A l'Ariel, que de l'Argentina
em va dur Borges, Charly García, el tango,
el mate i altres devocions.
Caminem damunt les columnes vertebrals
del Serrallo i a banda i banda, com vèrtebres,
les barques. Les ones han fet saltar la pintura
i el nom retolat en negre. Un pescador recorda
una xarxa per trenar i un peix mort llega al fons
l'espina. Quan el sol entra dins els turons
per enfosquir-se, un peu llisca dins la sabata
de xarol o un ham en la negror, només es veuen
els fanals d'oli i alguna estrella, l'Ariel i jo sabem,
malgrat la distància que separa les nostres terres,
que això que acabem de presenciar, alhora tan complex
i simple, se'n diu imatge poètica i que el conjunt d'aquestes
algun dia salvarà el món i que tots som cada vegada més
uns deixebles bords de Copèrnic quan pensem que la Terra
no gira al voltant del Sol sinó dels poetes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada