A Vicent Andrés Estellés, en la mort de la seua primera filla.
La sang et va trencar la somnolència
de quan dormies somnis sense mida.
Claror d'un sol que és mort en altra vida
a la teua foscúria era presència
i ets ara gel de llum, reminiscència,
reminiscència freda i engrenyida
d'un caliu, d'una veu que ja no crida,
d'un cor petit tancat fins a l'absència.
Ací resta l'amor, l'alè, l'estona
a penes, d'una vida sense centre
i la pluja a la tarda i a la dona.
Tu ets ja als llimbs, on no hi ha sang que entre
a desvetlar-te, i l'alba t'acarona
al claustre d'una mare sense ventre.
De: Vells poemes inèdits
Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada