Melodia dels morts

Matí de novembre, ja vols esfullar
     l'arbreda sagrada.
Oh veu primitiva, aflebida veu
     de la comalada,
somni d'un pastor pels camins de neu,
     veu assolellada...
Avis que en la terra avui reposeu,
dins l'aire sentim l'ànima esvaïda
     de la vostra vida.

Sigues sosmogut de gran pietat.
      La vida s'escola
com en una tarda de serenitat,
      un ocell que vola
es fon en un cel tot transfigurat.
Mes tu, d'aquest vol serva la presència
      en la transparència.

No vulguis aimar tan sols el present
      i l'única rosa.
Fes que la d'avui, badada pel vent
      i gaiment desclosa,
tingui en son florir l'enlluernament
de les que esfullaren les ventades fortes,
      de les que són mortes.

Abans com avui la mateixa font,
      dòcil i serena,
rajava de terra, i donava al món
      sa mairal ofrena,
i la nit d'estels descansava son.
Aixís el present al passat se lliga
      en la terra antiga.

I tu que has guardat planyívols records,
      apropa els teus llavis
a l'aigua que rega els mateixos horts
      estimats dels avis,
i que t'acompanyi el somni dels morts.


Josep Sebastià Pons, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part.

A cura de Giuseppe E. Sansone.