Mastegar com si esculpís qui sap quin segle i
quin no res. Mastegar el tronc de regalèssia
que fa el nus arran del mur de les glicines.
Parlar amb qui no té temps perquè és el sol
l'únic compàs que vol i don i escoltar-li tot
el fred que dol i viu. Escapar-me de la feina
amb la gavina fins trobar-me al mig del pas
per fi el remei: una branca d'eucaliptus que
ha arrencat el vent de l'est i que ara rau sota
l'estàtua: dona i ocell. Pensar en quin és
el nom i si en té deixar que em faci pessigolles.
Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada