Així és l'amor com a passió de l'ànima. Plotí, Ennèades, III.5.1 Al límit del no-res, dins el somni en què som i en l'alè transparent que ens uneix a la vida ens mou l'amor a uns ulls, al refugi d'uns llavis on deixem d'estar sols, al desig una pell que besem amb deler, a unes mans que estrenyem amb anhel de repòs. I aquest jo lentament construït, ja oblidats del destí, torna al món, en què tot conflueix. Carles Duarte. El silenci, 2001 |
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
31 de març 2013
XXIX
Etiquetes de comentaris:
confluir,
construir,
Duarte i Montserrat [Carles 1959-],
estimar,
llavis,
mans,
persones,
poesia amorosa,
repòs,
ulls
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada