oh marbre afaiçonat de claredat.
L'ala del pensament és la que et posa
més que dolor, tristesa i gravetat.
Veus potser dintre teu, de tota cosa
la inútil, la pregona vanitat,
i com l'home, poruc, dir-se no gosa
que el viure només és somni cansat.
I el cor se't fa suau d'una tendresa
per aquell son que vora teu respira
en les parpelles closes de la Nit.
Ella resta ignorant de la sorpresa
que brolla de la llum i que ens inspira
a nosaltres, mortals, joia i neguit.
Rosa Leveroni. Poesia. 1981
Pròleg de Maria Aurèlia Capmany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada