Ara que escric això

Ara que escric això, Montsant, la nit
amb un collaret d'estels que al cel brillen
i una corfa de meló fent de lluna,
m'abraça i m'acull endins la foscor.

Voldria dir-te tantes, tantes coses...
però ara estires els dits de les mans,
ara remugues i et tapes la cara,
i jo no trobo paraules per dir
tanta fràgil tendresa com m'assola,
com d'insignificant em sembla tot.

No faria altra cosa que mirar-te
i resseguir, en la teva fesomia,
tot el futur que tenim per obrir.

Els teus primers passos damunt la terra,
els mots que han d'esberlar tot el silenci.

I també la por de no ser-hi a temps,
de prevenir-te de moltes tempestes;
de ser massa lluny quan em necessitis,
de caure en el fàcil parany de creure
que només tu pots aprendre de mi.

Signem un pacte aquesta nit, Montsant.

Descabdellem damunt aquest poema
un fil que nuï sense obligacions
ni contractes, ni exigències, ni premis
aquest atzar que ens ha fet, l'un per l'altre,
partícips d'un camí per dibuixar.

Comprometem-nos a no sucumbir
a la feblesa d'abandonar els somnis,
a plegar-nos davant la hipocresia.

Admetem sense limitacions prèvies
que som estranys l'un per l'altre, i així,
des d'aquesta estranyesa tan visible,
signem damunt aquests versos maldestres
un espai únic de llibertat plena,
on aprenent a mirar-nos als ulls,
reconeguem en mil d'altres esguards
l'amor que mou el món i que l'atura
i fem-ne una festa per sempre més.




(S'han creat espais entre els versos per a aquest blog)



David Figueres. Derelictes, 2013