(Jardí de presbiteri a Nuremberg)
Un núvol blanc
pel cel camina
i l'últim raig
del sol ponent
pinta la poma
i fa lluent
tota la branca.
Un violí sona molt fi
damunt el fons
sever de l'orgue.
És la capella aquí tocant.I pel jardí va caminant
aquest petit, que és meu
i em sobta.
Jugant amb les filles del Pastor
-trenes lluents i cama nua.
És tan menut i tan valent,
que si el tombava el cop de vent
d'unes faldilles
sap estirar, tot ell braó,
la cinta roja d'una cua
i amb el ditet
tocar una dent
de tota boca somrient
que sigui prop.
Dalt, la finestra
es bada encara.
Aixeco el cap i veig la mare.
I sento uns ulls
que em miren fit,
i aquell somriure
viatger
-ocell de pau i de missatge
que de la cara del marit
passa a la meva
i torna i ve-
s'ha desvetllat.
Per què no fora eterna l'hora
que ens porta el bé
tan a la vora?
Si l'ombra sola d'un neguit
pot fer malbé tanta ventura
tinguem-ne cura,
agombolem-la bé;
que el seu record sigui una força
que cada dia ens mogui el braç
i ens aclareixi tota via
i ens acompassi el pas.
De: Cant i paraules. II (1920-1927)
Clementina Arderiu
Es troba en el llibre:
Poesia. 1995. P. 75-76
I també al llibre:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada