Arrels

Caminem pel rial i el sauló cruix
quan tornem del Remei amb llum de tarda.
Als marges del congost, com un embruix,
baixen arrels per la paret isarda.

Sense l'abric segur de la foscor,
repten avall, suspeses a mig aire;
pregona voluntat, obsessió,
el darrer crit emès per un minaire.

Tota la vida estenc, també, arrels,
milers, i troben terra assaonada
o pengen mudes, mortes o rebels,

guiades pel desig i per l'atzar
en el rial on una torrentada
s'ho endurà tot, un dia, fins al mar.

II

Salvador Comelles. La paraula en el temps. 2019. P. 41