El fred pica de valent.
Els niguls, plora que plora...
Dins la calma de l'ambient
la neu blanca se desflora...
La lluneta de gener
somriu dins l'ennigulada:
Pel jardins i pel carrer,
quina bella enfarinada!
Anit guanya la blancor:
ja la terra és tota blanca.
Són també d'aquest color
les teulades i la tanca
que ens separa del veïnat
i és de neu tota coberta.
La lluneta ara ha guaitat,
mig dormida i mig desperta...
En els arbres del jardí
quina insòlita florida!
Quina randa sense fi
entre fulles, s'és teixida!
La nevada cau del cel
silenciosa, fresca i pura...
Sense pressa, sense anhel,
per tot posa abric d'albura.
I la lluna li somriu
i la besa amb sa llum clara,
penjadeta, com un niu,
del nigul que bé l'empara.
Així és doble el bell encant
de la terra, que es corona
amb la lluna i mentrestant
té la neu que l'assaona
amb sa petja blanca i lleu
que li porta la fortuna...
Neu i lluna, lluna i neu,
Lluna i neu i neu i lluna...
15 de gener de 1946
Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada