imagino
com seré quan sigui vella.
I és curiós
perquè em veig
a la mateixa cadira
asseguda als meus 72
i recordant aquest precís instant
amb una melodia que,
com un acordió
d'arrugues i pell tensa,
aproparà vellesa i joventut
i traurà altre cop música
de dins d'aquest poema.
Sílvia Bel. L'esbós. 2010
Il·lustracions: Alicia Billon
Pròleg: Maria Àngels Cabré
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada