que el sorprendrem tot d'una;
la meva mà li obre el balcó:
Oh, quina olor de lluna!
Tota la saba del jardí
s'ha tornat flor i espera;
l'infant no ho gosa destriar
ni sap que és primavera.
Mare, quin és aquest ocell
que tan bonic refila?
Cap altre al món n'hi pot haver!
-i en coneix una pila-.
I aquesta lluna que no es mou,
per què és avui tan blanca?
-Jo gairebé no li responc-
Oh, quina olor a la branca!
I calla el dolç, tot pensament
deixant a la deriva,
mentre s'esborra del seu món
la coloraina viva
de tot un dia ben curull:
(passen els jocs en dansa...
el llibre nou ple de tresors...
l'amic que va allunyant-se...).
I en la clausura dels sentits
tot es rendeix, s'atura
i lentament es va adormint
amb una pau segura.
Clementina Arderiu, dins,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada