci [Attilio],
calidesa,
Parma,
poesia fonamental,
poesia serena,
setembre
No deixen de sorprendre'm els sentits
No deixa de sorprendre'm els sentits i els seus viatges astrals al passat. Ara mateix, sota aquesta nuvolada grisa que omple la ciutat una altra vegada de dilluns de setembre amb les aubarques enfangades per la pluja escassa i els carrers bruts, en aquest precís instant olor les primeres pizzes que vaig menjar de menuda al poble. Potser no les primeres, sinó les segones. Avui he necessitat el ventilador, perquè m'he despertat amb menys força a les mans de l'habitual i no he pogut obrir la finestra. Els maons vermells semblen més roigs que mai. I pens. Pens en els batecs nounats d'aquest matí dins la dutxa, pens en les bategades a cop de fil tecnomusical, pens en tambors i trompetes, en ponts que uneixen Amposta i l'estació de Waterloo, pens en arrugar els niguls i llençar-los al contenidor de reciclatge perquè li facin la lleixivada i enlluernin la ciutat amb un blanc virginal d'anunci. Pens les addiccions a la mozzarella & avocado salad i al sushi. Pens en aixecar els braços i dir: per què no? Pens en tot el que no em deixa de sorprendre, en allò dels sentits i les olors i els colors de les cireres i com pot sortir alguna cosa del no-res, nothingness, le rien. I somriure. a les 8.13 h Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors, 2010 |
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
Barri de la Ribera,
Bertran Perelló [Marta 1983-],
Catalunya Música (Emissora de ràdio),
colors,
sentit,
setembre,
somriure
9 de setembre de 2011
Com neix el poema
Tan sols senzills indicis:
. Coneixement molt a fons dels mots per crear bellesa.
. Captació de petits i insignificants detalls:
de la naturalesa, dels animals, de les plantes o dels fenòmens atmosfèrics.
dels sentiments, de la mort.
de la convivència, del millorament de la persona, de la societat i del país.
. La inspiració. Les muses. Del seu difícil i mal comportament.
Un lleu llampec, desvetllat a alta hora o de matinada.
A les fosques i amb el cap despert.
. El lèxic i la forma es resisteixen molt.
. Cal conèixer l'ofici. L'experiència dels anys. Treballar molt.
Perseverar, corregir, insistir. No estar mai satisfet del tot.
Guardar la feina al calaix i més tard reprendre-la.
. Memòria sobre els primers temps de la vida i el ressò d'aquells records dins la consciència adulta.
Ser poeta és tenir consciència de la pròpia infantesa.
Francesc Palet i Setó. Us tinc a la mà, 2000
Etiquetes de comentaris:
actituds,
bellesa,
coneixement,
consciència,
infantesa,
inspiració,
lèxic,
mans,
néixer,
Palet i Setó [Francesc 1923-],
perseverar,
persones
Unió
Quines arrels, quina fe atemporània
fan que m'uneixi a un indret desconegut.
Panxa d'una ciutat, mà d'un carrer,
cames d'una aigua; braços d'un poblet,
dits d'una estàtua, boca d'un quadre.
Què em volen dir les vostres noves i velles veus!
Què és el que se m'endú vers la vostra gatzara!
Parpelles d'un sepulcre, úter d'un temple,
peus d'un desert; vèrtebres d'un camí,
ulls del vitrall, cap d'un amfiteatre.
Per què quan ens trobem m'obriu els sentits
si sabeu que em trasbalso enamorada?
Com és, sang subterrània dels llocs,
que em reconeixes dins el coàgul del temps
i enmig del generós paisatge
silenciosa em crides com l'amant?
gener 90
Tònia Passola. Cel rebel, 2001
fan que m'uneixi a un indret desconegut.
Panxa d'una ciutat, mà d'un carrer,
cames d'una aigua; braços d'un poblet,
dits d'una estàtua, boca d'un quadre.
Què em volen dir les vostres noves i velles veus!
Què és el que se m'endú vers la vostra gatzara!
peus d'un desert; vèrtebres d'un camí,
ulls del vitrall, cap d'un amfiteatre.
Per què quan ens trobem m'obriu els sentits
si sabeu que em trasbalso enamorada?
Com és, sang subterrània dels llocs,
que em reconeixes dins el coàgul del temps
i enmig del generós paisatge
silenciosa em crides com l'amant?
gener 90
Tònia Passola. Cel rebel, 2001
Etiquetes de comentaris:
amfiteatres,
carrers,
ciutats,
indrets,
llocs,
paisatges,
panxes,
parpelles,
Passola [Tònia],
pobles,
poesia dels sentits,
reconèixer,
ulls,
unions,
veus
8 de setembre de 2011
I. Rosa de tardor
Sents que avui has canviat,
que ets una criatura nova.
No: no és pas al mirall
on t'has vist crescuda
com si fossis una riuada de setembre,
un d'aquells desbordaments
que s'ho enduen tot al seu pas...
No: tu t'has sentit
crescuda i contemplant,
la viva imatge,
la més perfecta imatge
que el somni d'aquesta nit estiuenca
t'ha fornit.
T'has vist flor única.
T'has sabut
rosa de tardor
creixent al teu jardí.
Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp, 1999
que ets una criatura nova.
No: no és pas al mirall
on t'has vist crescuda
com si fossis una riuada de setembre,
un d'aquells desbordaments
que s'ho enduen tot al seu pas...
No: tu t'has sentit
crescuda i contemplant,
la viva imatge,
la més perfecta imatge
que el somni d'aquesta nit estiuenca
t'ha fornit.
T'has vist flor única.
T'has sabut
rosa de tardor
creixent al teu jardí.
Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp, 1999
Etiquetes de comentaris:
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
créixer,
criatures,
jardí,
roses,
sentir,
setembre,
tardor
Des d'on em vaig quedar, a penes veus
Des d'on em vaig quedar, a penes veus
que d'altres veus a penes s'acompanyen,
o des d'aquest principi que m'entrega
sense disculpa alguna sobre els dies
-els únics testimonis que descriuen
l'autèntica mesura de les coses.
I pren la vida arrels, mesura i forma
de la seua perfecta veritat,
camins que decidim entre els camins,
matèria de sol i de penombres.
Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002
que d'altres veus a penes s'acompanyen,
o des d'aquest principi que m'entrega
sense disculpa alguna sobre els dies
-els únics testimonis que descriuen
l'autèntica mesura de les coses.
I pren la vida arrels, mesura i forma
de la seua perfecta veritat,
camins que decidim entre els camins,
matèria de sol i de penombres.
Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002
6 de setembre de 2011
El sadhu va dir
El sadhu va dir:
"el món és contingut
a l'interior d'una flor de lotus.
Busca en aquest santuari"
—i em vas assenyalar el cor.
Però jo m'havia distret
mirant com naixia una fulla de palmera.
Era un espectacle trasbalsador:
una pell tendra que floria d'un tronc sec.
No vas insistir.
I et vas abandonar al sol.
També la palmera és un temple.
Quarta visió, IX
Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions, 2005
"el món és contingut
a l'interior d'una flor de lotus.
Busca en aquest santuari"
—i em vas assenyalar el cor.
Però jo m'havia distret
mirant com naixia una fulla de palmera.
Era un espectacle trasbalsador:
una pell tendra que floria d'un tronc sec.
No vas insistir.
I et vas abandonar al sol.
També la palmera és un temple.
Quarta visió, IX
Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions, 2005
Etiquetes de comentaris:
cor,
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
flors de lotus,
fulles de palmera,
insistir,
món,
palmes,
sol,
temples,
visions
Aquell vaixell
Aquell vaixell és el tema de sempre, l'esperança,
però és la primera vegada que amb el mot vaixell
em refereixo al país, a la col·lectivitat.
Era una mena de cançó d'amor, però
no era tan sols una cançó d'amor, sinó que
amb aquella excusa feia una cançó política.
(Fragment)
Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep M. Espinàs, 1986
però és la primera vegada que amb el mot vaixell
em refereixo al país, a la col·lectivitat.
Era una mena de cançó d'amor, però
no era tan sols una cançó d'amor, sinó que
amb aquella excusa feia una cançó política.
(Fragment)
Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep M. Espinàs, 1986
Sóc a casa a trenc d'alba,
Sóc a casa a trenc d'alba
entre dues cases el sol ixent
m'esguarda
i jo me'l miro fit a fit.
Moment de placidesa en què
tot sembla renéixer.
I sota aquesta llum tan
límpida els mobles, l'ordinador,
els llibres, la finestra,
tot hi és blanc i blau més clar i nítid.
I em veig a mi mateixa diferent,
batejada de nou per aquest
dia de sol que ara comença.
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
alba,
blanc,
blau,
començar,
esguardar,
llibres,
llum,
nitidesa,
ordinadors,
persones,
placidesa,
poesia cívica,
poesia de l'experiència,
renéixer,
revolta,
sol
4 de setembre de 2011
Un amor, uns carrers
Sapchatz, gran talan n'auria
qu'ieu.s tengues en luoc del marit.Beatriu de Dia."TOT retorna, agrupant-se, i és una sola història,un amor, un destí: perdura sense els noms,són els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor.Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora,les baranes del riu, els bancs de l'Albereda,aquells besos frenètics a la porta de casa,una lenta tristesa que et recorria el cos,o una alegria invicta, una delícia efímeraque ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se;és ja una sola història, un amor, un destí.Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau,aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu.Els amors fan l’amor, les històries la història.Heus una vida ací. Les paraules terribles,les paraules amables que ja no diu ningúque no sé qui va dir, que retornen, anònimes,i em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense.Aquelles mans enceses, de vegades cruels,d'altres vegades tendres; els moments d'estupor,o aquells moments amb el fulgor dels homicidis,i una sang innocent entre unes cuixes llargues...Tots els amors, l'amor; l'amor, tota la vida.Jo no sé si està clar; per a mi sí ho està.Mire, des del balcó, el carrer solitari.Després vindran parelles, així que caiga el dia.Aniran lentament, dient-se coses trèmules.Sempre torna la vida, si se'n va alguna volta.No estic massa segura; jo crec que no se'n va.O crec que sempre torna. M'agrada, des de casa,darrere dels cristalls, contemplar el carrer".
(Fragment)
Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles, 1979
Etiquetes de comentaris:
amor,
Andrés Estellés [Vicent 1924-1993],
fonts,
Grau Ros [Teresa 1959-],
persones,
places,
pobles,
Torà
Petita estança
![]() |
Enmig del pit hi tenc una finestra blava, oberta sobre el port d'una illa blanca, i et mostrarà la mar tempesta i calma. Dins el meu pit hi tenc la meva cambra, obri la porta, al fons sentiràs l'aire, entraràs al jardí: petita estança. Enmig dels tarongers una font raja, escolta la cançó que la font canta, i et dirà molt baixet que l'amor passa. Enmig del pit hi tenc com dolça marca la teva mà, amic, coloma blanca: ben endins del xiprer nia la garsa. Maria del Mar Bonet |
Etiquetes de comentaris:
amistat,
arquitectura,
blau,
Bonet [Maria del Mar 1947-],
Cantó de Turgòvia,
colors,
estances,
Kreuzlingen,
llibertat,
Moustaki [Georges],
Suïssa
3 de setembre de 2011
He llençat en el mar distret
He llençat en el mar distret
dos anys desconcertants.
He trencat el pitxer prou embotit
de calendes frustrades.
Tinc el dring de la campana
entre els dits
i la folla esperança de viure
amb llibertat.
Montserrat Manent. Descoberta de temps, 1982
dos anys desconcertants.
He trencat el pitxer prou embotit
de calendes frustrades.
Tinc el dring de la campana
entre els dits
i la folla esperança de viure
amb llibertat.
Montserrat Manent. Descoberta de temps, 1982
Etiquetes de comentaris:
actituds,
calendes,
campanes,
desconcerts,
distraccions,
dits,
drings,
esperança,
follia,
llençar,
llibertat,
Manent [Montserrat 1940-],
mar,
persones,
pitxers,
poesia breu,
viure
Síndrome Nimby
La realitat social ens demostra que ja no es pot administrar el ciutadà sense abans persuadir-lo i fer-lo partícip del procés de presa de decisions. Avançar cap a aquesta mentalitat ja no és una opció interessant a ulls de pocs governants, sinó que passa a ser una necessitat de tots els agents de l'administració pública, tant en el seu perfil tècnic com polític. (fragment)
Guillem López i Bonafont, dins, Eines, 14, p. 45-56
Etiquetes de comentaris:
administrar,
decidir,
governança,
López Bonafont [Guillem],
Obrint pas (Grup musical),
RACO,
repositoris
Paradoxa
![]() |
Dels errors
La nostra precarietat
ens fa refusar tot allò
que pot vestir d'incertesa
les inestables seguretats,
encara que sigui amb la guspira
d'una tímida presència.
I ho fem amb les mateixes armes
que patim, amb la mateixa força.
És el parany
de les víctimes i botxins.
Enrico Mora i Malo. Valerià Oblit, 1995
|
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprendre,
Mora Malo [Enrico],
paradoxes,
Pescalluna,
pescallunes,
poesia social,
present,
Sant Feliu de Pallerols
Cooperants
A Agnès
Vàreu donar més d'un cop de mà
i d'aigua al món i els seus focs.
Cases, trinxeres, ravals i consciències
minades. Abocadors de runes
i d'homes. Patrulles a la tarda.
Ull de Mostar. Pont sobre el Neretva.
La destrucció, i la bellesa més absoluta.
Manuel Rivera Moral. La Nit de la poesia : 11 poetes a la Vaqueria, 1999-
|
Etiquetes de comentaris:
actituds,
bellesa,
consciència,
cooperació,
Mostar,
Neretva,
persones,
ponts,
Rivera Moral [Manuel]
2 de setembre de 2011
IL
![]() |
L'estiu es decantava, es corfonia, i el setembre entrava a poc a poc amb la tardor amb fruits de tardania i acostant la llenya per al temps de foc. Temps que als jardins hi ha les roses, i l'estrellat florit amb tons morats, i els coronats, els crisantems i les aloses i la flor del fajol... oh, el fajol i els prats... Que dolça aquesta flor que té el color de lluna i flaireja així, com un brescat de mel; el sembradiu el clou una vedruna amb uns marges de pedres. Una arrel corlliga roques amb la molsa verda o per tal de defensar un bocinet de camp; travessa i creix dins d'una esquerda la tija amb unes flors que se'n pot fer un ram amb les del prat flairós d'herbes boscanes. (Fragment) P. Hilari d'Arenys de Mar. Terra de tots, 1972 |
Etiquetes de comentaris:
Arenys de Mar,
Espriu [Salvador 1913-1985],
estiu,
fajol,
flor del fajol,
flors,
Hilari [d'Arenys de Mar 1889-1976],
plenitud,
poesia floral,
roses,
setembre
Subscriure's a:
Missatges (Atom)