Tardor

Quan lentament sents que cauen els dies
i la virosta dels records fa gruix,
enmig de l'ombra del bosc del silenci,
surten els fongs com paraigües oberts.

La pluja cau, evaporació
del plor amagat, amarant la pell.
Surt el caragol del temps, les seves banyes
amb cataractes de boira no veuen
res, més enllà d'una pedra gegant:
Dibuixarà fent camí el teu nom
damunt d'aquesta llosa que t'espera.

Dins les espores poses les paraules,
sota del fong veus com se les enduu
el vent molt lluny, cauran en noves terres,
allà on fulles fimbregen adagis
i la tardor anuncia llarg hivern.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.