He vist carrancs que volen cap arrere
i dos ulls que són peixos quan em parlen
d'amor. I tu, jugant a llançar pedres
que s'engul la muntanya. I el teu
alè engolint-se'm tota, com quan jugues
a llançar pedres que s'engul la muntanya.
Blau vora verd, i dos en únic cos
de cranc, de pi, de cel, de far, de nau
a sota el màgic clar d'una llum nua.
Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada