L'última nit que vaig mirar la platja
tenia un so de partença,
un silenci d'escuma fosca,
una remor de roques invisibles.
Tenia el gest inconclòs
dels dies que no retornen,
la passivitat d'un crepuscle color pèrdua,
la serena desesperació dels batecs.
(Vaig replegar tots els objectes
en la falda de l'estiu
i era dolç de comprovar
que encara et contenien
com la mirada de Giulietta Masina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada