Soc la branca més vella que resta en aquest arbre que ara llueix l'esplèndid brancatge vigorós. Passant, les primaveres hi han fet riques brotades, i l'han cobert de flaire l'amor de tantes flors. Per la mateixa rel em sento sostinguda; en la mateixa saba hi trobo nodriment. Quan la destral m'abati, caduca, improductiva, jo, lluny de la brancada, sentiré enyorament. Joana Raspall. Jardí vivent. 2010 |
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
08 de gener 2012
Vellesa
Etiquetes de comentaris:
arbres,
branques,
brotar,
enyorament,
fotografies,
lluir,
Parc de Montjuïc (Barcelona),
primavera,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013],
saba,
saviesa,
sentir,
vellesa
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada