mar i el vent. La
infantesa que es bressa en l’arena blanca.
Serena, malgrat la lluita
constant contra la destrucció. Contra
el ciment. Que també
voldria tapar la nostra boca. Els nostres
mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des
de
sempre. Som la terra que
respiram. Som la llengua que ens
habita. Feta de paraules
i paciència. Una immensa paret seca.
Que protegim i ens
protegeix. Perquè mai no oblidem qui som.
Perquè mai no ho oblidin.
Aquells que, destral en mà, ens volen
esquarterar l’ànima.
Terra i llengua. La lluita constant. Menorca,
amb la fortalesa de la
penya eixuta i la calidesa de l’arena
blanca. Amb la serenor,
com va dir el poeta, d’una estàtua.
Maite Salord, dins,
Versos per la llengua. 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada