 |
Les muntanyes clapades de fràgils ors, de porpres
sumptuoses. Clares veus dels infants
-la Laura, l'Adrià- damunt del clavicèmbal
de l'aigua transparent entre els esqueis i l'ombra
de fecunds castanyers.
Ja ho sé que és una treva,
que els dits llargs de l'hivern tornaran cendra grisa
les fulles dels aurons que trepitja el senglar.
Però ara cacem l'instant, quan el sol del migdia
encén el brancam d'or, i escalfa les petites
mans que es clouen felices damunt castanyes tendres
i esguards adults que es clouen sobre el tendre record.
Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009
|
05 de novembre 2012
Tardor a Requesens
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
M'agrada.
A mi també m'agrada i molt aquest poema. Gràcies pel comentari.
Publica un comentari a l'entrada