s'emmiralla en el riu indiferent;
té l'aire d'una noia emperesida
que duu el passat florit al pensament.
De pedres capvesprals va revestida
i llur silenci cau musicalment
i aquesta catedral, branca florida,
ens recorda una glòria permanent.
i llur silenci cau musicalment
i aquesta catedral, branca florida,
ens recorda una glòria permanent.
I si m'estimo la Girona antiga
és que la tinc per una bona amiga
que sempre trobo enclosa al mateix lloc.
és que la tinc per una bona amiga
que sempre trobo enclosa al mateix lloc.
El riu que la cenyeix per la cintura
sap del meu riure blanc de criatura;
sap del secret que em lliga poc a poc.
sap del meu riure blanc de criatura;
sap del secret que em lliga poc a poc.
M. Àngels Vayreda, dins,
Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta
Il·lustracions de Mercè Huerta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada